Portava un mes en aquesta casa.



Un mes netejant superfícies que mai s'embrutaven prou com per a justificar la seva neteja repetitiva. Un mes aprenent el so exacte que feia cada porta en tancar-se i obrir-se, el ritme d'aquest rellotge antic del saló, el punt precís en el qual la llum de la tarda convertia el marbre en un mirall en el qual reflectia el meu rostre cansat.



La casa era perfecta. Continuava sent-ho.

I jo continuava sentint-me com una taca.



Cada matí arribava abans que els amos despertessin. M'havien donat una còpia de la clau el tercer dia, quan van decidir que era “discreta”. Aquesta paraula li va fer mal més del que esperava. Discreta significava silenciosa. Invisible. Fàcil d'oblidar.



Entrava, em llevava les sabates a la porta i respirava profund abans de començar. L'olor era sempre el mateix: detergent car, flors fresques, cafè recentment fet per una màquina que costava més que tot el que m'havia portat en la meva maleta en travessar la frontera.



Havia aconseguit treball a la segona setmana d'arribar al país. No era el que m'imaginava quan parlava d'oportunitats, quan vaig prometre enviar diners, quan em vaig acomiadar amb el front enlaire. Però pagaven en efectiu, sense massa preguntes, i això era suficient per a no quedar-se sense sostre.



Suficient per a sobreviure.



Em movia per la casa com una ombra entrenada. Sacsejava prestatgeries plenes de llibres que ningú semblava llegir. Aspirava catifes que no tenien petjades. Netejava banys que feien olor de perfum fins i tot abans de tocar-los. Cada gest calia, gairebé mecànic. Havia après a no deixar rastre de mi mateixa.



L'única cosa que no podia netejar era la sensació d'estar fora de lloc.



A vegades, mentre fregava el marbre de la cuina, veia el meu reflex deformat en la superfície brillant. La imatge em retornava una versió torta de la meva mateixa: esquena encorbada, ulleres profundes, mans esquerdades pels productes químics. Pensava en aquella noia que va travessar la frontera feia a penes un mes, amb por però també amb una espurna d'esperança. Aquesta espurna ja no la tènia.



Els amos gairebé no em parlaven. Un “bon dia” distret. Un “gràcies” sense mirar-me. Jo responia amb un somriure petit, cuidada, com si somriure massa fos també una falta.



Havia après els seus horaris. Sabia quan sortir al pati per a no creuar-me amb ells. Sabia quines portes no havia d'obrir. Sabia que el meu món es limitava on començava el dormitori principal.



En els primers dies plorava en el bany de servei. Plorava en silenci, asseguda en la tapa del vàter, amb les mans cobrint-me la boca perquè cap so escapés. Plorava pel cansament, per l'accent que em delatava, per les promeses que ara es reduïen a netejar el greix d'una cuina que no era meva i quejamastindria la possibilitat de tenir una semblant.



Però després deixi de plorar.



No perquè fes mal menys, sinó perquè no hi havia temps.



Els diners que guanyava a penes aconseguia per a pagar l'habitació que compartia amb una altra noia en un apartament vell a l'altre costat de la ciutat. Cada nit feia comptes mentals: lloguer, transport, menjar, una mica per a enviar a casa. Sempre una mica. Sempre menys del que havia promès.



La meva família estava orgullosa. Això era el pitjor.



En les videotelefonades fingia estabilitat. Mostrava només la paret blanca de la seva habitació llogada, evitava que es veiessin les esquerdes, parlava de “oportunitats” i “possibilitats de créixer”. No esmentava que passava vuit hores al dia esborrant les petjades d'uns altres mentre sentia que les les meves pròpies petjades mai havien existit.



Un mes.



Trenta dies repetint-me que era temporal. Que això era només el començament. Que més endavant trobaria una mica millor, alguna cosa que se semblés més a la vida que imagini quan vaig decidir anar-me.



Però la casa començava a filtrar-se dins de la meva.



Hi havia dies en què desitjava asseure'm en el sofà del saló, enfonsar-me en ell sense culpa, encendre la televisió enorme i no pensar en res. Però no ho feia. Ni tan sols quan estava sola. Hi havia una línia invisible que no m'atrevia a creuar.



Un dijous a la tarda, mentre netejava el dormitori principal, vaig trobar un sobre amb diners sobre la còmoda. Bitllets ordenats amb descuit. Em vaig quedar mirant-los uns segons més del necessari. Vaig pensar en el lloguer que vencia en quatre dies. Vaig pensar en la transferència que encara no havia pogut fer a la meva mare.



No toqui el sobre.



Ho acomodi exactament com estava.



Aquest gest, petit i silenciós, em va doldre més que qualsevol altra cosa. No perquè volgués robar, sinó perquè vaig comprendre la distància entre la seva necessitat i la indiferència del món que netejava.



Vaig acabar aquest dia més tard de l'habitual. Quan vaig tancar la porta darrere de la meva, la casa va quedar impecable. Brillant. Perfecta.



Vaig caminar cap a la parada de l'autobús amb les mans fent olor de lleixiu, encara que me les havia rentat tres vegades. L'olor semblava haver-se incrustat en la seva pell, com un tatuatge que es pot fer olor. Vaig mirar els meus dits i vaig pensar que aquestes eren ara les mans d'algú que neta vides alienes mentre la seva es queda en pausa.



En el reflex de la finestra de l'autobús vaig veure el meu rostre cansat superposat a les llums de la ciutat. Ja no semblava la noia que va arribar amb por i esperança. Semblava algú més silenciosa. Més dura.



Més sola.



Aquesta nit, a l'habitació llogada, em vaig ficar al llit sense sopar per a estalviar una mica més. Vaig mirar el sostre esquerdat i vaig pensar en la casa perfecta. En les seves parets llises. En el seu silenci ordenat.



Demà tornaré.



Tornaré a esborrar la pols que gairebé no existeix.

Tornaré a caminar sense fer soroll.

Tornaré a ser invisible.



I mentre el somni em vencia, una idea fosca es va lliscar per la meva ment, lenta i persistent:



Tal vegada emigrar no era començar de nou.

Tal vegada era aprendre a desaparèixer sense que ningú ho noti.