La casa és perfecta. Massa perfecta.



Les parets són blanques, sense taques, sense esquerdes, sense històries. Com si fos una casa de nines recentment estrenada, cada cosa que veia semblaven treta d'una revista, col·locats amb una precisió que no admetia errors ni persones que van cometre errors. Tot estava net, ordenat.



I jo era tot el contrari.



Penso que haig de sortir d'aquí, aquest lloc no és per a mi. Però no puc sortir sense abans resoldre l'única cosa que importava: aconseguir treball.



Encara que fos una merda. Encara que m'humiliessin. Encara que m'explotessin.



Ho necessito ja.



Havia arribat a aquest país feia deu dies. Deu dies que s'havien sentit com deu anys. En la butxaca em quedava diners per a cinc dies. Set, si deixava de menjar com una persona normal i començava a menjar com algú que està desapareixent.



Emigrar havia estat horrible. Ningú parla d'això en les històries boniques d'Instagram. Ningú puja fotos plorant al carrer, mirant el sòl perquè els altres no vegin que estàs trencat per dins. Jo havia plorat tantes vegades que havia perdut el compte. Caminant cap a un país que, en teoria, anava a solucionar la meva vida, els meus deutes, el meu futur.



Un país que ara no estava solucionant res.



Vaig pensar que trobar treball seria ràpid. Vaig pensar que bastaria amb arribar, dir “soc aquí”, i el món s'obriria com una porta automàtica. Però les portes no s'haurien.



Només es tancaven amb un somriure educat i un “et cridem”.



Nou dies. Nou dies d'entrevistes. De fingir seguretat, d'assajar respostes enfront d'un mirall d'un bany amb paneroles, de repetir que tenia experiència, que podia aprendre ràpid, que estava motivada. Encara que tot fos mentida, si les mentides em donen dinersmentiretot el que pugui fins que quedi muda.



Nou dies de tornar a una habitació d'un hostal extremadament car per al que és amb el cor en la gola, esperant un missatge que mai arribava.



Tota la meva família havia confiat en mi. Havien posat les seves esperances en el meu viatge, en la meva decisió, en el meu cos travessant una frontera que per a ells era una meta impossible.



Havien fet col·lectes, sacrificis, promeses.



M'havien dit que jo era la que ho aconseguiria. Era jo la que obriria el camí. Era jo la que manaria diners. La que els trauria d'allí.



Ara tot aquest futur pesava sobre les meves espatlles com una motxilla plena de pedres.



No podia decebre'ls.



No podia tornar amb les mans buides.



No podia admetre que estava espantada, que el país promès era només un lloc ple de portes tancades i gent que no sabia pronunciar el meu nom.



Vaig pensar en la meva mare, en com havia somrigut mentre m'acomiadava, amagant la por darrere d'una fe que jo ara no tenia. Vaig pensar en els meus germans, en els seus missatges plens d'orgull, com si jo ja fos algú important solo per haver travessat una frontera.



I jo era aquí, assegut en una casa que no sentia meva, amb les butxaques gairebé buides i el futur convertit en una entrevista més.



Vaig aixecar una mica la meva mirada i vaig observar per la finestra que la ciutat continuava funcionant. La gent caminava, treballava, comprava cafè. Ningú sabia que jo estava a la vora del col·lapse. Ningú sabia que cada pas que donava era una negociació amb la idea de rendir-me.



Però no podia rendir-me.



No quan hi havia tantes persones esperant que jo no ho fes.



Vaig respirar profund.



La casa continuava perfecta.



Jo seguia fora de lloc.



I demà tenia una altra entrevista.



Tal vegada demà seria el dia.



Tal vegada demà començaria tot.



Tal vegada demà deixaria de sentir-me com un error en un lloc que no tenia espai per a errors.