La filla de l'emperador havia viscut mesos al poble, aprenent a cuidar-se sola, a treballar i a confiar en persones que no sabien qui era de veritat. Però un dia va arribar una notícia que li va fer accelerar el cor: a Roma, Constantí començava a preguntar-se sobre la seua filla desapareguda. Els rumors de comerciants i viatgers arribaven al poble, i la xica sabia que la seua vida tranquil·la podia acabar en qualsevol moment.
Aquella tarda, mentre ajudava a preparar el menjar, va veure que el jove que li feia companyia caminava cap a ella amb cara preocupada. “Hi ha gent que parla de tu,” va dir amb veu baixa. “Diuen que ets la filla del emperador… i si et descobreixen?” La xica va tancar els ulls un moment, recordant les nits al palau i la por constant. Però també va sentir la força que havia guanyat durant
mesos. “No puc quedar-me amagada per sempre,” va murmurar. “Alguna cosa he de fer.”
Va començar a planificar com podria moure’s sense ser vista, com podria protegir-se i, alhora, com podria preparar-se per tornar a Roma algun dia. Sabia que no seria fàcil: son pare era cruel, desconfiat i no tolerava (...) desobediència.
Però també sabia que no podia viure en silenci per sempre. Igual que en La comtessa fidel, la valentia no era no tenir por, sinó actuar malgrat ella.
Els dies següents van ser intensos. La filla del emperador va començar a aprendre sobre estratègia i defensa, amb l’ajuda del jove del poble que havia estat soldat en algun moment. Li ensenyava a moure’s ràpid, a escoltar els sons del bosc i a amagar-se quan fos necessari. També li mostrava com llegir les expressions de les persones i com comprendre quan algú podia ser perillós. La xica escoltava atentament, absorvia tot el que podia, i amb el temps es va convertir en més àgil i alerta.
Mentrestant, els rumors a Roma s’incrementaven. Constantí començava a sospitar que la seva filla no havia mort, i això el feia més imprevisible i perillós. Cada vegada més, enviava missatgers i soldats a diferents pobles buscant pistes. La xica sentia que el temps s’escurçava. Hauria de preparar-se per afrontar el que venia, i sabia que no podria fer-ho sola.
Un matí, mentre caminava prop del riu per recollir aigua, va veure una figura que s’acostava entre els arbres. Era un home jove, amb roba estranya, que semblava coneixer cada camí del bosc. Al principi es va espantar, però ell va aixecar les mans en senyal de pau. “No et faré mal,” va dir. “He escoltat sobre tu i vull ajudar-te.” La filla del emperador el va mirar amb desconfiança. No podia confiar en ningú tan fàcilment, però alguna cosa li va dir que aquell home podia ser un aliat.
L’home li va explicar que havia estat al servei del palau, però que no estava d’acord amb la crueltat de Constantí. Li va oferir informació sobre el que

passava a Roma: com l’emperador castigava a tothom que sospitava, com la gent estava aterrida i com alguns aliats de confiança havien començat a planejar com protegir-se o fugir. La xica escoltava amb atenció. Cada paraula la feia pensar en què havia de fer. No podia ignorar la situació a Roma, però tampoc podia tornar sense estar preparada.
Amb la seva nova confiança i el suport de l’home, la filla del emperador va començar a entrenar-se cada dia. Corria pels boscos, escalava arbres, practicava amb petites armes i aprenia a defensar-se. També estudiava estratègies i observava els moviments de les persones del poble per comprendre com funcionava el món fora del palau. Cada dia es sentia més preparada, però també sabia que cada pas podia ser perillós.
Una nit, mentre llegia al costat del foc, va pensar en tot el que havia passat. Recordava la solitud al palau, la por que sentia quan els escuders la portaren lluny, la primera nit al poble, i els mesos de treball i aprenentatge. Tot això la feia més forta. “Ja no sóc la mateixa xica que era,” va murmurar per si mateixa. “Ara puc decidir el meu futur.” Igual que la comtessa del llibre que havia llegit, sabia que la vida li posaria proves difícils, però que tenia la força per superar- les.
Però Roma no era l’únic perill. Altres pobles i vilatges començaven a escoltar rumors, i algunes persones podrien delatar-la. Així que va decidir començar a preparar-se per moure’s més ràpidament, amb més estratègia. Va començar a recollir provisions, aprendre més sobre plantes medicinals i sobre el bosc que l’envoltava. També va començar a pensar en com podria guanyar aliats quan arribara a Roma. Sabia que sola no podia aconseguir res, però amb les persones correctes, podia tenir una oportunitat.
Els mesos passaren i la filla del emperador es va convertir en una jove forta, decidida i intel·ligent. Ja no era només la filla d’un emperador cruel, sinó algú capaç d’enfrontar-se a perills i prendre decisions importants. Cada dia, però, sentia que el temps passava i que la situació a Roma es tornava més perillosa. Son pare, Constantí, seguia buscant-la sense descans, i això feia que la seua llibertat fos més fràgil.
El capitol acaba amb la filla del emperador mirant Roma a la distància, les torres i les muralles il·luminades pel sol del capvespre. Saps que el seu viatge només està començant i que els perills seran cada vegada més grans. Ella respira profundament, sabent que haurà d’enfrontar-se a Constantí i a la
injustícia del seu món, però també que la seva força i intel·ligència li donaran una oportunitat. Igual que la comtessa fidel, sap que ser valenta i justa no és fàcil, però és l’única manera de seguir viva i honesta amb si mateixa.