Aquí comença la història de la filla de l’emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell…
La filla de l’emperador no va tindre mai una infància normal. Des que era molt menuda, la vida al palau estava plena de regles i pors. No podia jugar amb altres xiquets, ni caminar pel jardí sola, ni parlar amb ningú sense permís. Son pare, Constantí, que era respectat per tota Roma, tenia un caràcter dur i no suportava que ningú qüestionara la seua autoritat. La xica passava hores tancada en una cambra gran, amb mobles luxosos però freds, i mirava pel balcó les torres i carrers de la ciutat, somiant amb una vida diferent.
Els primers anys eren solitaris i tristos. No tenia amigues ni confidències, només llibres antics que la seua mare li havia deixat abans de morir. Entre aquells llibres hi havia un de particular que li cridava l’atenció: La comtessa fidel. Li agradava llegir-lo en secret, sense que ningú la veiés, i sovint pensava com la protagonista del llibre patia injustícies i traïcions, però mai perdia la dignitat ni la fe en si mateixa. Això li donava ànims, encara que la seua realitat fos molt diferent.
Al llarg dels anys, Constantí es va tornar cada vegada més dur amb ella. Quan va començar a fer-se gran, ell esperava que obeïra totes les seues ordres sense pensar. Però la xica tenia un esperit que no podia ser doblegat tan fàcilment. Una vegada es va negar a complir una ordre que considerava injusta. Aquella vegada va ser el principi del seu patiment, però també el principi de la seua valentia. El seu pare, enfadat i ferit en l’orgull, va decidir que necessitava castigar-la per ensenyar-li a obeir sense discutir.
Va cridar dos escuders i els va donar instruccions molt clares: haurien de dur-la lluny de Roma i assegurar-se que no tornara mai. Els escuders, dos homes molt diferents, van escoltar l’ordre en silenci. Un d’ells era vell i acostumat a obeir sense pensar; l’altre era jove i encara conservava una consciència que li pesava com un plom. Durant el camí, el jove escuder no podia deixar de pensar en la injustícia que estaven cometent. Recordava històries de llibres, inclòs el de La comtessa fidel, i se sentia culpable per obeir una ordre tan cruel.
Quan van traure la xica del palau a la matinada, el cel estava gris i els carrers buits. Roma semblava adormida, però la tensió era molt gran. La filla de l’emperador caminava en silenci, amb el cor bategant fort, tement per la seua vida. Els escuders no parlaven gaire. Només caminaven, observant els arbres i camins que els separaven de la ciutat. La xica pensava en com havia arribat fins allí, en com son pare podia ser tan cruel amb algú que només era la seua filla. Les llàgrimes li venien als ulls, però no volia mostrar-les.
Durant el camí, el jove escuder va començar a dubtar de la seva lleialtat a l’emperador. “Això no és just”, deia per dins, mentre l’altre escuder repetia que, si no obeïen, serien castigats o fins i tot morts. Finalment, després d’hores de caminar, van decidir que no podien fer-li mal. La van deixar prop d’un poble xicotet, un lloc desconegut, sense diners ni protecció, però viva. La xica es va quedar sola i amb por, però amb un sentiment estrany de llibertat. Per primera vegada, ningú li deia què havia de fer.
El poble era petit i tranquil. La gent la mirava amb curiositat, però no li feien mal. Una dona pobra, que vivia sola amb els seus fills, la va acollir aquella primera nit i li va donar menjar i un llit senzill. La filla de l’emperador mai havia dormit en un lloc així, però aquell silenci i aquella senzillesa li semblaven gairebé meravellosos. Durant aquelles hores, va començar a pensar que la vida podia ser diferent, que podia aprendre a ser lliure i a cuidar-se a si mateixa.
Al llarg dels dies següents, va començar a adaptar-se a la vida del poble. Ajudava la dona en tot: netejava, portava aigua del pou, cuidava els xiquets més menuts. Tot li costava molt, però no es queixava. Durant les vesprades, se n’anava als camps propers i pensava en la seua vida anterior. Recordava el palau, els llibres i també la por que sentia cada vegada que son pare l’enfrontava amb els seus desitjos. Cada dia, però, se sentia més forta. Sabia que havia sobreviscut a la injustícia i això li donava coratge.
Els dies al poble passaven lentament, però la filla de l’emperador començava a descobrir que la vida podia ser diferent de com l’havia coneguda al palau. La gent no la tractava com una princesa, ni li demanava obeir sense pensar. La tractaven com una persona normal, encara que la miraven amb certa curiositat. Això li feia sentir-se estranya, però alhora lliure. Cada matí, quan el sol començava a il·luminar les cases i els camps, ella ajudava a la dona i els xiquets a recollir menjar, portar aigua i preparar el dia. Aprenia a fer coses senzilles, però que abans mai havia fet: cuidar animals, cuinar, sembrar llavors.
Aquella vida senzilla la va canviar molt més del que havia imaginat. Ja no tenia por constantment, encara que de vegades recordava son pare i el palau amb tristesa. Les nits eren llargues i silencioses, i ella aprofitava per llegir i escriure. Tot el que havia après al palau li servia per pensar i reflexionar sobre el que estava passant. Recordava especialment el llibre de La comtessa fidel i pensava que, igual que aquella dona, ella també havia de ser valenta i justa, encara que el món fos cruel.
Un dia, mentre ajudava a portar ferratge als animals, va veure un grup de xiquets del poble jugant prop del riu. Ells la van mirar amb curiositat i un d’ells li va preguntar: “Qui ets tu?” Ella va dubtar un moment, però després va decidir no mentir.
–Sóc només algú que va arribar aquí fa poc –va dir, intentant somriure.
Els xiquets es van acostar i van començar a parlar-li, ensenyant-li jocs que ella mai havia vist. Per primera vegada en molt de temps, la filla de l’emperador es va sentir una mica feliç.
Aquella alegria, però, no duraria per sempre. El poble no estava tan lluny de Roma com ella pensava, i algunes persones sospitaven de la seua presència. Alguns comerciants parlaven d’unes informacions estranyes: que una filla de l’emperador Constantí havia desaparegut i que potser encara estava viva. Això feia que la xica se sentira insegura. Cada so del bosc o cada camí solitari li recordava que havia de ser cautelosa.
Mentrestant, l’escuder jove que l’havia deixada al poble no podia traure-se-la del cap. Ell sabia que havia pres una decisió correcta en deixar-la viva, però també sabia que, si l’emperador s’assabentava, seria castigat. La culpa el seguia a cada pas. En secret, pensava en com podria ajudar-la sense posar-se en perill. Això l’obligava a inventar històries i missatges per veure si podia protegir-la des de lluny.
Al poble, la filla de l’emperador va començar a aprendre noves habilitats. La dona que l’acollia li ensenyava a cuinar, cosir i treballar la terra. Aprenia molt ràpid perquè estava acostumada a estudiar i llegir, però la diferència era que ara ho feia perquè ho necessitava, no per ordres. A vegades feia errors i se sentia frustrada, però sempre intentava millorar. Això li donava un sentit de responsabilitat que mai havia tingut al palau.
També va començar a descobrir sentiments que abans no havia tingut: amistat i confiança. Els xiquets del poble, especialment un jove que tenia la seua edat, es van convertir en companys de jocs i confidències. Li contaven històries del seu dia a dia, i ella els explicava coses del palau, encara que sense dir el seu nom real. Això li donava una sensació d’identitat, com si poguera ser una persona normal per primera vegada en la seua vida.
Però no tot era senzill. Sovint recordava la seua mare, que havia mort quan ella era molt menuda, i el dolor de perdre algú que estimaves. També pensava en son pare, que la considerava una desobedient i no una filla. Aquestes reflexions la feien sentir sola, encara que ara estava envoltada de gent amable. Cada vespre, mirava les estreles i pensava en el camí que havia de seguir. Sabia que algun dia hauria d’enfrontar-se a la realitat de Roma, però encara no estava preparada.
Els dies passaven i la filla de l’emperador començava a tenir més confiança en si mateixa. Aprenia a caçar petites preses, a cuinar plats senzills amb el que trobava al bosc i fins i tot a defensar-se si calia. Tot això li donava seguretat, però també recordava constantment que el seu passat no havia desaparegut. El seu pare continuava a Roma, governant amb duresa, i ella sabia que algun dia s’hauria d’enfrontar a ell si volia reclamar la seua vida i la seua llibertat.
Un matí, mentre caminava pel mercat del poble, va sentir uns rumors sobre l’emperador i la ciutat. Deien que Constantí estava cada vegada més nerviós, que desconfiava de tothom i que castigava injustament a qui desobeïa. La filla de l’emperador va sentir un fred per tot el cos. Sabia que això volia dir que la seua història a Roma no havia acabat. Hauria de ser valenta i intel·ligent si volia sobreviure quan arribara el moment.
Aquella nit, abans d’anar a dormir, va seure davant de la finestra de la cabana i va mirar les llums llunyanes de Roma. El vent li feia volar els cabells i li recordava la llibertat que estava començant a sentir. Però també li recordava que el seu camí seria llarg i difícil. No podia tornar enrere, però podia decidir com avançar. Igual que la comtessa del llibre que havia llegit, sabia que la fidelitat a un mateix i el coratge serien les armes més poderoses que tindria.