La nit havia caigut definitivament sobre el palau imperial, cobrint-lo amb una foscor inquietant. Els fanals de torxes projectaven ombres allargades sobre les columnes de marbre, i el vent d’hivern feia cruixir els xiprers dels jardins. Na Valèria caminava al costat d’en Marc i de na Luci en silenci, notant com cada pas l’allunyava d’una vida que fins aquell moment havia cregut immutable. El seu cor bategava amb força, però no deixava que la por dominés els seus pensaments.
Quan van arribar a una petita porta secundària, gairebé amagada darrere d’un mur cobert d’heura, Marc es va aturar. Va observar l’entorn amb atenció, assegurant-se que ningú els seguia. El palau semblava dormir, aliè a la decisió que s’estava prenent en aquell instant.
—Un cop sortim —va dir en veu baixa—, ja no hi haurà retorn.
Na Valèria va assentir. Sabia que aquella fugida significava renunciar al seu títol, al seu llinatge i a la protecció de l’imperi. Tot i això, el que havia descobert sobre el seu pare havia trencat definitivament qualsevol lligam emocional que encara pogués quedar entre ells.
—Prefereixo l’exili a viure empresonada per la seva bogeria —va respondre amb serenitat.
Van travessar la porta i es van endinsar en un camí de terra que conduïa fora de la ciutat. A mesura que avançaven, en silenci era interromput només pel so de les seves passes i pel llunyà udol del vent. Luci caminava uns metres per davant, vigilant, mentre en Marc es mantenia prop de na Valèria, com si volgués protegir-la d’un perill que encara no tenia forma.
Mentrestant, dins del palau, l’emperador Constantí caminava furiós per la seva cambra. El temps passava i ningú tornava amb notícies. La seva ment, ja turmentada, va començar a omplir-se de sospites. Finalment, va comprendre que alguna cosa no havia sortit com ell havia ordenat. En aquell moment, la seva ràbia es va transformar en una decisió freda i implacable.
—Han fugit —va murmurar—. Però no arribaran lluny.
Sense perdre temps, va ordenar als seus homes de confiança que iniciessin la persecució. Per a Constantí, no es tractava només de recuperar la seva filla, sinó de preservar la seva autoritat. Permetre aquella desobediència significava mostrar debilitat, i això era inadmissible per a un emperador.
A l’exterior, la fugida continuava. Quan l’alba començava a tenyir el cel de tons grisos, els tres viatgers van arribar a una antiga cabana abandonada, amagada entre arbres. Exhausts, van decidir aturar-s’hi unes hores. Na Valèria es va asseure sobre una pedra, respirant profundament. Per primera vegada, es permetia sentir el cansament i la tristesa acumulats.
—Tot això és culpa meva —va dir de sobte—. Si no fos qui soc, no estaríeu arriscant la vida.
En Marc va negar-ho amb el cap.
—No, princesa. Hi ha ordres que no es poden obeir. I el que el teu pare demanava no era just ni humà.
Aquelles paraules van reconfortar na Valèria. Va entendre que, malgrat haver perdut el seu lloc al món, no estava sola. A més, començava a percebre una nova força dins seu, una voluntat de sobreviure i de donar sentit a aquell patiment.
No obstant això, el perill era més a prop del que imaginaven. A la llunyania, el so de cavalls va trencar la calma del matí. En Marc va aixecar el cap, alertat.
—Ens han trobat —va dir amb veu greu.
El destí que els esperava encara era incert. Però una cosa era clara: na Valèria ja no era només la filla d’un emperador, sinó una jove disposada a lluitar per la seva llibertat, encara que això signifiqués enfrontar-se a l’home més poderós de l’imperi.
I així, mentre el sol començava a alçar-se sobre l’horitzó, la història de na Valèria deixava de ser un secret del palau per convertir-se en una amenaça silenciosa per al poder de Roma.
