Pròleg



Història de la filla de l'emperador Constantí

Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de

Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla

perquè no volia jeure amb ell.



Capítol 1



Diuen que l’Imperi Romà es mantenia en peu gràcies a la disciplina de les seves

legions i a l’orgull dels seus emperadors, però també és cert que molts d’aquests

governants amagaven, darrere de les seves corones d’or, una foscor que la història

oficial prefereix ignorar. L’emperador Constantí, considerat per alguns un heroi i per

altres un tirà silenciós, era un d’aquests personatges amb dues cares. I al centre de

la seva vida —i del seu dolor— hi havia la seva única filla, Valèria.



Valèria havia crescut dins els murs del palau imperial, envoltada de luxes que

qualsevol altra jove només podria haver somiat. Malgrat això, la seva vida no era

gens perfecta. La seva mare havia mort quan ella era molt petita i, des d’aleshores,

tots els consellers, servents i soldats coincidien que l’emperador l’havia estimat més

del que mai podria admetre. Potser per això Constantí s’havia tornat més sever, més

impulsiu i, segons alguns, més cruel.



Valèria era diferent dels seus pares. No li agradaven les festes ni els banquets

interminables ni la manera com la cort fingia alegria mentre tramava intrigues a

l’ombra. Preferia perdre’s als jardins, llegir els clàssics que l’avi li havia deixat o

xerrar amb els escuders que entrenaven al pati principal. Amb 17 anys, ja mostrava

una intel·ligència que desconcertava els tutors i una sensibilitat que la feia molt

estimada entre els soldats joves que veien en ella una espècie de llum dins d’un

imperi cada cop més tens.



Un capvespre d’hivern, però, aquesta llum va començar a esquerdar-se.



L’emperador Constantí, que feia setmanes que patia d’accessos incomprensibles de

gelosia i paranoia, va convocar una reunió privada amb dos dels seus escuders més

fidels: en Marc i en Luci. Tots dos eren homes robustos, formats en la disciplina militar des

de la infantesa, i sabien perfectament que una ordre de l’emperador.



—Heu estat lleials —va dir Constantí amb una veu tan baixa que semblava sortir

d’un pou profund—. Per això confiaré en vosaltres una tasca que cap altre

home hauria de saber.



Els escuders es miraren amb nerviosisme. L’emperador caminava d’un costat a

l’altre, amb les mans tremoloses i els ulls brillants com a carbons.



—La meva filla... —començà— m’ha traït.



Aquelles paraules, contundents i incomprensibles, caigueren com un tro enmig del

silenci de la sala.



—Senyor —s’atreví a preguntar en Marc—, de quina mena de traïció parleu?

Constantí s’aturà, respirant de manera irregular. El seu rostre mostrava una barreja

de dolor i ràbia que feia impossible saber si realment creia en el que estava a punt

de dir.



—S’ha negat a complir amb el seu deure... El deure de totes les dones que porten

sang imperial. Ha refusat compartir el seu llit amb mi, el seu propi pare, i això és una

deshonra que no puc tolerar.



Els escuders quedaren glaçats. La barbàrie d’aquella confessió era tan extrema que,

durant uns segons, no sabien si ho havien entès bé. Però Constantí continuà parlant

com si el que demanava fos la cosa més natural del món.



—La meva ordre és clara: aquesta mateixa nit, quan el palau dormi, portareu Valèria

lluny dels murs i acabareu amb la seva vida. Ningú pot saber-ho. Ni tan sols els

déus.



La decisió estava presa, i els escuders ho sabien. Qualsevol objecció significava la

mort. Així doncs, sense cap alternativa, inclinaren el cap i acceptaren l’ordre.



Aquella nit, Valèria passejava pels jardins del palau, sense adonar-se de la

sentència que s’havia dictat contra ella. Caminava a poc a poc, mirant el cel com si

esperés trobar respostes entre les estrelles. Havia notat, durant els darrers dies, que

el seu pare es comportava de manera estranya, però mai hauria pogut imaginar que

la seva vida estava en perill. Quan en Marc i en Luci van aparèixer davant seu, ella els va

somriure com sempre. Però els homes no van poder aguantar la mirada. Van sentir

dins seu un pes nou, profund i insuportable: la vergonya de seguir una ordre que

trencava qualsevol límit de l’honor. I així, en aquell moment, començava un destí

inesperat —un que ni tan sols l’emperador podia controlar.