Com sempre, Manel s’aixeca del matí a les 6:45, era un adolescent molt ordenat i meticulós. La rutina li estava avorrint, estava cansat de sempre el mateix. Tampoc tenia clar el que volia dir el seu pare el dia anterior ja que el hi va generar més dubtes dels que ja tenia. Va vestir-se, esmorzar les seves galetes preferides amb una taronja i va agafar el berenar que la seva mare havia preparat. Abans de sortir va agafar el seu capell ja que era un dia de fred hivern amb un ambient pesat. La seva mare li va portar a l'institut com de costum.

Una vegada va arribar a l’institut, es va reunir amb el seu amic de la infantesa Mateu.

-Hola bro, què has fet aquest cap de setmana.

Aquest comentari li va venir a Manel molt de sobte, així que nerviosament va tenir que inventar una estratagema. Tot i que es van notar els nervis i que cap cosa de la que havia dit era real.

El fet de aquesta mentira no va molestar a Mateu, però per altra banda li va generar un gran interés.

Primera hora, català:

Manel va seure junt al seu amic al fons de la classe, català no era del interés de Manel i sempre deia que el professor no ajudava gens. A causa d’això, els seus ulls van començar a tancar-se lentament i va caure adormit sobre el pupitre.

Va començar a somniar. Es trobava al laboratori del seu pare, però ara completament sol i va veure una porta al final de la sala que no havia vist durant la seva estància. La porta era metàl.lica amb un gran pom per obrir-la. Manel va sentir la tentació d’obrir-la, però havia alguna cosa que l’impedia apropar-se. Va començar a observar el laboratori amb detall i sense tocar res, de sobte, va veure com es començava a obrir la porta sense ajuda de res, sortia una llum que il.luminava tot el laboratori, el jove va dirigir-se cap a la gran porta. Just abans d’entrar, va sentir un fort timbre.

Per la seva sort va ser en canvi de classe, que el hi va aixecar sobtadament, Manel va despertar-se com si hagués dormit 10 hores seguides, el seu somni va ser profund. Mateu va recollir les seves pertinences i es va anar de classe ja que tocava optativa i no tenien classe junts. Mirant cap a enrere Mateu li va dir:

-Tio, estàs bé, t’has adormit molt heavy, ràpid que faràs tard a la classe de música.

-Ja vaig pesat, he tingut una espècie de malson molt estrany, em sento raríssim.

-Deixa’t de paranoies i amunt, vols aigua? -Silenci i creuada de mirades- Això et passa per fumar tant cannabis.

-Que et bombin! Deixa’m tranquil macarra. -Sarcàsticament.



Segona hora, Música:

Manel arriba a la classe de música desconcertat pel seu malson, es sent com si no estigués a l’institut, estava totalment desconcertat. Al creuar la porta, Índia, la professora de música va començar a demanar-li pel seu cap de setmana, ell va contestar que molt bé però es trobava malament. Índia va donar-li aigua i unes pastilles pel mal de cap, sempre havien tingut molta confiança, era una amiga de la família.

Un altra vegada, Manel va seure al fons de la classe, cosa que no era normal per a les classes de música, ja que sempre participava i era una classe molt reduïda en quant a alumnes, només eren 10. L’adolescent mai havia estat tan apagat a cap classe d’aquesta assignatura, la qual cosa va causar la preocupació de Índia. Al passar 30 minuts de classe, l’únic que havia fet Manel va ser un dibuix a la seva llibreta recreant el laboratori i la porta que apareixia al seu somni, tot era molt detallat.

-Manel. Manel!

-Què vols? -amb un to esquer

-Res, perdona, simplement que ja són i mitja i és hora de tocar les cançons pel concert de nadal. Però, si no estàs bé, crida a casa.

-Ah, disculpa, no t’havia escoltat la primera vegada, intentaré tocar alguna cançó i si em sento pitjor m’aniré a casa.

-Segur?

Manel va assentir mirant-la als ulls amb sinceritat. Va agafar el baix elèctric, instrument que practicava al seu temps lliure, i el va afinar. Després de cantar les 2 primeres cançons, sabia que estaria millor a casa així que va avisar a la professora i va deixar la motxilla per anar a direcció a cridar a la seva mare.

Una vegada en direcció va trobar que no era allí el director i tampoc els caps de estudis, va entrar sigilosament per veure si hi havia algú. Observaba les parets antigues i humides pel pas dels anys, era un institut antic. El que el hi va sorprendre va ser el que va veure a la taula, era una espècie de documents amb la seva foto i moltes dades escrites a mà, inspeccionant millor va veure la menció del “Sensehogar” a un dels paràgrafs. Just en aquell instant, va recordar que el seu pare li va dir alguna cosa que tenia que agafar de l’institut, sense pensar molt va agafar tots els papers que implicaven el seu nom i el del pare i va sortir corrent saltant la oxidada tanca de l'institut causant-se una petita ferida al braç.

Una vegada arribà a casa, el seu pare no hi era com de costum ja que al matí tenia el que anomenava “petits i importants treballs”, la seva mare tampoc ja que havia quedat amb la seva àvia per esmorzar al bar Funko. El jove va deixar els papers damunt la taula i va adormir-se al sofà esperant a Vicent, el seu pare. No va ser al cap de 20 minuts que va arribar.

-Manel! -Va fer un crit que va retrunyir tota la casa.

-Q-Què vols p-pa-pare?

-Sabia que vindries… Està sortint tot com volia!

-Què dius? M’he anat de l’institut perquè no em sento bé.

-És clar… Tens els documents -Mirada penetrant -Quan tu vens jo he anat i tornat 4 vegades.

-S-Si, són dalt la taula del menjador.

-Ets boig? Vine amb jo ara mateix!

Manel va anar darrere ell i van anar de tornada al laboratori, el camí va ser pràcticament tota l’estona del Sensehogar fotent-li bronca per deixar els papers damunt la taula, deia que era de vital importància que la seva mare no els vegi.

Una vegada van arribar a l’hangar, van passar la zona de desinfecció i van entrar al laboratori, va veure al seu germà Patrici, qui dies abans havia abandonat la casa després d’una discussió amb el seu pare. Sortia per la misteriosa porta del fons la qual Manel no tenia clar si era real o no. Però, al veure al seu germà, sentia com si no fos ell realment, estava totalment pàlid i sense cap expressió facial. Vicent va tancar-li novament dins i va dir a Manel que no podia dir una sola paraula del que havia vist.