Na Nina va entrar a l'habitació i em va observar uns minuts, semblava que sabia que m'estava fent l'adormida, però jo vaig seguir disimulant, si em deixava pillar, ja podia dir-li adéu al treball.
Quan se'n va anar, no em vaig atrevir a seguir buscant, perquè ara ja hi havia més possibilitats de que na Nina estigués desperta, doncs vaig guardar tot al calaix i me'n vaig anar a dormir, o bé, a mirar el sostre…
Al matí següent na Nina em va fer un interrogatori, semblava que havia robat algo, em va dir:
-Ahir de matinada vares passejar per la casa? Et falta algo a l'habitació? - Em va preguntar amb una mirada un poc rara.
-No, jo vaig estar descansant tota la nit, tot és perfecte Nina, no em puc queixar de res. - Vaig mentir per suposat, no anava a dir-li que havia estat rebuscant per la seva oficina.
-Que estrany, em va semblar escoltar remoll a l'oficina, ho hauré imaginat… - No pareixia convençuda del que deia, però ho va deixar passar.
Al cap d'unes hores mentres netejava vaig entrar a la meva habitació, només faltava la meva, aquesta era la meva oportunitat per investigar bé que era aquella llibreta, i sobretot qui era na Helen. Vaig tancar l'habitació amb pestell, i vaig agafar la llibreta amb la clau, quan vaig obrir-lo, vaig desitjar no haver-lo fet mai, la primera frase que vaig llegir era:
“Aquesta família és simplement terrorifica, necessito sortir urgentment d'aquest lloc.”
Com? Perquè algú diria això tenint un treball a una mansió de luxe? I sobretot, a que es referia aquesta dona amb terrorifica? Es tractava de Nina? O del senyor Winchester?
Mil preguntes rondaven a la meva ment, no tinc idea si això de llegir un diari personal d'algú que vivía aquí es el que hauria de fer o si estic ficant-me en problemes, però sincerament, no podia deixar de llegir-lo, necessitava descobrir qui era Helen i perquè va escriure allò.
Després de deu pàgines vaig descobrir que Helen era l'antiga assistenta, que treballava per als Winchester feia sis anys i que tenia molta por de na Nina, que na Nina era una persona completament distinta a la que la gent pensava, era mala, bàsicament li feia la vida impossible a na Helen. Jo volia seguir llegint però na Nina suspitaria si en mi horari laboral em trencava amb pestell a la meva habitació, doncs vaig guardar-ho tot, i vaig baixar a la cuina per fer el sopar.
La nit semblava normal, fins que en Andrew va arribar molt seriós, jo no vaig voler preguntar-li res, total, qui era jo per preguntar-li? Na Nina molt preocupada em va demanar que pujassi a la meva habitació, i jo, sense preguntar, ho vaig fer, aixì podria continuar llegint.
Al pujar, escoltava crits i cops, la veritat em vaig preocupar bastant, no sabia que fer, i al meu cap era ideal llegir el diari per veure si això era normal, al llegir més, vaig descobrir que sí, era un dia normal amb els Winchester, però jo volia baixar o cridar a la policia, pero de sobte, uns cops rebentaven la meva porta, vaig saltar del sust i vaig posar el diari baix el coixí. Al obrir la porta, era en Andrew, tenía sang, jo la veritat estava bastant asustada, en Andrew, esgotat i sense respiració em va dir:
-Dóna'm aigua, tens?
Perquè pujava fins aquí per aigua, tenint litres d'aigua a la cuina? No volia preguntar, així doncs, vaig obrir un calaix i li vaig donar aigua.
-Que ha passat Andrew? Estic asustada. - No hauria de haver-li preguntat però les paraules varen sortir sense pensar.
-No t´ha d'importar, tu ocupa´t del teu, estarás millor. - Va dir de manera cortant.- O acabaràs com Helen.- Va murmurar mentre s'anava.
-Com? Andrew de qui parlas?- Ningú em va respondre, ell ja havia arribat a la seva habitació.
Amb por, vaig obrir el mòbil, no tinc idea perquè, si total no tenia a ningú a qui avisar… Però d'alguna manera ja era conscient de que estava en perill, na Helen deia que aquesta familia era terrorifica, i resulta que si, mare meva, on m'havia ficat…
L'únic que tenía al cap era escapar, i això faria com fossi, però jo aquesta nit no dormia aquí…
