No hi havia paraules per descriure-la. La nit ja era fosca per si sola, però després de la notícia es va convertir en un pou negre i interminable de pensaments que l’enfonsaven, amb una força incontrolable, cap al subsol. Tenia clar que dormir seria impossible, però no esperava que fos tan complicat fer callar la ment. Enmig d'aquell silenci que pesava com el plom, va recordar un detall inquietant: no havia rebut resposta a la carta que li havia escrit a l’avi. El pensament es va apoderar del seu cervell. Per què no hi havia hagut resposta? Si ell l'havia arribat a escriure... on s'amagava? I si algú s’hagués assegurat de desfer-se d'aquell últim missatge pel que podria contenir? Masses preguntes, cap resposta.



Va passar la nit com va poder i, entre el mal de cap i unes bosses sota els ulls que delataven el cansament, els primers rajos de sol van començar a il·luminar l’habitació. No tenia cap prova que l’avi hagués escrit la carta, però el cor li deia que ell mai se n'hauria anat sense dir adeu. La curiositat la va guanyar, i va decidir vestir-se per anar a investigar. No sabia per on començar; no tenia pistes ni indicis, només una intuïció que no sabia on la portaria.



Va tancar els ulls un segon, intentant rebobinar els fets, i ho va veure clar: havia de tornar a l'hospital. Estava segura que algun detall se li havia escapat. Quan va entrar, l’olor a hospital la va envair: Era una barreja de medicaments, i silenci, molt silenci. Aquelles parets blanques, eres blanques mudes i semblava que no tenien res a dir. Es va apropar al mostrador per parlar amb la recepcionista, però aquesta només es va limitar a dir que no hi havia ningú Manel registrat a la base de dades i que no la podia ajudar. Al veure que ningú l’ajudaria, va esperar a que la recepcionista estigues distraguda per anar a l’habitació on solia estar l’avi. La seva preferida sens dubte era la sala de jocs, on l’Ona recordava que hi havia vàries caixes de fitxes de dominó. Al dirigir-se cap allà, no podia parar de recordar tots els moments viscuts en aquells passadissos, converses inoblidables o riures que omplien el cor. Va ser forta, havia d’arribar a la sala sense ser descoberta. Un cop va entrar, per sort no hi havia ningú, i va començar a buscar les caixes dels jocs. Per la seva sorpresa, en una de les caixes, únicament hi havia la fitxa 3-4, que coincidia amb el número del portal de casa de l’avi. Sense rumiar-s’ho dues vegades, va caminar direcció casa seva.



Quan va entrar a casa, es va trobar amb una escena bastant impactant: tot estava en silenci: ni rialles, ni acudits dolents; simplement, tot buit. Damunt la tauleta del menjador hi havia la seva llibreta de notes, la que sempre feia servir per apuntar les partides de dominó. L’Ona la va obrir amb els dits tremolosos i, de sobte, en va caure la carta que l’avi havia escrit des de l’hospital. La va llegir amb dificultat; els ulls plens de llàgrimes no la deixaven enfocar. En aquell moment, va creure que tot s’havia acabat i va tornar a casa amb el cor encongit.



Un cop a la seva habitació, la va rellegir amb calma. Es va aturar en sec en arribar a la frase:“aquell dinou de desembre” . Era una trampa. Ho sabia. L’avi mai a la vida s’hauria confós; sabia perfectament que ella havia nascut elvint de desembre. No era un error, semblava més un senyal.



Sense dubtar-ho, l'Ona va saber que havia de tornar a casa de l’avi. Rumiant pel camí, va decidir buscar el mòbil de l'en Manel: només li quedava un 7% de bateria i no tenia el carregador. Era la seva única oportunitat. Aquella sensació de no poder fallar ja la coneixia; la sentia en patinar, quan tot havia de ser perfecte. Per un moment, es va adonar que feia setmanes que no trepitjava la pista, ella, que mai perdonava un entrenament. Va reordenar les prioritats, va agafar el telèfon i va marcar el codi:1-9-1-2.



Al clicar “enter”, va saltar un missatge de veu. Era ell. No s'ho podia creure. L’àudio deia que, si volia saber-ne més, busqués a l'armari dels seusmallots. Va volar cap a casa. El primer a ser inspeccionat va ser el seu preferit: tons liles, grisos i un cor vermell ple de brillants. Efectivament, a la part interior del cor, una nota agafada amb un imperdible deia:Per seguir amb la investigació, la màgia dels patins hauràs de sentir.