Mentre espera, el temps sembla aturat. Els pensaments no la deixen tranquil·la. No pot evitar recordar com ha arribat fins aquí: ella, que havia estat una nena feliç al costat del seu avi, ara el veu estirat en una UCI, envoltat de màquines i silencis incòmodes. Li fa mal veure’l així.
L’Ona observa una foto antiga i deixa que els records li vinguin sols. No fa gaire, encara passaven tardes senceres junts: després de l’escola i de recollir-la, anaven al parc, berenaven fins que la mare arribava a casa, normalment a l’hora de sopar. Els diumenges, el temps passava volant entre partides de dominó i les rialles constants.
Escriure sempre havia estat una cosa que compartien, i ara, en aquests quatre dies, els va semblar bona idea dir-li l’un a l’altre el que sempre han pensat, però mai no ho han parlat. L’única manera que tenien de fer-ho va ser per carta, ja que per l’estat tan crític en el que l’avi Manel es trobava, no van deixar passar a la neta a la sala, ja que seria molt perjudicial per a la seva salut mental.
L’Ona va començar, deia així: Hola avi, sé que mai hem parlat del que faria jo quan arribés aquest moment, suposo que sempre hem estat junts i mai m’he parat a pensar en aquest moment, perquè ets tan essencial per mi, que no soc capaç de viure sense que em mirin aquests ulls blaus, sense els teus acudits dolents, no soc capaç d’imaginar-me una vida sense tu, perquè tu sempre has estat. Em fa por perdre’t. Moltes vegades m’he queixat de quan m’abraçes massa fort per què em deixes sense respirar o m’agafes del cabell sense voler, però si ets tu qui em molesta, mai em vull deixar de queixar. Avui he entrat a l’hospital amb un nus a l’estómac. He volgut fer veure que era valenta, com tu m’has ensenyat tantes vegades, com tu et mereixes veure’m, però no m’ha sortit. Quan t’he vist, he pensat en totes les coses que encara no t’he dit, en totes les tardes que vull continuar compartint amb tu, totes les que el temps m’ho permeti. Ets tant, que si et perdo, una part de mi se n’anirà amb tu, perquè soc una fidel creient de que hi ha persones que et marquen, i estic en una etapa de la vida en la qual tothom m’ha deixat sola i massa gent se n’ha anat de la meva vida, però a tu no et puc perdre, que marxi tothom, m’és igual, mentre tu sempre siguis al meu costat.
T’estimo avi, recupera’t.
Ets el millor que m’ha passat mai, adeu vida meva.
Aquell migdia, en Manel li va enviar la carta a casa de l’Ona. Ella just aquell dia es trobava molt malament i no anava a veure a l’avi per no encomanar-li res, però de sobte va tenir un pressentiment, no sabia que era, però havia de fer-li un petó, va sentir que alguna cosa no anava bé.
Es va fer fosc, plovia i feia fred, tothom estava ja a casa, l’Ona no va tenir més remei que anar-se’n també a la seva. No va sopar, no sabia que li passava, sentia molta impotència i malestar,durant l’última setmana havia dormit molt poc, havia deixat d'entrenar i tot el dia se sentia dèbil. Cap a les dues de la matinada va sonar el telèfon, ella, que tenia un ull obert i l’altre tancat, va mirar la pantalla, un número desconegut i aquella hora només podia portar males notícies. Efectivament, s’havia mort.
Va ser un shock total, l'Ona sabia que acabaria pasant, però li va fer tant de mal aquesta pèrdua, no es que no la va saber gestionar. Era una barreja de tristesa, rabia, nostálgia, soledat, ni sabia el que sentia, mai s'havia trobat en aquesta situació. La nena, amb prou forçes es va apropar a la finestra per sentir l'aire humit i fresc de la nit. Va pasar-se tot el que quedaba de nit fent-se preguntes, sentint-se culpable. Uns tons ataronjats es començaven a veure's al cel, L'Ona no havia dormit, els pensament pesaven massa. Entenia que no tot depenia d'ella, però el cor li deia tot el contrari. Sabia i era totalment conscient de que res tornaria a ser igual ¡, i tot i així, una part d'ella s'aferrava al record, com si deixar-lo anar fot perdre'l del tot,
