El cansament em va vèncer per la por i el meu cos es va rendir, i seguit d'això vaig entrar en un somni profund. En algun moment, el meu cap va acabar recolzada a l'esquena d'August, com si el meu propi cos busqués refugi sense demanar-li-ho. Vaig sentir una pau la qual hores abans me l'havien arrabassat. Mentre dormia el món continuava movent-se sota mi, el vent acariciava el meu rostre amb una suavitat que cap a contrast amb el caos que deixaven enrere.



Moishy va caminar pels carrers, la pregunta de la terapeuta ressonant al seu cap com un eco persistent: "Què creus que passaria si, un d’aquests dies, la porta estigués oberta abans que tu arribis?". Aquella idea, que abans li hauria semblat absurda, gairebé una traïció a la seva pròpia por, ara s'arrelava en la seva ment, obrint una petita escletxa d'incertesa en la seva rutina de terror. Cada pas cap a casa era un pes més a la motxilla de les seves preocupacions, però també una nova capa de curiositat, una espurna de rebel·lió contra la paràlisi que l'havia acompanyat durant tant de temps. Els experiments que li havia proposat la dona eren senzills, gairebé infantils en la seva concepció, però Moishy sabia que la seva simplicitat amagava una confrontació directa i brutal amb allò que més el paralitzava. La porta, la seva porta, l'esperava. No era només fusta i pany; era un llindar cap a un passat que el perseguia, un mur invisible que el separava de la pau, un guardià silenciós dels seus pitjors records. Mentre s'acostava al seu edifici, la imatge de la porta oberta, convidant-lo a entrar sense la necessitat de girar el pom, va aparèixer de nou. Què hi hauria darrere? Seria la mateixa por de sempre, la mateixa sensació d'ofec, o potser, només potser, alguna cosa diferent? La nit començava a caure, i amb ella, la incertesa del que l'esperava a l'altre costat d'aquell llindar familiar i, alhora, tan amenaçador.



El primer experiment. Arribar a la porta i quedar-s'hi cinc minuts. Semblava fàcil, gairebé ridícul. Però quan Moishy va arribar al replà del seu pis, el cor li va començar a bategar amb una força desmesurada. La porta, marró fosc, amb la pintura una mica esgarrada per les vores, semblava més gran, més imponent que mai. Va treure el mòbil i va posar el cronòmetre. Cinc minuts. Una eternitat. Va sentir la suor freda a les mans. La respiració se li va accelerar. Va intentar concentrar-se en els detalls: la veta de la fusta, el color del pany, la pols acumulada a la part superior del marc. Però la seva ment tornava una vegada i una altra a la mateixa idea: què hi havia darrere? Què l'esperava? La sensació de ser observat des de l'interior era aclaparadora, una presència intangible que li gelava la sang. Els minuts passaven lentament, cada segon una lluita contra l'impuls de fugir o d'obrir-la d'una vegada. Quan el mòbil va vibrar, indicant el final del temps, Moishy va sentir un alleujament immens, barrejat amb una punxada de decepció. No havia entrat, però tampoc havia fugit. Un petit pas, potser.



El segon experiment va ser encara més estrany. Deixar un objecte petit davant de la porta, com un regal, i marxar. Moishy va escollir una petita pedra llisa que havia trobat al parc, amb un color grisenc i algunes vetes blanques. La va posar amb cura al felpís, just davant de la porta. Era un gest absurd, gairebé una ofrena a una entitat desconeguda. Es va sentir estúpid, però al mateix temps, hi havia una estranya sensació de desafiament. Què significava allò? Era un missatge? Una prova? Va marxar ràpidament, sense mirar enrere, amb la imatge de la pedra solitària gravada a la retina. Durant tot el dia, la idea de la pedra el va acompanyar. Estaria encara allà? Algú l'hauria vist? L'haurien treta? La porta, ara, no només era un obstacle, sinó també un lloc d'interacció, un punt on havia deixat una part de si mateix, per petita que fos.



El tercer experiment va ser el més difícil. Trucar a algú mentre pujava les escales, que una veu familiar l'acompanyés fins a l'entrada. Moishy va dubtar. Qui? La seva mare? Un amic? Finalment, va decidir trucar a la seva germana petita, la Laia. La seva veu, sempre alegre i despreocupada, era un bàlsam. "Hola, Moishy! Com va?" Va començar a pujar les escales, el mòbil a l'orella, intentant mantenir una conversa normal mentre el seu cos s'enduria a cada esglaó. Laia li explicava el seu dia, les seves classes, una anècdota divertida amb el seu gat. Moishy intentava respondre, però la seva atenció estava dividida. La porta s'acostava. La veu de la Laia era un escut, una distracció benvinguda, però no podia eliminar del tot la sensació de fredor que emanava d'aquell llindar. Quan va arribar al replà, va veure la porta. Laia continuava parlant, però Moishy ja no l'escoltava realment. La seva mirada estava fixa en la fusta, en el pany, en el buit que hi havia darrere. "Moishy? Estàs bé?" va preguntar la Laia, notant el seu silenci. "Sí, sí, tot bé, Laia. Ja he arribat a casa. Després et truco, d'acord?" Va penjar abans que ella pogués respondre, sentint-se culpable per haver-la utilitzat com a escut. Però la por era massa gran. Va mirar la porta, immòbil, silenciosa. Els experiments l'havien canviat. Ja no era només la por d'entrar, sinó la por a la incertesa, a la possibilitat que alguna cosa hagués canviat, o que res ho hagués fet. La pregunta de la terapeuta tornava amb més força: "Què creus que passaria si, un d’aquests dies, la porta estigués oberta abans que tu arribis?". Aquella nit, Moishy no va poder dormir. La porta, tancada, era una presència constant en la seva ment, un enigma que el consumia. Ca seva, el seu refugi, s'havia convertit en la seva presó més gran, i la clau per alliberar-se semblava estar en la seva pròpia por. El camí cap a la resolució era llarg i incert, i el que l'esperava l'endemà al matí, davant d'aquell llindar, era un misteri que només el temps revelaria.