|
| el poder de la invisibilitat (calamares) |
| IES Santa Maria D'Eivissa (Eivissa) |
Inici: Invisible (Eloy Moreno)
Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.
Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.
Ja està.
Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.
|
| Capítol 1: invisible |
Va estar una estona callat, mirant la taula com si allà hi hagués escrites les respostes.
Aquella dona no el va pressionar, només va esperar, amb les mans creuades.--Cada dia quan arribo a la meva casa…–va començar Moishy, amb la veu molt baixa–em quedo davant la porta una estona llarga, no puc obrir-la, em fa por entar.
No estic segur per qué exactament, però em sembla que si obro la porta i entro, tot tornarà a ser igual de dolent, com si a l'altre costat de la porta hi hagués alguna cosa que m’espera per fer-me mal.
Moishy va fer una pausa per a passar les mans al pantaló, com si tingués fred.
-I després em sento un idiota. Perquè és la meva casa, collons. En la meva casa és on he de sentir-me segur, i, en canvi, em fa molta por, és com si el cap em digués: “no entris, aquí dins estàs pitjor”. Però si no entro… a on vaig?
La dona va fer que sí amb el cap.
-I què fas llavors, quan no entres?
-Em quedo a les escales una estona. O baixo al carrer a caminar, a vegades entro a qualsevol bar i demano una cervesa que ni em bec, només per a no ser allà dalt. Però sempre acabo tornant… i tornant a tenir por d'aquella porta.
Moishy va aixecar la mirada per primera vegada des de feia estona.
-Soc conscient que sona ridícul. Un xaval de dinou anys que no és capaç d’entar a casa meva, com si fos un nen petit.
-No sona ridícul–va dir ella tranquil·la–. Tot això sona a que et fa molt de mal per dins i el teu cap solament intenta protegir-te, encara que ho faci d’una manera un tant… estranya.
Moishy va exhalar, com si hagués estat aguantant la respiració durant una estona llarga.
-I ara què–va preguntat–. Què faig amb això?
–El primer pas ja l’has fet –va respondre ella–. Has vingut, has entrat per la porta que també et fa por. Això ja és un avanç.
Va agafar un full en blanc i un boli.
–Vols que apuntem algunes coses senzilles, són coses que pots fer aquests dies, sense pressionar-te massa. Solament són uns petits experiments.
Moishy va dubtar un segon, però aleshores va dir que amb el cap.
–D’acord… provem-ho.
Ella va somriure una mica, però no molt.
–Doncs va. Comencem pel tema de la porta de casa teva, però has d'afrontar la teva por, solament per veure què passa si ho fem amb altra perspectiva.
–Farem tres experiments aquesta setmana–va dir, sense apartar la vista del paper–. El primer: quan arribis a la porta, queda-t’hi cinc minuts. No cal que entris, només observa-la.
El segon: deixa un objecte petit davant de la porta, com un regal, i te’n vas. I el tercer: truca a algú mentes pogués les escales. Que una veu familiar t'acompanyi fins a l’entrada.
Moishy va mirar els punts escrits. Semblaven deures d’escola, però el pes que sentia al pit no era una broma.
–I si no puc?– va preguntar ell, amb veu baixa.
–Llavors vindràs i m'ho explicaràs. No hi ha errors aquí, Moishy el va agafar amb els dits tremolosos , plegant-lo com si fos un secret.
–D’acord– va murmurar ell, aixecant-se de la cadira–. Ho probaré
–Molt bé – va respondre ella amb un somriure gairebé imperceptible – Però abans de marxar, Moishy… va pensar en una cosa. Que creus que passaria si, un d’aquests dies, la porta estigues oberta abans que tu arribis?
Moishy es va quedar de pedra amb la mà al pom de la porta de la consulta. No va respondre. Va sortir al passadís sentint que, d’alguna manera, casa seva ja no era l'únic lloc on no se sentía segur. El camí de tornada seria llarg, i la seva porta l’estava esperant, immòbil i silenciosa, com sempre.
|
|
|
|
| |
| calamares | Inici: Invisible |
| |
|
|
|
