Sento les passes cada cop més aprop. No ho puc evitar, però la cara de la Nina em torna a venir al capdavant. Aquesta mirada tan tranquil·la, aquesta manera relaxat però que aporta una sensació de calma inexplicable que sembla tenir controlada qualsevol tipus de situació…

Intento fer com que no m'he adonat, com que la situació és aliena a mi. Em vaig fer pensar que molt probablement només sigui un altre vianant que realitza una ruta similar a la meva.



A la primera cantonada que veig, giro per posar a prova la meva teoria. Els passos no s'allunyen. Giro una segona vegada. Tercer gir. Està confirmat, m'estan seguint. Sento que el cor se'm sortirà per la boca. Sense previ avís, els meus peus acceleren el pas, i abans d'adonar-me'n, noto que he començat a córrer. Corro com mai he corregut abans. Ja fa 15 minuts que corro i el meu cos no pot més.



M'adono que inconscientment em trobo davant de la porta del luxós hotel on havia anat a fer l'entrevista unes hores abans. Sense donar-li dues voltes em fico a dins. La meva intenció no era trobar-me la Nina, ni de bon tros. Tan sols buscava la manera de trobar un lloc on buscar refugi després d'aquest ensurt i reposar encara que siguin 5 minuts.



Tot i això, sembla que el destí té altres plans, ja que la Nina ha creuat la mateixa porta de l'hotel que jo feia uns segons. La veig encaminar-se cap a la meva adreça. Ja no sé què fer ni on ficar-me. La vergonya que m'envaeix és descomunal, però ja és molt tard, definitivament m'ha vist.



Les nostres mirades es creuen i abans que pugui apartar la meva, noto els seus intensos ulls clavats en mi. Amb un gest que podria passar gairebé desapercebut m'assenyala que m'hi acosti. És un gest delicat i fins i tot amable, però sorprenentment autoritari.



La por m'envaeix. El meu cor torna a recuperar aquell ritme accelerat que tant m'havia costat reduir.



Em disposo a seguir-la i em porta de nou cap a les quatre parets que conformen el despatx on havia estat asseguda per al que suposava que seria una altra de les incontable entrevistes fallides que havia tingut les setmanes passada.

• No esperava tornar-te a tenir per aquí tan aviat - Em comenta amb veu tranquil·la.

Tan aviat? em pregunto per als meus endins. Potser allò significava tenia la intenció d'acceptar-me?

• Ho sento… - m'atreveixo a dir timidament- És que vaig pensar que em seguien… i em vaig posar a córrer… i sense adonar-me'n he acabat aquí.

Podia haver sonat increïble o incoherent. Tanmateix, si s'ha de jutjar per la seva expressió, no sembla dubtar en cap moment de les meves paraules.

• Just em disposava a trucar-te - prossegueix ignorat la meva cara notablement vermella per l'esforç que havia hagut de fer rpweviament- després de repassar el teu currículum i parlar amb diverses candidates més, he decidit contractar-te. Enhorabona!

No pot ser, es tracta d'una broma!?. De totes les persones que podien haver aplicat a aquest lloc, m'havien agafat a mi. Intento repassar mentalment que qualitat extraordinària havia afegit al currículum perquè aquesta reputada empresa m'hagués tingut en compte. Res, ni una sola raó se m'acudia. No aconseguia creure-ho.

• Sé que t'estaràs preguntant perquè jo? Bé, pot ser que al teu currículum, l'experiència prèvia en aquest sector brilli per la seva absència. Tot i això, el perfil que estem buscant és el d'una persona discreta i primordialment sincera.

Ara sí que estic confosa de debò. Se suposava que havia aplicat al lloc de secretària. Però què tenia a veure això amb la sinceritat? Decideixo no donar-li gaires voltes. Oportunitats d'aquest calibre no es presenten moltes vegades a la vida. Per això em dic a mi mateixa que l’he d'aprofitar.



Un cop acceptada l'oferta i després d'un ampli somriure i unes paraules d'agraïment per part meva, em dirigeixo cap a la sortida. Ja no me'n recordo de la persona que m'havia perseguit, la meva ment només pot pensar que la meva vida prendrà un altre rumb ara. Tinc l 'oportunitat de començar de zero.