Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



Em dic Clara i estic asseguda just davant d’ella, en una butaca que sembla més decorativa que còmoda. Procuro no moure’m gaire, com si qualsevol gest pogués delatar el fet que no pertanyo a aquest lloc. L’apartament és enorme, silenciós, i tot fa olor de net i de diners. No sabria explicar-ho millor. Diners.



Nina em mira amb un somriure tranquil, estudiat, com si tingués tot el temps del món. Jo, en canvi, noto com les mans em suen i m’estrenyo els dits al damunt del meu currículum, que ja ha mirat dues vegades i ha deixat sobre la tauleta de vidre.



—Així que ets estudiant —diu finalment, amb una veu suau però ferma.



Assenteixo massa ràpid.



—Sí… estic acabant el grau. Em queda aquest any.



No afegeixo que treballo a mitja jornada en una cafeteria, ni que visc en un pis compartit on la calefacció falla sovint. No ho pregunta, així que no ho dic. Ella s’aixeca amb elegància i camina cap a la finestra. Els seus talons no fan soroll sobre el terra, cosa que em sembla gairebé inquietant.



—Busco algú responsable —continua—. Algú discret.



Discret. La paraula queda flotant a l’aire. No sé exactament què vol dir, però entenc que no és només una feina normal. Quan torna a seure, està més a prop meu, i això em fa aguantar la respiració sense adonar-me’n.



—Creus que ho ets? —em pregunta.



M’ho penso un segon massa llarg.



—Sí. Bé… ho intento.



Ella riu lleument, com si la meva resposta li semblés sincera, i això em dona una mica d’esperança. Em parla de tasques, d’horaris flexibles, d’un sou que em sembla exagerat. Jo assenteixo a tot, intentant no mostrar massa sorpresa.



Però el que més em desconcerta no és la feina, sinó la manera com em mira, com si veiés alguna cosa més enllà del que dic. Com si jo fos transparent. Quan l’entrevista s’acaba, em diu que ja em trucarà. Sé que això sol voler dir que no ho farà. Tot i així, quan m’acompanya fins a la porta, sento una estranya sensació al pit, una barreja de nervis i curiositat.



—Gràcies per venir, Clara —diu, pronunciant el meu nom amb una naturalitat que em fa estremir.



Surto al carrer amb el cap ple de pensaments. No crec que em contracti. Però tampoc crec que pugui oblidar fàcilment aquella mirada, aquell sofà de pell color caramel, ni la sensació que, per uns minuts, he estat dins d’un món que no és el meu.



I potser això és el que més em fa por. O el que més m’atrau.

Començo a caminar pel carrer, gairebé sense prestar atenció al meu voltant (com faig quasi sempre), quan de sobte sento una presència darrere meu. Algú m’està seguint.



Començo a caminar més ràpid, però sense girar el cap. Em dic a mi mateixa que potser és imaginació meva, que sempre penso massa les coses. Tot i així, el batec del cor se m’accelera i noto una pressió estranya a l’estómac. Els passos darrere meu semblen acompassar-se als meus, ni massa a prop ni massa lluny. Faig veure que miro l’aparador d’una botiga, aturant-me de cop, i durant un segon el soroll s’atura també. Això no em tranquil·litza gens.



Quan torno a caminar, ja no puc ignorar-ho. Sento aquella presència com un pes a l’esquena. Penso en Nina Winchester sense saber per què, en la seva mirada tranquil·la, en la paraula discret. Em sembla ridícul relacionar-ho tot, però no puc evitar-ho.