Durant la seva primera setmana de feina, la Lorena va poder observar com n’era de reservada la família Reixach. El petit, en Jaume, de deu anys, al principi era una mica reservat i tancat, però quan veia la Lorena netejant, s’hi apropava amb amb les seves joguines i li deia que volia jugar, no la podia deixar en pau.



En canvi, l’única germana, la Carlota, es podia dir que era una mica insoportable. Sempre mirava malament la Lorena pensant que no se n’adonaria, però evidentment ho sabia. La Carlota estudiava Dret a l’Universitat Internacional de Catalunya.



El senyor i la senyora Reixach eren molt semblants l’un amb l’altre en públic, però en privat, la Montserrat era molt tendra i en Francesc molt rígid. Malgrat això, es podia veure el romanticisme que hi havia entre els dos.



I per últim, en Ferran, aquell noi que va rebre la Lorena per primera vegada i que des de llavors, sempre que la veia, li preguntava per li preguntava el seu dia. A la seva vida quotidiana era reservat i no parlava amb ningú, però amb la Lorena era una persona completament diferent, fins i tot la seva família se n’havia adonat.



Un dia de feina com qualsevol altre, la Lorena es trobava endreçant uns llibres al menjador quan va poder sentir aquelles petites i ràpides passes tan característiques del petit Jaume. Li va estirar suaument el davantal i li digué:



-Lorena… -Ella es va girar i va somriure en veure’l.



-Jaume, no estaves jugant amb en Ferran? -El nen va arronsar les espatlles, amb un cotxet a la mà.



-M’avorreixo, és que ell no sap jugar.- Va afegir.



-Però no t’estava fent la superpista de carreres?



-Ara està amb el telèfoin, i no vol escoltar.- Va queixar-se en Jaume.



La Lorena va deixar els llibres sobre la taula i es va ajupir davant seu.



-Doncs em pots ajudar, si vols. Però de veritat eh? No val desordenar.



-Sí que t’ajudo!- Va dir posant-se seriós.



Ell va somriure suaument mentre li donava uns papers perquè els col·loqués en una capsa. En Jaume feia les coses a la seva manera i era molt independent, però des del primer dia es va enganxar a ella d’una forma especial. La buscava i li explicava històries, li ensenyava dibuixos i, a vegades, simplement donava voltes al seu costat admirant-la sense dir res.



Aquella confiança que ell li tenia li escalfava el cor.



De cop i volta la Lorena va sentir una veu darrere seu.





-Lorena. -Digué. Era en Ferran.



Ella va girar-se. Ell estava recolzat al marc de la porta, observant-los a tots dos amb una expressió tranquil·la.



-Ja l’estàs fent treballar? -Va dir.



-M’està ajudant moltíssim. -Va dir ella amb un somriure.



En Jaume va aixecar el cap:



-Sí, no ens molestis.



-Ah, doncs llavors no dic res. -Va afegir en Ferran, entrant al menjador.



De cop i volta, es va poder sentir la Montserrat des d’una altra habitació cridant en Jaume, i aquest se’n va anar amb el cotxet a la mà, deixant-los a tots dos sols, donant pas al silenci.



-S’ha acostumat molt a tu. -Va dir en Ferran, apropant-se una mica més.



-I jo a ell també. -Va respondre ella. -És molt fàcil encarinyar-se amb lo mono que és.



En Ferran es va quedar quiet davant d’ella. No deia res, però la manera en que la miravala feia sentir estranya, com si aquell moment durés més del normal.



-T’estàs sentint còmode? -Va preguntar ell amb un to fluix.



-Sí, la veritat és que sí… Em sento benvinguda. -Va respondre ella.



Durant un segon, no van poder apartar la mirada l’un de l’altre. La Lorena va notar una mena de nus a l’estòmac, una sensació que no era del tot desagradable. De cop i volta, sense adonar-se’n, estaven massa junts.



-Es nota. -Va dir ell. -La casa està més tranquil·la des que hi ets. -Va afegir.



La mà d’en Ferran es va moure per apartar uns llibres, i gairebé va tocar la seva.



-Lorena. -Va exclamar amb una veu seca.



De cop i volta, la veu de la Carlota es va poder sentir des del final del passadís. La noia estava amb els braços creuats.



-Ves a netejar l’habitació petita, han deixat coses per tot arreu! -Va exigir.



La Lorena va tocar de peus a terra i es va separar d’en Ferran.



-Sí, ara mateix hi vaig. -Digué la Lorena.



En Ferran va fer unes passes enrere.



-Carlota, la mama ha dit que no et deixarà sortir. -Va informar en Ferran.



-Però què dius?! On és la mama?! Això ha de ser broma! -Va reclamar la Carlota indignada.



-La mama és al jardí amb en Jaume. -Respongué en Ferran.



La Lorena es va acomiadar dels bessons i va pujar les escales, encara amb aquell nus a l’estòmac, repassant tot el que havia passat.



Aquella nit va passar amb normalitat. Un sopar tranquil, en Jaume explicant coses de superherois i la Montserrat escoltant amb un somriure cansat, la Carlota enfadada enviant missatges pel mòvil i en Francesc al seu món. Tot era exactament com sempre… Fins l’endemà a la tarda.



La Lorena es trobava planxant roba a la bogaderia quan va sentir la veu de la Montserrat al passadís parlant pel telèfon, però el to no era el característic d’ella, era seriós i preocupat.



-No, no… Encara no ha arribat. -Va dir la Montserrat.



-Ja, per això ho dic. -Va afegir amb poca paciència.



La Lorena va deixar la roba a un costat. Sabia que alguna no anava bé. Va sortir cap al passadís just quan la Montserrat deixava el mòvil, amb la cara pàl·lida, com si hagués vist un fantasma.



-Montserrat? -Preguntà la Lorena.



La Montserrat va trigar uns segons en respondre.



-He trucat a l’escola… Perquè en Jaume encara no és a casa… -Digué.



La Lorena va notar com el cor li feia un salt.



-La professora m’ha dit que quan ha sortit… Un cotxe l’ha anat a recollir. -Digué la Montserrat, empassant saliva.



-Un cotxe?



-Sí, un cotxe que no havien vist mai. Li van preguntar si coneixia el conductor. Ell va dir que sí, però no el van veure. -Va explicar la Montserrat.



La Lorena es va quedar immòbil.



-Va pujar al cotxe tranquil. -Va continuar la Montse amb la veu tremolosa.



En aquell mateix moment, la porta principal es va obrir d’un cop. En Ferran acabava d’arribar.



-Què passa? -Va preguntar.



En veure’l, la Montse el va mirar amb els ulls pàlids.



-En Jaume no és a l’escola ni a casa. -Va dir la Montse, tremolant.



El silenci que va omplir el passadís va ser més fred que qualsevol altra cosa.



-Com…? -Va preguntar en Ferran amb una preocupació que era delatada pel seu rostre.



-Algú l’ha anat a recollir i ell va dir que el coneixia. -Va dir la Montserrat.



La Lorena va notar com tot al seu voltant donava voltes. En Ferran es va quedar quiet amb la mirada perduda.



I per primera vegada des que havia arribat a aquella casa, la Lorena va sentir que alguna cosa realment greu acabava de començar.