Parla'm de tu, Millie.
Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.
Era justament aquest, el passatge de l’Assistenta, en el que Lorena Foix pensava tant després d’haver rebut aquella proposta laboral, al barri de Pedralbes. Aquest tipus d'oportunitats eren desconegudes per algú com la Lorena. Ella de família pobra, però va saber com viure feliç amb les petites coses que l’envoltaven. Des de petita sempre havia sigut molt independent, feia les tasques de casa mentre els pares treballaven a fora; però sempre tenia un espai reservat per als llibres. Es va convertir en una apassionada de les novel·les romàntiques i de misteri; sempre va somiar en participar en una de les seves trames.
Al raval, tot allò semblava un somni, però en aquell moment en què Lorena tenia vint-i-u anys, tot canviaria completament.
Capítol 1
La Lorena havia passat tot el matí d’aquell dissabte penjant cartells promocionant els seus serveis de neteja per Pedralbes. Estava molt cansada, així que va decidir quedar-se a casa la resta del dia. Va jeure al seu sofà i va tancar els ulls.
Hores després, es va despertar sobtadament, exaltada per l’ensurt que li va provocar el sorollós telèfon. La Lorena, mig adormida, va despenjar-lo i per l’altaveu va sonar una veus gruixuda i misteriosa:
-És vostè Lorena Foix?
-Sí, sí, sí. Soc jo, qui pregunta?
-Soc en Francesc Reixach, m’han interessat els teus serveis. Et faré una entrevista.
-A quina hora senyor Reixach?
-Demà a les vuit del matí a la Casa Reixach.
-On és…?- De cop i volta és va tallar la trucada
-On collons és la Casa Reixach?- Va preguntar-se Lorena?
Seguidament, va agafar el seu portàtil i va cercar “Casa Reixach”. A l’instant, van començar a aparèixer dotzenes d’articles i cròniques d’importants diaris parlant sobre la família Reixach. Tots tenien els termes “frau fiscal”, “blanqueig de capitals” i d’altres. Després d’haver estat cercant una estona, la Lorena finalment va trobar que la Casa Reixach es trobava al barri de Pedralbes, però no sortia la ubicació exacta. Així doncs, que va decidir que l’endemà hi aniria a Pedralbes i la buscaria.
L'endemà, a dos quarts de vuit del matí, Lorena anava amb la seva bicicleta pels luxosos carrers d'aquell barri buscant la casa Reixach. I, mentre pedalejava per una de les avingudes, perfi la va trobar. Va deixar la bicicleta recolzada en un fanal, i és va quedar mirant bocabadada durant un instant la façana d’aquella sofisticada i imponent mansió.
Abruptament, des de la cantonada, és va sentir-se una veu semblant a la d’en senyor Reixach, potser quelcom més suau. En girar-se Lorena, va veure a un home alt, aproximadament d’un metre vuitanta, amb un gran somriure i amb uns cabells que a primera vista no s'apreciava si eren castanys o rossos. Ell és va a costar a Lorena, i li digué:
- Ets la nova?
- Ehh… suposo
- Doncs entra per aquella porta, t'està esperant la meva mare
Quan el fill dels Reixach estava a punt de marxar, la Lorena li va preguntar:
- Com et dius?- Preguntava intrigada Lorena
- Ferran - Contestava ell secament
En Ferran després de contestar a la Lorena se’n va anar a córrer; i metre s'allunyava va deixar a Lorena amb unes vistes perfectes de les seves treballades espatlles.
En entrar a la casa, el primer que va veure Lorena va ser un refinat canelobre que saludava a tot aquell que passava per la porta. Mentre els seus ulls romanien per tota la sala principal, podria apreciar l’opulència d’aquella família, i de cop i volta els seus ulls van connectar amb els ‘duna dona, ella suposava que era la senyora Reixach. Tenia un preciós cabell ros, la pell blanca com la porcellana, uns ulls verds com maragdes semblants als d’en Ferran i una roba distingida. Immediatament la Senyora Reixach és va dirigir a la Lorena i secament li digué:
I amb desconfiança Lorena va obeir i la va seguir cap al segon pis. Mentre pujava les escales podia veure diferents retrats familiars en els quals apareixien el Ferran, la Senyora Reixach acompanyada d’una noia d’aparença jove, un nen petit semblant al Ferran i un home corpulent amb una mirada misteriosa.
Finalment, Lorena va arribar al pis de dalt i va passar a l’oficina on acabava de entrar la senyora Reixach.
- - Seu Lorena, jo soc Montserrat Reixach. El meu marit Francesc et va trucar ahir i et volia fer l'entrevista, però li va sorgir un imprevist i jo t'entrevistaré. Quan vam veure els teus cartells ens ha cridat l’atenció el teu perfil.
- - Senyora Reixach, estic encantada de conèixer-te. Puc treballar en qualsevol horari que us vagi bé.
- - Esplèndid. Si et sembla bé pots començar demà mateix de set a vint durant tota la setmana i els diumenges de vuit a disset.
- - M’encantaria, èstic molt agraïda per aquesta oportunitat que m’heu donat.
- - Et pagaríem cinquanta euros l’hora i més endavant podríem parlar de donar-te una habitació, i així no t’hauries de moure tant.
- - Senyora Reixach, no et decebré, és molt més i millor del que esperava
- - De res, i si us plau, digues-me Montserrat.
