La nau avançava lentament per l’espai. A dins, tot tremolava de manera irregular. Algunes pantalles s’encenien i s’apagaven, i els sons dels sistemes no eren constants. Daniel estava assegut davant dels controls, mirant-los sense dir res. A fora, el llum tornava a aparèixer, sempre a la mateixa distància, com si sabés exactament fins on acostar-se.

—Això no és normal —va dir finalment—. No ens deixa sols.

Aquell moment li va fer recordar com havia començat tot. Dies abans del llançament, els havien fet anar a la base sense donar gaire informació. Només sabien que no era una missió normal. Les cares dels responsables ho deien tot. Alguna cosa havia anat malament, però ningú explicava què.

Els van reunir en una sala gran, amb una pantalla plena de dades. Allà els van dir que diverses naus havien desaparegut en una zona concreta de l’espai. No hi havia restes. No hi havia senyals d’explosió. Simplement, havien deixat d’emetre.

—Heu de saber que potser no tornareu —els van dir.

Després van començar els entrenaments. Llargs, cansats, i cada vegada més durs. Tot anava massa ràpid. Daniel recordava pensar que no estaven preparats del tot, però ningú va dir res. Tots van acceptar.

Ara, dins la nau, aquell passat tornava amb força. Tot el que havien fet els havia portat fins allà. El llum seguia fora, quiet, com si esperés algun moviment. Daniel va tornar a mirar les pantalles, intentant entendre què passava.

La missió tot just començava. I el que fos que hi havia allà fora… ja sabia que havien arribat.

La nau continuava avançant, però ja no ho feia de manera estable. El moviment no era constant. A vegades semblava que accelerava sola, i d’altres que alguna cosa la frenava.

—Això no m’agrada gens —va dir Daniel—. El rumb no és el que hem marcat.

La comandant es va acostar a la seva pantalla.

—Què vols dir amb això?

Daniel va assenyalar les dades.

—La nau hi va… però amb petites correccions que no estem fent nosaltres.

—Correccions automàtiques?

—Sí, i no haurien de passar. No ara.

A fora, el llum tornava a aparèixer. Sempre a la mateixa distància. Ni més lluny ni més a prop.

—Ens està seguint —va dir un dels tècnics.

—O ens està portant a algun lloc —va respondre Daniel.

Ningú va discutir-ho.

De cop, una alarma curta va sonar i es va apagar sola. Una de les pantalles va canviar sense que ningú la toqués. Ja no mostrava només el mapa de la missió. Hi havia un punt nou marcat com si sempre hagués format part del sistema.

—Aquest punt no hi era abans —va dir la comandant.

—No —va confirmar Daniel—. I no és un error. El sistema el tracta com una destinació prioritària.

—Això és impossible.

Daniel va trigar uns segons a respondre.

—Sí. Però tot el que ens està passant també ho és.

El llum exterior es va moure per primer cop de manera clara. Va avançar uns quants segons… i després es va aturar. Just alineat amb el punt del mapa.

—Ens diu que és aquí —va dir algú, amb veu tensa.

La nau va començar a vibrar lleugerament. No com abans. Era diferent. Més constant.

—No és turbulència —va dir Daniel ràpid—. No hi ha res amb què xocar.

—Idò què és?

Daniel mirava les dades sense acabar d’entendre-les.

—L’espai… està estrany. No funciona com hauria de funcionar.

Davant seu, a la pantalla principal, el fons negre de l’espai va començar a deformar-se. No era una taca ni una explosió. No va entendre res.

—Això ho veieu tots, cert? —va preguntar la comandant.

—Sí —va respondre tothom gairebé alhora.

El llum es va aturar just davant d’aquella deformació. Durant uns segons, no va passar res.

I llavors, totes les pantalles es van encendre alhora.

No amb errors. Amb informació.

—Això… —va dir Daniel—… No és nostre.

—Què vols dir?

—Aquestes dades no venen dels nostres sistemes. Venen de fora.

A la pantalla van aparèixer formes senzilles, línies que es repetien. No semblaven números ni llenguatge humà, però tampoc eren aleatòries.

—No és un missatge com tal —va dir Daniel—. És més aviat… una explicació.

—De què? —va preguntar la comandant.

Daniel va empassar saliva.

—D’on som.

La deformació va créixer de sobte. La nau va fer una sotragada forta i es van activar els sistemes d’emergència.

—Som arrossegats! —va cridar algú.

—No! —va dir Daniel—. No ens arrossega… ens està obrint el pas.

La deformació es va convertir en una obertura clara. Darrere, no hi havia estrelles. No hi havia res conegut.

—Això no és part del mapa —va dir la comandant.

Daniel no apartava els ulls de la pantalla.

—No. I ara ho entenc.

—Entens què?

Daniel va respirar fondo.

—Les naus no van desaparèixer.

—Van arribar aquí.

El llum es va apagar de cop.

I en aquell mateix instant, la nau va travessar l’obertura.

Totes les pantalles es van quedar en negre.

I l’últim que va veure Daniel, just abans que el sistema caigués del tot, va ser una frase que va aparèixer sola, sense cap idioma conegut… però que, d’alguna manera, tots van entendre:

“JA US ESTÀVEM ESPERANT.”