Els motors van començar a rugir. La nau es movia cap amunt i el compte enrere baixava ràpid. Daniel mirava les pantalles. Cada segon semblava que tot el que coneixia quedava enrere. Si fallava qualsevol cosa, no hi hauria segona oportunitat.
Un llum estrany va aparèixer al cel, just davant de la nau. No era cap satèl·lit ni res conegut. La nau va tremolar i els propulsors van haver de forçar més.
—Control… hi ha un objecte davant… —va dir Daniel, però només va sentir sorolls per la ràdio.
La nau va sacsejar de cop i tot el grup va quedar subjectat als seients. Daniel va mirar a l’equip. Sabien que qualsevol error podia significar la fi. Havien deixat enrere la Terra i tot el que coneixien; el seu viatge havia començat.
El llum es movia ràpid, com si els seguís. Daniel va intentar recalcular la trajectòria, però la nau era massa gran per girar ràpid. Els propulsors gemegaven i la cabina tremolava.
—S’ha de passar per aquí —va dir la comandant, assenyalant un espai lliure entre els obstacles—. Preparar-vos per un gir ràpid.
La nau va virar de cop, sacsejant a tothom. Alguna cosa fora de la cabina brillava, però no podien identificar-ho. Després de segons que van semblar eterns, van aconseguir esquivar-lo. Les pantalles mostraven alertes que mai havien vist: codis d’emergència i avisos de sistemes que fallaven sense raó.
Un altre llum va aparèixer més endavant, movent-se sense cap patró. La nau va perdre velocitat i la gravetat artificial tremolava.
—Prepareu-vos —va dir la comandant—. Podria ser una prova… o una trampa.
La nau va passar entre els llums com si travessés un camp de meteorits invisibles. La missió era clara: arribar al punt més llunyà del mapa i trobar el que havien vingut a buscar. Havien deixat enrere tot el que coneixien.
Els propulsors van començar a vibrar més fort. La cabina es va omplir de soroll i llums parpellejants. Un alarmant avís va aparèixer: “SISTEMA DE NAVEGACIÓ FAL·LANT”.
—Mantenir el control! —va cridar la comandant—. No podem deixar que això ens aturi!
El llum es va acostar com si els vigilés. Daniel va pensar en naus desaparegudes i tripulacions que mai tornaven. Però ells eren diferents, i encara que el perill fos immens, havien vingut a trobar respostes.
El sistema de navegació fallava sense parar. Les pantalles s’encenien i s’apagaven i Daniel no parava de tocar botons.
—Això no va bé —va dir—. Els sensors estan bojos.
A fora, el llum estrany era cada vegada més a prop. Ja no semblava només una llum; tenia una forma rara, com si es mogués tota l’estona.
—Això no surt a cap registre —va dir un dels tècnics—. No hauria de ser aquí.
De cop, la nau va donar un cop molt fort. Algunes pantalles es van apagar del tot i només quedava la llum que venia de fora. Daniel va notar com se li accelerava el cor.
—Hem perdut part de l’energia! —va cridar algú.
—Activeu el sistema de reserva —va dir la comandant, sense aixecar la veu.
La nau va tornar a funcionar, però no com abans. La gravetat fallava i tothom estava ben subjectat al seient. Daniel va tornar a mirar els controls, intentant entendre què passava.
El llum es va dividir en diversos punts més petits i van començar a envoltar la nau lentament.
—No sembla un atac —va dir Daniel—. És com si ens estiguessin mirant.
—Doncs que no s’acostin més —va respondre la comandant—. Ningú faci cap moviment estrany.
Una pantalla va mostrar de sobte uns símbols que no havien vist mai. No semblava un error.
—Pot ser un missatge? —va preguntar algú.
—No ho sé —va dir Daniel—, però ho estic guardant tot.
Durant uns segons ningú va parlar. Els llums es van quedar quiets i després es van allunyar a poc a poc fins a desaparèixer.
A dins, la nau estava mig feta malbé, però continuava avançant.
—Encara podem seguir —va dir Daniel—. No estem fora de joc.
Ningú va celebrar res. Tots sabien que allò no havia estat normal.
Daniel va mirar la ruta de la missió. El punt final seguia allà, esperant-los.
Allò no havia estat casualitat.
En algun punt d’aquella immensitat, alguna cosa els esperava… i sabia exactament que estaven arribant.
