El cop a la porta no es repeteix. Passen uns segons i no hi ha cap resposta. La dona deixa la carpeta sobre la taula amb molta calma, com si el petit soroll hagués aturat el temps. Ell roman amb la boca una mica oberta, notant com respira de manera irregular. La frase que estava a punt de dir-se queda dins seu, sense acabar, com un pensament que s'ha interromput a mitja paraula.



—Un moment —diu ella amb veu tranquil·la.



S'aixeca i obre la porta just el que cal per parlar amb alguna persona que és al passadís. Ell no pot entendre les paraules que diuen, però sí que nota el to de veu, que és baix, tranquil i professional. No sembla que passi res greu. Tot i això, el seu cos continua estirat i tens, com si aquella interrupció hagués fet que la seva por més gran fos encara més forta: que parlar potser sigui un error.



Quan la porta es torna a tancar, el silenci canvia. Ja no és el mateix de fa un moment. Ara és molt més dens i molt més present. La dona torna a seure i el mira amb la mateixa expressió serena que tenia abans. No hi ha cap canvi en la seva cara, però ell nota que alguna cosa ha canviat dins d'ella. El silenci entre ells és ara molt més profund.



—Disculpa. Pots continuar quan vulguis.



Quan vulguis. Aquelles dues paraules li pesen més del que haurien. No hi ha pressa, no hi ha límits, no hi ha una direcció marcada. I això el deixa exposat. Sempre ha funcionat millor quan algú li diu què fer, quan tot està clar. Ara, en canvi, li toca decidir per on començar, i això el paralitza.



S'humiteja els llavis amb la llengua. Les seves mans li tremolen una mica. S'adona que fa molt de temps que no ha aixecat la mirada del terra.



—No sé ben bé què em passa —diu finalment—. O sí, però no sé explicar-ho.



Ella assenteix sense presses, com si la confusió formés part del que està passant.



—No cal que ho tinguis clar —respon—. De vegades només cal començar a posar paraules.



Parla a poc a poc, com si anés provant el terreny. No diu res important, només paraules suaus. Explica que cada matí li costa llevar-se. No és que no hagi dormit prou, sinó que no troba cap raó per fer-ho. Les hores li semblen llargues i pesades, però al mateix temps, els dies se li escapen sense deixar cap senyal. Cada matí és una lluita per aixecar-se, cada hora és una càrrega, i cada dia és com si no existís. Les hores passen amb una lentitud que sembla no tenir fi, mentre que els dies volen sense que ell pugui fer res per aturar-los. És com si el temps estigués jugant amb ell, fent que les hores siguin eternes i els dies, efímers.



Les classes són una cosa que faig cada dia, però no em sento realment allà. Em trobo assegut a la cadira, però la meva ment és en un altre lloc. Prenc apunts sobre allò que diuen els professors, però mai m'hi torno a mirar. Les paraules que em diuen semblen que vinguin de molt lluny, no em toquen l'ànima. Abans de tot això, em preocupava molt per entendre les explicacions, per destacar en els estudis i per esforçar-me al màxim. Ara, però, tot això em sembla molt llunyà i no té cap mena de rellevància per a mi.



Recorda els amics. Les converses que no arriben enlloc. Les bromes que ja no fan riure. Les preguntes sobre el que vindrà que semblen massa pesades. Ell assenteix, somriu, diu el que els altres volen sentir. Però a dins seu, nota que cada vegada se sent més llunyà, com si parlés un idioma que ja no entén.



A mesura que parla, la seva veu sona cada vegada més ferma. Això no passa perquè se senti segur, sinó perquè ja no pot deixar de parlar. Admet que de vegades té la sensació de veure la seva pròpia vida des de fora, com si fos un espectador. Hi ha moments en què no sent res, no experimenta cap mena d'emocions, i n'hi ha d'altres en què tot li sembla massa pesat per suportar.



—No estic trist tot el temps —aclareix—. És més aviat com… un buit.



Dir-ho en veu alta fa que se senti alleujat i avergonyit al mateix temps. Té por que sembli que exagera, que no sigui prou important per merèixer que se li faci cas. Però la dona no es mostra sorpresa ni dubtosa.



—Aquest buit que descrius —diu— també és una manera de patir.



Ell calla. Aquella frase li queda gravada.



La culpa és un sentiment que també el turmenta. Es pregunta com pot sentir-se així quan, en teoria, no té cap motiu per queixar-se. Té salut, ha tingut accés a educació i té persones que l'envolten. No li falta res que sigui realment important. I, malgrat tot això, se sent completament trencat per dins. Aquesta contradicció el rosega constantment, fent que se senti encara més culpable per no poder gaudir de tot el que té. La seva ment no para de repetir que no té cap dret a sentir-se així, que hauria de ser més agraït i positiu, però el dolor i la sensació de buit que sent són molt més forts. Aquesta lluita interior el consumeix, fent que cada dia sigui una batalla per trobar la pau i acceptar-se a si mateix tal com és.



—Em dic que hauria d’espavilar —admet—. Que hi ha gent que està pitjor. Però no funciona.



Ella pren notes amb calma, sense perdre el contacte visual. És una persona que sap fer les coses amb tranquil·litat, sense deixar de mirar l'altra persona mentre pren nota de tot el que diu. Això li permet entendre millor allò que es diu i també mostra que està realment interessada en la conversa.



—Comparar-nos sovint ens fa callar, no millorar —respon.



El temps passa sense que se n'adoni. Quan el silenci torna a aparèixer, ja no és incòmode, sinó que és necessari. Respira més lentament i nota que el seu cos està cansat, però d'una manera diferent, com quan s'ha carregat un pes durant molt de temps. Això li fa sentir que pot descansar finalment.



Quan la sessió arriba a la seva fi, no hi ha respostes fàcils. No hi ha resums ni resultats finals. Només hi ha la idea de tornar a reunir-se, de seguir parlant i de prendre's el temps necessari.



S’aixeca. Aquesta vegada, el moviment és menys feixuc.



En sortir al carrer, l'aire fresc li omple els pulmons. El soroll de la ciutat el torna a envoltar. Tot segueix igual: els cotxes passen per la carretera, la gent camina pel carrer, el ritme de la ciutat és imparable. Però ell no se sent exactament com abans, alguna cosa ha canviat dins seu.



Comença a caminar sense un rumb clar. Sap que no està bé. Però també sap que, per primer cop en molt temps, no ho ha hagut d’amagar. I mentre avança entre la multitud, pensa que potser començar no és sentir-se millor, sinó atrevir-se a dir-ho.