El sofà emet un cruixit cada cop que es mou una mica. Aquest soroll li sona com una alarma dins del cap. Mira cap avall i veu el terra de fusta clara, net i sense marques. Tot sembla pensat perquè ningú no deixi empremta ni s’hi quedi més del que cal. Sent que, si s’aixeca, ningú notarà que ha estat assegut allà.
Es frega les mans amb nerviosisme i les sent fredes. La seva respiració és irregular, com si el cos no entengués que ja ha fet el pas més complicat. Pensava que, en estar dins, seria més fàcil. Però no ho és. Entrar ha estat només el començament.
Al voltant, la sala d’espera té un silenci peculiar, trencat només per un telèfon distant i el murmuri d’una veu apagada darrere d’una porta. Aquest lloc no és del tot silenciós ni sorollós. És un punt entremig incòmode, com se sent ell mateix des de fa mesos.
Mira la taula baixa davant seu. Les revistes no estan perfectament col·locades i tampoc semblen caòtiques. Tot té un aire artificial. Pensa que potser aquest espai busca que la gent se senti segura. A ell, però, li recorda el que ha intentat amagar sota una aparença de normalitat.
Tanca els ulls un instant. Els records tornen sense voler. Matins sense energia. Classes on les paraules dels professors passen sense deixar petjada. Amics parlant de plans i futurs i coses que abans també li importaven. Ara tot sembla distant, com si ho veiés darrere d’un vidre.
Ha après a amagar-ho. Ha après a dir allò que es vol sentir d’ell. Ha après a somriure quan cal. Però també ha après que fingir és esgotador. Molt esgotador. Arriba un moment que el cos diu prou, fins i tot si el cap vol seguir.
Una porta s’obre al final del passadís. El so sec li fa obrir els ulls sobtadament. Una dona apareix amb una carpeta a la mà. Porta ulleres fines i té una expressió calmada, sense presses. No sembla jutjar-lo o analitzar-lo. Només el mira.
Quan diu el seu nom, un calfred li recorre l’esquena. Sentir-lo en veu alta, en aquell context, li fa adonar-se que això és real. Que no pot ignorar-ho.
S’aixeca amb certa dificultat. Les cames li pesen, com si hagués caminat hores. La segueix pel passadís, mirant les parets blanques, les portes tancades i els fluorescents que il·luminen sempre igual. Tot sembla fix, immòbil, en contrast amb el caos que té a dins.
Entra al despatx. L’olor de cafè recent i de paper el colpeja de seguida. Hi ha una finestra oberta i des de fora arriba el soroll constant del carrer: cotxes, passos, converses inconnexes. La vida segueix, indiferent al que està a punt d’afrontar.
S’asseu a la cadira davant la taula. És sòlida, menys còmoda que el sofà, però d’alguna manera ho agraeix. Necessita sentir-se despert.
La dona s’asseu davant seu i obre la carpeta. Comença amb preguntes senzilles: edat, estudis, situació familiar. Ell respon de manera automàtica, sense pensar gaire. Ho ha fet moltes vegades i en diversos llocs. Ella pren notes amb calma. No l’interromp i no pressiona.
Aquest gest el fa sentir estrany. Està acostumat a sentir pressa, exigències i expectatives. Però allà sembla que el temps s’hagi alentit a propòsit.
Quan ella mira amunt i demana què el porta allà, el silenci es fa pesat. Les paraules acumulades durant mesos ballen al seu cap. No sap quina escollir ni com començar. Sent un nus a la gola i el cor li batega fort. Té por de dir massa o de no saber-se explicar. Por de començar, que no pugui fer marxa enrere.
Mira per la finestra. Un semàfor canvia de color. La gent creua el carrer amb normalitat, sense pensar-ho. Aquest gest simple li sembla extraordinari. Avançar sense dubtar, avançar sense sentir aquest pes constant.
Pensa en tot el que ha perdut sense adonar-se’n. En les coses que abans li il·lusionaven. En les persones que s’han allunyat sense saber per què. Reflexiona també sobre el futur, una paraula que ara li fa més por que esperança.
Respira profundament. Sap que aquest moment és important. Sap que ha arribat allà perquè no pot seguir igual. Però saber-ho no fa més fàcil dir-ho.
Obre la boca. Les primeres paraules estan a punt de sortir. Però en aquell instant, algú pica a la porta del despatx. Un cop breu, inesperat.
La dona gira el cap. Ell es queda immòbil, amb la frase suspesa dins del pit, preguntant-se si aquella interrupció és una simple pausa o l’última oportunitat per seguir amagant-se.
