A l’últim raig de sol d’un dia que ja s’havia inundat de núvols, en Toni va tancar el llibre d’Orwell amb una sensació agredolça. La revolta havia fracassat en la ficció, però dins seu havien despertat tota mena d’inquietuds. Va tornar a entrar al saló del seu pis, on el silenci del luxe que l'envoltava semblava una mica més dens que abans. Va deixar la faula política a la lleixa i, amb ànsia, va agafar el següent volum: Una habitació pròpia de Virginia Woolf. No en sabia gairebé res de l’autora, únicament tenia el tèrbol record d’haver sentit el seu nom alguna vegada durant l’institut. Però, és clar, ell en sentir la seva descripció “escriptora referent del feminisme” segurament havia desviat tota l’atenció a les musaranyes de la paret. En el seu cap, el feminisme no tenia gens d'interès ni importància. El seu plantejament era força estrany: ell era advocat i constantment coneixia casos de violència masclista; tanmateix, els afrontava com si fos un cas de violència més. El patró era evident, totes les víctimes eren noies (de totes les edats) assetjades per cap motiu… O potser sí que n’hi havia un motiu: ser dones.



El llibre va reposar durant tota la nit a la taula mentre ell dormia. Un cop es va aixecar, sense ni tan sols esmorzar, va dirigir-se sense pensar-s'ho cap al títol. El va agafar i, encara vestit amb el seu pijama blau cel de seda, es va asseure a la seva cadira del balcó. Avui feia un dia molt calmat, semblava que cap absolutament ningú el podia detenir de la seva ineludible missió de llegir aquell llibre. L’obra consistia en un recull de dues conferències dictades en escoles exclusivament per a dones de la Universitat de Cambridge, sota el títol “Dones i Ficció”. En aquest sentit, Woolf començava l’assaig justificant el títol amb una senzilla premissa: “una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia si vol escriure ficció”. Al Toni el va sorprendre aquesta afirmació, per què una dona hauria de necessitar una habitació pròpia per escriure ficció? Què no poden fer-ho envoltades d’altres persones? I diners… per què? No seria que escrivint que havien de guanyar diners, en comptes de tenir diners per a escriure? A mesura que llegia, únicament es feia preguntes que possiblement mai rebrien cap resposta. Però l’autora ja ho havia avisat en les primeres pàgines: segurament en totes les pàgines del llibre diria veritats, mentides i mai arribaria a una conclusió, perquè és impossible arribar a cap conclusió en temes d’aquest caràcter.



Ell treballava en un bufet d’advocats on gairebé tothom tenia el seu despatx propi, però no sempre havia estat així. Una de les fonts fonamentals del dret és el costum, i sota aquest mateix pretext de ‘fer les coses com sempre s’han fet’ durant anys es va relegar a la meitat de la plantilla a una sala comuna de treball compartit. Aquell despatx compartit era una espècie d’ecosistema caòtic de sorolls: el tecleig de l’ordinador, el brunzit de la fotocopiadora, converses telefòniques que es creuaven constantment… I en tot el frenesí, quatre dones, quatre advocades tan brillants com la resta de companys. Eren molt intel·ligents, podien presumir de ser de les millors del sector, però la seva posició al despatx era difícil. En Toni recordava perfectament com constantment eren qüestionades i menyspreades, cosa que a ell mai li passava perquè ell tenia una sala pròpia on treballar. Cada paraula del llibre evocava en la seva memòria el pes invisible que les dones del despatx havien de suportar dia rere dia. Li va passar pel cap una paraula que l’incomodava i l’horroritzava profundament, “privilegi”. Un privilegi de què potser gaudia pel fet d’haver nascut home. Però qui era ell per a dir quelcom així? Ell, només visitava aquell despatx per treballar sense parar, no gosaria afirmar res sobre una possible bretxa entre homes i dones.



Va continuar resseguint les línies de l’assaig amb una cadència més lenta del que és habitual. Les idees de Woolf havien aconseguit que el seu ritme de lectura, sovint frenètic, disminuís considerablement. No era perquè no entengués res, ans al contrari, era perquè necessitava digerir, estudiar i reflexionar cada afirmació. L’obra no tenia un propòsit moralitzador ni una finalitat excessivament didàctica: únicament era un retrat del que ‘pot ser’ era la realitat. De sobte, però, la seva lectura va ser detinguda.



Sota del seu balcó, amb la catedral com a teló de fons, s’hi van reunir moltes persones. Lluïen un aspecte estrambòtic i divers; alguns anaven amb sumptuosos vestits i corbates, altres amb xandall negre de dalt a baix. Un detall sorprenent era que pràcticament tots eren homes, les dones presents es podien comptar amb els dits d’una mà. Tot plegat feia sospitar que era un míting polític i, efectivament, ho era. En Toni, profundament molest per la interrupció, però també encuriosit per saber què deien en aquella estrafolària reunió, va treure el cap per sentir. Amagat darrere d’un faristol, hi havia un noi d’una edat similar a la seva que declamava un discurs: ho feia enfadat i carregat d’odi, cridant com si estigués renyant a algú. Però no renyant com una mare renya al seu fill, intentant que aprengui alguna cosa i que li faci cas; no, renyant com si volgués que aquell a qui renya desaparegués per sempre i no tornés a viure mai més. Deia coses estranyes i tothom l’aplaudia: ‘el món que ens envolta ens oprimeix, ens margina i ens ataca. Els homes patim un atac constant per part d’una societat cada cop més inútil. Tothom és inútil, però nosaltres no’. En Toni no va entendre absolutament res, va tornar a la lectura. En aquell punt del llibre, Woolf parlava d’una exaltada ideologia autoritària, que definia com a “virilitat autoafirmada” i “masculinitat furiosa”. Va tornar la mirada al míting i els seus pensaments van insinuar un evident paral·lelisme entre el que descrivien aquelles pàgines i el que veia davant seu. Però qui era el Toni per a parlar d’ideologies autoritàries? Per l’amor de Déu! Ell no sabia res de política, ell només treballava.



Des de l’inici de les vacances que no havia sortit del seu pis, mai ho feia més que per anar al despatx, detestava profundament l’exterior: la gent, el soroll… Tot i això, la lectura des del seu balcó ja l’havia cansat, no pas pel llibre (el qual l’havia atrapat completament), sinó per l’ambient. L'atmosfera i el paisatge havien perdut la seva harmonia, així que va decidir-se canviar d’aires. No tenia molt clar perquè, però havia arribat a la conclusió més grotesca que podia tenir algú que detestava tant les vacances com ell: potser era positiu que durant el seu temps de descans sortís del seu espai habitual. Així que no massa decidit, va canviar-se i amb el llibre en mà va baixar al bar que hi havia sota de casa seva. Afortunadament, els individus del míting polític ja havien marxat i la pau regnava la plaça. Va asseure's a la terrassa i va continuar amb la lectura. De sobte, se li va acostar una cambrera i li va preguntar si volia quelcom per beure o per menjar. Abans de marxar, en Toni no havia considerat que si s’asseia a un bar òbviament havia de demanar alguna cosa, per sort a la butxaca portava cinc euros que en algun punt havia deixat allà. Va demanar una aigua amb gas. La cambrera li va fer una pregunta que el va deixar bocabadat: mai t’he vist per aquí. Què t’has mudat fa poc? D’una banda, li va molestar profundament que una desconeguda mostrés interès en el que era un assumpte privat; però d’altra li va resultar molt més desagradable que a algú com ell que vivia a la mateixa part de la ciutat des de feia més de sis anys li preguntessin si era nou per la zona. Tanmateix, no podia queixar-se, des de la seva arribada al barri no havia baixat a aquell bar mai. Va contestar fredament amb un simple “no”.



En aquella terrassa, va procedir a concloure la seva lectura mentre el sol baixava lentament. En tancar el llibre, va aixecar la mirada i va veure com la cambrera recollia les taules del costat, suant esgotada. Va ser llavors quan va apreciar les paraules de Woolf semblaven prendre sentit: davant seu hi havia una treballadora, segurament no tenia les cinc-centes lliures de les quals parlava l’autora ni una habitació pròpia, segurament estava esgotada i volia descansar. Ell sí que tenia tot això i odiava profundament el descans. Ell tenia un privilegi, cosa que l’horroritzava, era un privilegiat i no ho sabia. Va pagar l’aigua amb gas i va decidir-se a tornar a casa, ja era tard i hi havia un altre llibre esperant-lo. De sobte, els seus pensaments sobre privilegis van desaparèixer. Qui era ell per a valorar coses com aquestes? Si ell només sortia de casa per treballar.