L’aparentment gloriosa i magnífica idea de no trepitjar el despatx on treballava durant les quatre setmanes de juliol l’horroritzava i el deprimia a parts iguals. Sabia que la sensació d’alliberament que tothom vivia en aquells modestos trenta-un dies distava molt del que ell mai podria arribar a sentir.



Vivia sol en un luxós pis reformat a la Part Alta de Tarragona, amb unes privilegiades vistes a la catedral. Podia presumir de tenir-ho tot: una bona feina com a advocat, habitatge a la zona més prestigiosa de la ciutat, un cotxe d’última generació… Tanmateix, la realitat era que entre les quatre parets que l’envoltaven governava la solitud. Només tenia trenta-tres anys, però la seva actitud obsessiva envers la feina havia provocat tota mena de discussions que l’havien distanciat de la seva família i amics. Cada relació sentimental que iniciava resultava sense remei en un absolut fracàs, sovint amb la frase “em sap greu, però ho hem de deixar, et sento lluny de mi”. Però ja li era igual. Finalment, havia assumit que el seu destí era aquest: viure en l’immens desert de la soledat. No pensava fer res per remeiar-ho.



Tot plegat, no era tan dolent: al llarg de l’any gaudia d’una precisa i simple rutina, composta per quatre senzills passos. El primer, aixecar-se, esmorzar i dutxar-se; el segon, vestir-se i anar a la feina; el tercer, treballar fins que es fes de nit i; per últim, el quart, anar-se'n a dormir. Però era quan el dret al descans de tot treballador es feia efectiu que en Toni sentia que tot es desestabilitzava. Cada any buscava una nova aficiód’interior que pogués, com a mínim, calmar-li l’ànsia de tornar a la feina. Aquesta vegada, s’havia decidit a llegir sense parar. Va demanar per Amazon tres títols cèlebres de la literatura universal: La revolta dels animals de George Orwell, Una habitació pròpia de Virginia Woolf i Un món feliç d’Aldous Huxley. No havia seguit cap criteri lògic per a la tria: s’havia guiat únicament per allò que podia arribar abans.



El primer dia de juliol, al matí, va sonar el timbre. Era el paquet que contenia els tres llibres. Encara vestit amb un pijama blau marí que s’havia comprat feia poc i els cabells despentinats, en Toni va obrir al missatger. Un noi de no més de vint-i-dos anys li va fer entrega de la seva comanda. En el mateix moment que va tancar la porta, amb el paquet ja a la mà, va volar cap al menjador a obrir-lo. Amb les primeres tisores que va trobar, va trencar la caixa, descobrint així els tres llibres que havia demanat. Cadascun venia curosament guardat en una bossa de paper marró, juntament amb un punt de llibre. Els havia comprat tots de la mateixa editorial. Lluïen de bona qualitat: tots eren de tapa dura, amb portades minimalistes on s’hi veien el títol i el nom de l’autor escrits en tipografia amb serifa, vinilats en daurat.



Els va obrir tots amb molta cura, procurant no provocar ni el més mínim dany en cap d’ells. Tot seguit, els va col·locar ordenadament a la seva lleixa, juntament amb els diversos volums de Dret que diàriament feia servir. Va quedar-se uns minuts contemplant el prestatge: davant seu tenia tres clàssics i n’havia d’escollir un per començar a llegir. Feia temps que no s’endinsava en un llibre de caràcter literari (totes les seves darreres lectures estaven directament relacionades amb la feina i, evidentment, no tenien cap argument), va pensar, doncs, que la millor manera de començar era amb La revolta dels animals. L’autor, Orwell, no li era desconegut del tot, tenia la difusa reminiscència d’haver llegit Homenatge a Catalunya per obligació durant el Batxillerat. No en tenia precisament un bon record, li va semblar un escrit eminentment soporífer i del tot innecessari. No li interessaven les batalletes de l’autor durant la seva militància al POUM, fins i tot li provocaven un immens rebuig. No obstant això, tenia el desig que aquesta faula fos diferent. D’entrada es tractava d’un llibre protagonitzat per animals, que semblava tenir un caràcter molt més amable i agradable de llegir. No era massa llarg, però tampoc era massa curt: justament l’extensió que ell necessitava per a entretenir-se durant el maleït mes de vacances.



Amb el llibre a la mà i molta predisposició per llegir-lo, va dirigir-se al baló, on tenia un parell de cadires per asseure-s’hi. Feia bon temps, cosa que ell odiava profundament, però en aquest cas era preferible el sol a la pluja, així que no es podia queixar. Va col·locar un coixí a la cadira i s’hi va asseure. En el precís moment en què va obrir el llibre per la primera pàgina, una terrible distracció el va alterar. Una parella jove (molt jove, excessivament jove) va començar a discutir intensament davant de la catedral. S’escridasaven l’un a l’altre com si s'hagués d'acabar el món. Pel que va poder entendre, la noia, després de donar-li nombrosos ultimàtums al noi, s’havia decidit a deixar-lo. Malauradament, la reacció del noi no havia estat precisament agradable: en comptes d’acceptar la legítima decisió de la noia, va optar per començar a maleir-la en mil llengües, fent brollar tota mena d’insults dels seus llavis. El Toni va quedar estupefacte, no semblaven tenir ni quinze anys i ja s’ensumava l’odi en la pell d’aquell noi. La noia, d’altra banda, es feia petita i abaixava la mirada quan ell el cridava i pronunciava alguna resposta, clarament reprimida, de tant en tant. Tot plegat resultava majoritàriament desagradable. L’escena mostrava el que podia ser la realitat de molts joves. Però qui era el Toni per a jutjar-ho? Ell, que només sortia de casa per treballar, no gosaria sota cap pretext a fer cap sentència sobre la quotidianitat de res i encara menys de gent tan allunyada d’ell generacionalment.



Quatre veïns van baixar a aturar la baralla i a demanar-los poc amablement que callessin i que marxessin d’allà. Quan per fi ho van fer, va poder començar d’una vegada la seva lectura. No va trigar a submergir-se pel complet en el fil narratiu. L’univers que havia creat l’escriptor britànic el va captivar del tot. La idea aparentment absurda de què uns animals fessin fora als humans de la seva granja per constituir el seu propi govern el va convèncer des del primer moment. Mentre llegia, s’oblidava momentàniament que estava de vacances. No tenia una feina ni un despatx on asseure’s a resoldre complexes disputes legals: era un animal més en aquella irònica revolució fictícia. Formava part d’aquell projecte comunitari on tots eren iguals i ningú vivia en soledat.



A mesura que passava les pàgines, es replantejava el perquè de la seva solitud… Mai se li havia passat pel cap que, potser (i només potser) estava massa obsessionat amb la feina. Que potser l’individualisme és un problema per a quan es tracta de conviure amb altres persones, però, quina culpa tenia ell de preocupar-se per si mateix? No sé suposava que el món funcionava així? Cadascú té una feina i un sou i un lloguer per a pagar i un cotxe que comprar i una dignitat per mantenir i un ambició per cobrir. I que faríem si no fos així? Estava convençut que, perquè el món funcionés correctament, tothom havia de mirar per un mateix. Podia semblar egoista, sí, però havia de ser així. Recordava quan amb setze anys va aconseguir la seva primera feina. Era, precisament, un juliol i necessitava treballar per a pagar-se els estudis. El van contractar com a cambrer en un bar-restaurant destinat principalment a turistes situat a la rambla de Tarragona. Tots els cambrers tenien més o menys la mateixa edat i el mateix motiu per ser-hi: guanyar diners per a pagar la universitat. El primer dia els hi van donar a tots unes directrius molt clares: qui s’encarregués de la major quantitat de taules tindria un incentiu salarial. Cap d’ells anava precisament sobrat de diners, així doncs, allò va deixar de ser una feina i va esdevenir una competició diària per veure qui tenia més enginy. Buscava qualsevol oportunitat per superar als seus companys, sense cap mena d’empatia, ja que necessitava aquells diners si volia estudiar a la facultat de ciències jurídiques. Un cop, mentre un company buscava alguna cosa al vestidor, el va tancar amb clau perquè no pogués sortir i així agafar ell les taules que li corresponien. Podia semblar una acció recriminable, i segurament ho era, però ell necessitava aquella retribució extra. Què havia de fer, sinó?



Llegia i pensava al mateix temps, analitzant cada línia i imaginant què faria ell en cada situació. El cel s’anava ennuvolant lentament mentres les hores passaven i ell no aixecava el cap del llibre. El govern utòpic amb el qual havia començat la història agafava lentament una deriva autoritària. Ara ja no tots els animals eren iguals, sinó que uns ho eren més iguals que d’altres. Probablement, el món que hi havia més enllà del seu balcó era una mica així. Segurament hi havia una jerarquia entre humans amagada sota el pretext de la llibertat. Era molt possible que fos així, però qui era ell per a dir-ho? Ell, que només sortia de casa per treballar, no gosaria dir res sobre igualtat o desigualtat.