La vida en la Groobert s'havia convertit en una partida d'escacs on en Daniel era el peó que intentava que no se'l menjara la reina. Els dies ja no es comptaven per hores, sinó per torns de vigilància i cicles de filtratge d'aire. Havia après que la capitana Frida no era només una veu "manaire" que tallava el silenci de la nau; era una estratega de categoria que revisava personalment els registres de consum de cada sector. En Daniel sabia que, si seguia respirant l’aire dels passadissos principals, els sensors de CO2 acabarien xerrant que hi havia un intrús. Ací és on la seua ment de tècnic, acostumada a apanyar el que altres trenquen, va començar a carburar per pura necessitat.



No es podia quedar "parat". Estar-se quiet era morir-se de gana, però moure's era jugar-se el coll. El primer que va fer va ser "mapejar" la nau mentalment, no com un passatger, sinó com un virus. Va descobrir que per baix del pis de la coberta principal hi havia una xarxa de túnels de servei tan estrets que cap membre de la tripulació, tots ben farts de menjar i amb uniformes tesos, s'atreviria a passar-hi. Ell, en canvi, amb la panxa cada vegada més buida i el cos més flac, s'esmunyia per aquells conductes amb una agilitat que feia por. Sabia que si algun dia el pillaven, no tindria on amagar-se, així que cada pam de conducte de ventilació era per a ell com el carrer de l'Alcora en festes: se'l coneixia de memòria.



Per a que no el brenaren els sensors de moviment, en Daniel va demostrar una paciència de sant. Es va fixar que les càmeres de seguretat feien un xicotet parpelleig de mig segon cada vegada que el sistema central bolcava les dades al servidor de reserva. Era una pífia de disseny que ningú havia vist a la Terra, però ell, que es passava les hores mirant fixament els leds rojos des de la foscor de les reixetes, la va pillar a la primera. En eixe mig segon, ell pegava un canvi i avançava dos metres. Parada. Espera. Altre parpelleig. Dos metres més. Era un ball desesperat contra el silenci de l'espai, una gimnàstica de silenci que li feia cruixir els ossos.



El tema del menjar va requerir encara més espavilament. L'ala sud, on creixien les verdures hidropòniques davall de llums ultraviolades, era un autèntic búnquer. Sabia que no podia entrar-hi així com així, per la qual cosa es va fabricar un invent casolà: un "enganyador de freqüències". Va aprofitar un moment en què el mecànic de manteniment, un home un poc desmanotat que es deia Petro, es va deixar el seu braçalet de seguretat damunt d'un banc mentre es rentava la cara i s'eixugava el suor. Daniel, des d'una reixeta d'allalt, va usar un cable de fibra òptica mangat i una bateria vella per a copiar el codi del braçalet sense ni tocar-lo.



Amb eixe codi clonat, Daniel no només podia obrir portes; podia fer-li el salt a la nau i fer-li creure que en Petro estava en dos llocs a la vegada. Mentre el mecànic roncava en la seua cabina, en Daniel entrava a l'hortet. No agafava mai massa cosa, només el justet per a no morir: una tomaca una nit, un grapat de fesols una altra. Sabia que si la producció baixava ni que fóra un miqueta, la Frida ho voria de seguida en els comptes. Es va convertir en un mestre de la "sisma", eixe art de furtar sense que es note, un art que requeria tindre un cap de gel.



La cosa, però, es va posar lletja de veritat quan la Frida, sospitant que "hi havia gat amagat" (potser per una olor o per un d'eixos pressentiments que tenen els caps vells que ja ho han vist tot), va ordenar un "simulacre de descompressió total". L'avís va tronejar pels altaveus que feia tremolar fins a l'últim clau de la Groobert: "Iniciant buidat d'oxigen en els sectors de manteniment 4 i 5. Totes les unitats, correguent a la carlinga central". Daniel estava precisament en el sector 4, prop d'una de les vàlvules de pressió. Si es quedava allí, els pulmons li rebentarien en res quan l'aire fóra xuclat cap al buit. Si eixia pel corredor principal, es trobaria de morros amb la patrulla de seguretat que anava revisant els tancaments. Havia de buscar un lloc que l'ordinador central considerara "important" però on no anara ni Déu durant un simulacre. Va recordar els plànols: el tanc de compensació de l'aigua bruta. Era un lloc on anaven a parar els residus, però que mai es descompressava per evitar que els bacteris del sistema de filtratge moriren.



Amb l'oxigen baixant i les llums d'emergència parpellejant en un roig que pareixia una fira, en Daniel va tindre que traure tota la sang freda que li quedava. Va forçar un conducte de drenatge amb una clau anglesa que havia "trobat" feia uns dies, es va despullar per a no banyar la poca roba que tenia (que l'hauria delatat després per l'pudor a humitat i a tancat) i es va tirar al tanc fins que només el nas li quedava fora de l'aigua tíbia i plena de porqueria reciclada.



Des d'allí, per una reixeta de ventilació xicoteta, va veure passar unes botes brillants i negres que ja coneixia massa bé. Era la capitana Frida. Es va parar just davant del tanc, mirant la seua tauleta amb una cara de pocs amics, d'eixes que fan que t'entren ganes de desaparèixer. Daniel va aguantar la respiració, sentint com el cor li pegava bots com un motor gripat. Ella va pegar una puntera al metall del tanc per vore com sonava, i el ressò va fer que a en Daniel li cruixiren les dents.



Hi ha una variació de pes en el tanc de líquids ; va dir ella pel micro, amb una veu que tallava com un ganivet—. Pareix que algun residu gros s'ha quedat encallat o algun filtre està fent la guitza. Quan acabe el simulacre, vull que buideu el tanc i mireu els filtres a mà. No vull sorpreses en aquesta nau.



Daniel va tancar els ulls amb força. El seu amagatall perfecte s'havia convertit en la seua fossa. Sabia que tenia molt poc de temps abans que el buidatge del tanc l'arrossegara cap a les trituradores industrials o, pitjor encara, el deixara despullat i xopat davant de tota la colla de la Frida. Havia passat de ser un xic amb ganes de vore món a estar atrapat en un fanguer tecnològic enmig de l'espai. Però en Daniel no anava a rendir-se tan fàcilment; si la nau el volia tirar fora, ell hauria d'apanyar-se-les per a que la Groobert s'haguera de menjar les seues pròpies normes abans que ell acabara expulsat per la resclosa.