Daniel va començar a correr quan els transmissors van comunicar que només quedaven dos minuts per al ascens .Des-de menut havia mirat al cel amb esperança, com si hi hagueren les respostes a les preguntes de l’univers i ara estava a 120 segons de arribar al lloc on sempre havia volgut anar.







Ell treballava com a tècnic de manteniment a la base espacial, sempre a prop de les naus però mai dins d’elles com ell somiava. Coneixia els horaris, els passadissos, les targetes que obrien portes que no hauria d’obrir. La nit abans del llançament, amb el cor batejant-li al pit, es va amagar dins d’un compartiment de càrrega de la nau Groobert. Feia fred i l’ únic que tenia per a tapar-se eren les bosses de racionaments industrials preparats per als tripulants de la nau.







El moment del llançament el va viure des de la obscuritat en un cantó de l’habitació. Tot va començar amb un missatge als altaveus anunciant amb volum màxim:”3…2…1…LLANÇAMENT”. Després des-de el silenci va naixer un soroll que va créixer fins a ser un crit immens emés pel propulsor. Daniel sentia el cos pesat, enganxat al sol i com si la gravetar haguera augmentat de manera descomunal.







Quan la nau va estabilitzar-se i va entrar a órbita, va eixir de manera silenciosa. Els passadissos eren estrets, plens de llums blanques fluorescents i pantalles amb dades incomprensibles i cadenes de zeros i uns verds en un fons negre. Explorava com un xiquet en un museu (si el museu fora una estructura futurista d’alta tecnología). Va veure la sala de comandament des de lluny, el dormitori de la tripulació, el laboratori on hi havien substàncies i mostres que pareixien d’un altre planeta. També va començar a conéixer gent, encara que des de l’ombra; en particular un conserje que parlava sol mentre netejava l’ala est de la nau i un mecànic a qui escoltava murmurar queixant-se sobre la capitana de la nau.







Però l’encant es va acabar ràpid. Daniel no volia ni pensar el que podría pasar si fora encontrat per la tripulació. Havia escoltat del mecànic moltes coses sobre la capitana Frida,la capitana de la nau que dominava a tot el personal amb puny de ferro, una dona de veu ferma i ulls que ho veien tot i que utilitzava la megafonía com a manera de controlar a tots. Quan va entendre que no hi havia lloc per a errors ni somnis ingenus, li va vindre la por i l’estómag se li va revoltar.







Passava una altra cosa amb el seu estómag: la fam. Encara que l’emoció i la por li van llevar la fam els primers dos dies eixa sensación es va esfumar amb la mateixa rapidesa amb la que van augmentar els rugits de la seua panxa. Encara que pareixia que anava a ser un gran problema va resultar més fácil del que esperaba ja que al ser una nau autosuficient hi havia tant menjar conservat com vegetals que creixien a l’ala sud.







No tot era tan bo com havia imaginat. Ara no volia explorar, volia sobreviure. Va començar a moure’s entre ombres, buscant llocs on amagar-se, aprenent les rutines dels funcionaris iel funcionament de la nau. Sabia que Frida acabaria descobrint-lo. I quan això passara, Daniel hauria d’estar preparat per fugir o al menys un plan secundari en cas de que res eixira bé, encara que no sabera cap a on aniria si aixó passara.







La nau Groobert era una màquina impresionant i futurista, però Daniel va descobrir que també podia ser una trampa. Cada passadís tenia càmeres, cada porta un sensor de moviment, i la nau estava plagada de sensors biométrics. Ell, en canvi, era una ombra que no havia de ser vista.



La tercera nit, quan tot estava en silenciós, es va amagar darrere d’un panell de manteniment. Des d’allí, va escoltar passos. Unes botes pesades que s’acostaven, i una veu que no coneixia que deia:”crec que hi ha algún tipus de plaga en la nau”.



La veu era femenina, però carregada d’autoritat i força. Daniel es va quedar immòbil, com si el seu cos es negara a moure’s. El soroll de les botes s’allunyà. Però aquell moment li va mostrar una cosa que no havia imaginat: no era només que la nau el poguera descobrir; era que qualsevol xicotet error podia convertir-se en una catàstrofe.