Està a punt de clarejar. Ja han passat dos dies. Ha somiat el mateix des de dilluns. Sempre torna a estar assegut en aquella consulta freda i ombrívola, esperant que el cridin. Però aquest cop el somni té un petit canvi: sent el seu nom perquè entri. I just en aquell instant es desperta.



Un altre cop s’ha adormit. Cinc minuts més que tenen gust de glòria. Quan aixeca la cara de l’escriptori, s’adona que, després de molt de temps, per fi li pot anar bé un examen. No és qualsevol tema ni d’una assignatura qualsevol: és de Matemàtiques. Feia temps que esperava una alegria així, alguna cosa que li donés un motiu per continuar estudiant com ho està fent. Pensa que tindrà èxit i que recuperarà aquella matèria suspesa. No pot estar més emocionat; tant, que en veure que encara queda una hora per entrar a classe, decideix anar a córrer. Vol esvair-se, buidar-se per dins, alliberar-se de tot encara que sigui només per un instant.



Amaga els diners, amaga a Yuquita i ho deixa tot preparat per, només tornar, poder marxar cap a l’institut. Surt immediatament de casa. En passar per la porta, veu el seu pare robant una altra persona desafortunada. L’Eric ja hi està acostumat, així que no hi dona gaire importància.



Mentre corre, observa com el barri on va créixer es converteix cada cop més en un lloc tenebrós, insegur i tètric on viure. Ve l’augment de borratxos estesos a terra o barallant-se, i la imatge repugnant dels drogoaddictes compartint xeringues per punxar-se. L’impacta, però alhora li és igual. Tot i haver crescut allà, mai va tenir l’oportunitat de gaudir d’una infància jugant pels carrers. Encara que, suposadament, el barri continués significat alguna cosa per a “el Quiste”, com no hi ha arrelament, l’alienació amb casa seva es fa cada cop més evident.



—Bona Vista mai va ser un lloc bonic per viure, però almenys hi predominaven valors purs com el respecte, l’honradesa i la humilitat entre veïns. Ara ja no ens queda ni això… Bé, em val verga. —pensava l’Eric mentre corria tranquil.



Arriba al parc i, en veure’l, comença a recordar els pocs moments que hi va gaudir amb els seus amics fa anys. Malauradament, això ja queda lluny. Tots els nens del barri se'n van anar marxant amb les seves famílies a mesura que la inseguretat i la corrupció creixien dins el cor dels seus habitants, aterrats i marcats per igual.



Quan “el Quiste” s’adona que està caient en la nostàlgia, talla de cop els pensaments i, amb una última mirada indiferent al parc, accelera el ritme. Corre cada vegada més ràpid, fins que ja no pot més. Exhaust, continua uns metres més, però de sobte cau i es queda estirat a terra, maleint el primer que li ve al cap. Per segona vegada en el dia, aixeca el cap. En aquell precís instant veu néixer l’alba. Tornarà a arribar tard a l’institut.



Intenta córrer cap a casa, però ja ha gastat les poques energies que li quedaven. Tot i això, com pot, aconsegueix arribar a la seva habitació. Agafa desesperadament les coses i torna a sortir cap a classe.

Com sempre, no arriba a primera hora. El professor li tanca la porta als nassos. L’Eric decideix no fer cap escàndol i es posa a estudiar; al cap i a la fi, l’examen és després. Sona el timbre. És el moment. “El Quiste” seu al pupitre, nerviós. Li donen l’examen i, només llegir la primera pregunta, s’adona que el que ha estudiat no té res a veure amb allò que li demanen.



—Hòstia, això està en xinès. Quan coi vam fer això? Bé, aquesta merda l’aprovo igualment. Fort, mijín, que l’arrecho mai mor, i si mor, mor arrecho. —deia, despistat.



Encara estudiant una altra cosa, surt amb una sensació estranya de triomf. Se sent als núvols, convençut que ha aprovat només amb la seva lògica. Després torna a la rutina habitual. Acaba les classes amb un mal de cap fort i un cansament profund, fruit de l’insomni i d’haver anat a córrer. Novament, es dirigeix a vendre llaminadures en el semàfor, suportant els maltractaments de sempre.



Al cap d’unes hores veu un cotxe que li resulta familiar i s’hi acosta. En apropar-se, descobreix que el conductor és el seu professor de matemàtiques. El llicenciat el reconeix a l’instant.



—Eric! Déu meu, has estudiat? Perquè quina puta merda d’examen m’has fet. No he vist tantes barbaritats escrites des que vaig llegir la carta de suïcidi d’un pallasso amb depressió. Tens l’assignatura suspesa.



L’Eric es queda glaçat. Es desploma per dins. Per una vegada havia pensat que alguna cosa li havia sortit bé, que potser les coses podien millorar, encara que fos en una cosa tan petita com una nota.



Quan acaba de vendre, torna a casa per fer el dinar i tenir una altra conversa absurda amb la seva mare. Però aquesta vegada no passa. La mare ja ha cuinat, i la conversa que esperava no arriba. L’Eric entén els motius i prefereix acabar de menjar en silenci, cadascú tancant-se després a la seva habitació.



Estirat al llit, mira fixament el sostre humit i ple de floridura. No pensa en res. Només observa. Li venen ganes de plorar, però no pot. Hi ha alguna cosa que l’hi impedeix. Sap que plorar seria l’única manera d’alliberar-se, però no li surt. Amb el nus a la gola, decideix anar a veure a Yuquita, almenys per explicar-li el dia.



“El Quiste” li explica al cuy, que continua tan cansat com sempre, que pensava que avui seria un gran dia. Però no ho ha estat gens. Sent que la seva vida és absurda. Cada cop perd més l’esperança d’un futur millor, de ser o almenys sentir-se feliç.



Yuquita, cansat de tanta queixa, li respon:



—Chuta, ñaño, t’ho dic de debò: estàs ben fotut. Si tant creus que la teva vida és una merda absurda, que per mi ho és, poca cosa s’hi pot fer. No sé què dir-te. A vegades penso que els que es preocupen tant per tot… potser podrien buscar una sortida diferent, no creus?



—Yuquita, estic bé. A més, la plena és que això no ajudaria la meva mamita. Perdria un altre fill i no li quedaria ningú. No sé si t’ho he explicat, però no tenim més família que nosaltres. No he sabut mai res de tiets ni avis. La deixaria sola amb el meu pare en aquest món. No vull que ho passi malament. A més, segur que tot millorarà.



—Aquesta mentida que tot millorarà… a qui li ho dius, a tu o a mi?



Aquelles últimes paraules el deixen pensatiu. L’endemà no té cap examen, cosa que feia molt que no passava. Decideix deixar de parlar amb el cuy i intentar dormir.

Malgrat els seus esforços, la conversa que va tenir no li dona respir. La seva ment girava en cercles, encara que alhora semblava un desert. Veient que no dorm, Yuquita li torna a parlar.



—Escolta, cap persona que estigui bé es queda pensant si la seva vida té sentit. Només ho dic, eh.



—No em fotis. Només tinc insomni. Fa temps que no dormo bé. Està tot bé.



—Bé, si tu ho dius… Saps què? És curiós que hi hagi persones que estan vives sense estar-ho, i d’altres que viuen planejant com deixar d’estar-ho.



L’Eric fa una ganyota estranya.



—Yuquita, què insinues?



—No insinuo res. Només penso. I pensar no mata ningú… o sí?



L’Eric no respon. Es queda rumiant les paraules del cuy. No sap per què li molesten tant. Sent un nus en l'estómac, una incomoditat nova en continuar pensant en les converses amb el seu amic. Alguna cosa s'ha mogut dins d'ell. Era com si un fil invisible s'embullés en la seva ment. Alguna cosa que no podia apartar, ni dormir, ni ignorar…



A fora torna a clarejar. “El Quiste” ha passat una altra nit en blanc. El dia entra per la finestra, pàl·lid i tranquil. Continua despert. I alguna cosa dins seu, encara sense nom, no se n’anirà del tot.