Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui. Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



Capítol 1: Un dilluns comú



No ho vol acceptar, no vol anar a teràpia, no vol reconèixer que es troba perdut i mentalment inestable. Es desperta i, a l’instant, s'adona que ha estat beneït amb el luxe de poder tancar l'ull durant cinc llargs minuts. S’alegra, però no té temps per dormir.



És una nit fosca; després d'un dia mitjanament llarg i pesat, un adolescent equatorià es troba a la seva habitació. Un nen que va ser obligat a ser adult des de ben d'hora, que no va poder gaudir de la seva infància com qualsevol altre dels infants que veia divertir-se des de la seva finestra cotxambrosa. Així i tot, aquest tipus de vivències no el desanimaven a intentar aconseguir un futur millor, on ell se sentís feliç. Aquest noi equatorià, de nom Eric Quispe Castillo, també conegut pel seu àlies “El Quist”, està estudiant per a un examen de física que té l'endemà. És el seu últim any de Batxillerat, i intenta per tots els mitjans treure les millors notes per així poder entrar tranquil·lament a la carrera que vol fer a la universitat on somia entrar.



És un noi molt intel·ligent, treballador, responsable i força resilient, però darrerament, encara que s'esforça com mai, passa el temps suspenent exàmens amb notes de zero absolut. Cosa que antigament no li passava, obtenia excel·lents sense cap esforç.



En un tancar i obrir d'ulls es fan les sis del matí; ha passat tota la nit estudiant. Les classes comencen d'aquí a una hora i l'Eric sent novament que ha fracassat, no ha après el que calia i està molt verd per a l'examen. Fa setmanes que no dorm, i no només per haver d'estudiar, sinó perquè pateix d'insomni crònic que, clarament, li turmenta. Mentre es lamenta, contempla l'alba i en aquell mateix instant el seu pare arriba a casa. Ha estat una altra nit on ha robat per emborratxar-se, tot i que no ha saciat la seva set d'alcohol, per això arriba emprenyat.



La mare de l'Eric, Esperanza Castillo, es desperta pels estrèpits provocats pel Mario. S'aixeca del llit espantada perquè sap que el borratxo anirà a demanar-li diners, els quals ella no té. Aquest panorama es repeteix constantment moltes matinades, així que l'Esperanza corre a amagar-se on pot perquè el marit que ella odia no la trobi i, així, evitar ser apallissada.



El Mario la busca, però com que no la troba decideix anar a demanar els diners al seu fill; crida el seu nom mentre es dirigeix a l'habitació de l'Eric.



—Puto nen de merda! On ets?! —exclama iracund.



El xicotet ja prediu les intencions del seu pare, així que amaga els seus diners, i també oculta el seu únic ser estimat per evitar que se'l mengi, un adorable cuy marró que es diu Yuquita.



El Mario arriba a la cambra i comença a discutir amb el seu fill per no donar-li ni un cèntim. Com a reacció, comença a clavar-li cops amb un cinturó ple de perles a manera d'adorns. L'assota durant molts minuts i no sembla que hagi de parar, el pare està molt borratxo. “El Quist” només desitja que aquell moment s'acabi, no pot suportar més i intenta fugir per l'habitació, però lamentablement els seus intents són inútils. Es planteja plantar cara al seu pare, tot i que la idea no dura gaire en la seva ment, ja que a causa de la seva extrema flaquesa només empitjoraria les coses. Acaba a terra resignat, pensant només que després es desfogarà explicant-li els seus problemes al cuy. Quan el pare es cansa i deixa de colpejar-lo, l'Eric s'adona immediatament que arribarà tard a l'examen de Física, que té a primera hora. Per això, tot i sentir el dolor dels seus enormes blaus, corre cap a l'institut i intenta fer la prova.



Aconsegueix arribar relativament a temps a l'institut, però el professor no té cap pietat d'ell.



—T'has retardat, ho saps, oi? Així que no em vinguis amb excuses de com n'estàs de malament, ni dels teus motius per arribar tard, perquè aquí tots tenim problemes, a l'Oliver li va caure un meteorit quan venia cap aquí. No ets el centre de la Terra —va exclamar el profe, amb ironia, mentre mirava amb desdeny el seu pobre alumne.



—Però llicenciat, he passat dos dies sencers sense dormir per poder venir a fer aquest examen, si us plau, deixi'm fer-lo —suplicava l'Eric.



Malgrat les súpliques de l’Eric, el professor va ignorar les seves peticions i li va prohibir fer l'examen. Decebut, l'Eric es resigna a deixar passar tot el que ha succeït i entra a la següent classe gairebé a la vora del plor. Quan obre la porta per entrar, el rep el seu company de classe, en Mark Bals.



—Ja em fotria arribar tard vivint a dues quadres d'aquí, tens les neurones justes per no cagar-te a sobre, carallot —exclamava de forma burlesca.



L'Eric no responia, preferia que aquella humiliació acabés ràpidament. En va a seure al seu lloc, un espai una mica apartat de la resta de la classe. És un racó amb humitat, fosc i florit. Allà hi ha una taula coixa, ratllada i pintada que també tenia diversos escrits, paraules que eren sempre una burla cap a la seva situació personal i cap a la seva persona.



—No sé per quina merda et dius Quispe, si el teu cognom hauria de ser “Quist”, perquè ets com aquesta porqueria, un gra al cul difícil de treure —va ser el primer que va llegir l'Eric en seure.



En Mark Bals continua amb el seu desesperat intent d'humiliació i es dirigeix cap a la seva taula.



—Ja em fotria ser tan pobre que hagis de treballar en un puto semàfor, igual que aquests putos indígenes. Ja t'agradaria tenir la meva vida, que tinc noies a tot arreu, soc guapo, llest i molt superior a tu —va exclamar el noi, que de segon cognom és Atahualpa.



“El Quist”, en tornar a sentir comentaris com aquests, prefereix continuar ignorant aquelles paraules buides. Passen les hores i la falta de son l'afecta, tot i que no hi ha temps per estar cansat, està a classe, així que s'ha de mantenir atent per no perdre's l'ensenyament. Quan van acabar les classes, immediatament surt corrent per anar a comprar, amb els diners que havia guanyat ahir, una safata plena de llaminadures variades i així poder obtenir algun benefici després de vendre tot el material. Els beneficis són precaris, no donen per a res, però, així i tot, necessita portar una mica de menjar a casa i amb això poder ajudar la seva mare. En la venda torna a aguantar tota mena d'insults, gent que li dona bitllets falsos i mostres clares de menyspreu.



L'Eric només pensa en la desgràcia que és no poder treballar en algun local. Cap gerent no li dona la mà, el jutgen per la seva roba i el seu físic tan demacrat. Acaba de vendre els dolços; aquesta vegada ha estat un d'aquells dies que acaba relativament de pressa, només hi ha estat cinc hores. Per tant, decideix anar a casa per poder menjar una mica amb Esperanza.



En arribar a casa, el primer que fa és pensar en ella.



—Mamita, bona nit, està desperta?! —cridava a la seva mare.



En veure que no contesta, suposa que segueix al llit, així que decideix començar a fer totes les tasques domèstiques pertinents, com ara escombrar o fregar. En acabar aquelles obligacions, decideix fer el menjar; li costa una estona, però aconsegueix encendre la llenya per fer una trista sopa de fideus. Aleshores desperta la seva mare per començar a menjar. Ja asseguts a la taula, aprofiten que el Mario no hi és per poder tenir una conversa entranyable.



—Mamita, com es troba avui? Se sent millor que altres dies?



—No, fillet meu, em trobo pitjor. No puc suportar que la meva vida sigui una merda, com he fracassat en tot el que he fet, el fet d'haver-me casat amb el teu pare, i la manera com vaig perdre el meu fill. Aquesta tortura és inaguantable, vull que s'acabi tot ja.



—Mare, ja sé que tot és difícil a la vida, però sortirem d'aquesta, ja ho veurà —va dir ell sense ni tan sols creure's del tot les seves pròpies paraules d'encoratjament.



—Eric, el teu germà estava jugant amb una llama, la filla de puta li va escopir, es va espantar i va relliscar per aquell barranc. Tu creus que jo puc superar aquesta mort?! —li cridava la mare mentre l'Eric es resignava a només menjar i a sentir la seva mare lamentar-se per tot el que havia passat.



En acabar aquell únic àpat diari, i mentre la seva mare tornava a la seva cambra, l'Eric se'n va a donar a menjar i a parlar amb el seu estimat cuy, en Yuquita. Mentre l'animal devora en silenci, l'Eric es desfoga en paraules. Es queixa amb desesperació. Està fart d'aquesta vida, de la fam que li rosega l'estómac, de l'amor que mai arriba, de les nits on el son és un luxe aliè. Odia no ser com aquells altres nens que semblen fets d'una matèria més resistent, capaços de suportar-ho tot sense trencar-se. Odia haver de suportar-ho ell. I, sobretot, odia estar tan cansat que fins i tot li fa fàstic continuar queixant-se.



—Dur —van ser les paraules que va deixar anar el cuy a l'Eric. “El Quist” mai l'havia sentit parlar, però lluny d'estranyar-se, només va continuar queixant-se de la seva vida.



Com a resposta, en Yuquita li va dir paraules curtes, però amb intencions guardades. Una mena de consolació de tot plegat. Van seguir parlant durant diversos minuts, encara que, per haver d'estudiar per a un altre examen, el noi es va disposar a seure a estudiar una altra matinada més.



Tot i que la seva atenció no durava gaire a l'escriptori, veia el seu pare bevent des d'aquella finestra. Aquell obrer que es gasta tot el sou a emborratxar-se, que en cas de no arribar a final de mes roba a punta de pistola a la gent del carrer, li repugnava. Així que es quedava mirant-lo amb rancor i odi des de la seva cadira. Un dia més a la seva vida.