En Rafel es va despertar abans que sortís el sol, encara amb la sensació estranya de no haver dormit del tot. La seva nova habitació feia olor de fusta polida i de lleixiu, una aroma desconeguda però agradable, neta i tranquil·litzadora. La llum entrava pels finestrals grans i projectava ombres llargues sobre la paret. En Rafel es va quedar immòbil un moment, observant com els raigs de sol jugaven amb les cortines i com el vent feia moure les fulles del jardí. Tot era silenciós, només trencat pel cant llunyà dels ocells.
Es va llevar amb cura, trepitjant suaument l’estora. Tot li resultava nou: el llit, els mobles, la taula de nit amb el despertador que no sabia com funcionava, la cadira a la cantonada. En Rafel va mirar la seva motxilla i va treure l’estoig, alguns llapis, el quadern i un llibre amb la coberta desgastada. Va col·locar-ho tot sobre la taula, intentant fer-se un lloc dins d’aquell espai que encara no se sentia seu.
Un toc suau a la porta va trencar el silenci. —Rafel, és l’hora d’esmorzar! —va cridar una veu jove i alegre. Era diferent de la de la dona de l’oficina, més càlida, més propera. En Rafel va baixar pel passadís, els passos sonant sobre el parquet, i va entrar a la cuina. La taula estava parada amb senzillesa: pa, fruita, un got de llet. —Vols que t’ajudi a servir-te? —va preguntar la dona, somrient. En Rafel va assentir i va començar a menjar amb calma, encara que el cor li bategava ràpidament.
Mentre esmorzava, la dona li parlava del barri: del parc on altres nens jugaven, de les botigues properes, de la seva escola nova, que no era lluny. Tot semblava normal, massa normal, com si la vida pogués continuar sense que ell hagués de saber exactament com encaixar-hi.
Acabat l’esmorzar, la va seguir a l’habitació que seria seva. Tenia un armari gran, un escriptori i una prestatgeria amb llibres que no eren seus. —Aquí pots posar les teves coses —va dir la dona. En Rafel va començar a ordenar els seus quaderns i joguines, trobant un ordre entre les coses que eren seves i el món nou que l’envoltava. A poc a poc, la seva habitació començava a sentir-se més com a casa.
Després, van sortir a passejar pel barri. L’aire fresc li va tocar la cara i, per un instant, en Rafel va sentir-se lliure i desconcertat alhora. Caminaven entre carrers tranquils, amb cases baixes i jardins ordenats, i en Rafel fixava l’atenció en cada detall: portes de colors vius, finestres amb flors, gats que es movien ràpidament sota els cotxes.
Van arribar al parc. Els nens corrien, cridaven, jugaven amb pilotes i cordes. En Rafel es va quedar observant-los amb un nus a l’estómac. No sabia si acostar-se. Un nen més petit el va mirar i el va convidar amb un gest. En Rafel va dubtar, però alguna cosa en aquell gest el va empènyer a apropar-se. Va començar mirant des de fora, després va córrer darrere de la pilota. Al principi va riure amb timidesa, però aviat el seu riure es va barrejar amb el dels altres.
Tornant cap a casa, en Rafel se sentia cansat però estranyament més lleuger. La dona l’esperava amb un got de suc. —Com ha anat la volta? —va preguntar. En Rafel va somriure lleument, sense paraules. No sabia explicar exactament què sentia, però sabia que alguna cosa havia canviat dins seu.
A la tarda, en Rafel va decidir explorar la casa sol. Va obrir portes, mirar armaris, revisar calaixos. Va trobar una petita terrassa amb vista al jardí i s’hi va quedar una estona, observant com les ombres s’allargaven sobre la gespa. Es va adonar que podia imaginar històries en cada racó, que cada habitació tenia secrets per descobrir. Aquella idea li va agradar. Tot i que la casa no era encara seva, podia començar a fer-la seva.
Quan va arribar la nit, en Rafel es va asseure al llit, abraçant un coixí. Va pensar en la seva mare, en el que havia deixat enrere, en els carrers coneguts i els amics que encara no tenia aquí. El nus al pit seguia allà, però una sensació nova començava a aparèixer: curiositat. Potser aquell lloc li ensenyaria coses que no sabia que necessitava aprendre. Per aquest motiu, hi trobaria moments de felicitat, encara que fossin petits.
Va tancar els ulls i va percebre els sons de la casa: el tic-tac del rellotge, la brisa a la finestra, els passos suaus de la dona baixant a la cuina. Tot semblava menys aterridor. Demà seria un altre dia per explorar, aprendre i descobrir qui podia ser en aquell lloc nou. I, per primera vegada després de dies, en Rafel va sentir que podia respirar sense que la por li pressionés el pit.
L’endemà al matí, en Rafel es va despertar amb el so d’una pluja suau colpejant els vidres. Durant uns segons no va recordar on era, però de seguida la nova habitació li va tornar a la memòria. Es va aixecar i va acostar-se a la finestra. El jardí lluïa diferent, més fosc, amb l’olor de terra mullada entrant a l’habitació. Aquella olor li va recordar sortides antigues amb la seva mare, quan caminaven sense pressa i ell feia saltar els bassals expressament.
A la cuina, la dona li va preparar una torrada calenta. —Avui plou, però a l’escola hi estaràs bé —va dir amb un to tranquil. En Rafel va assentir, encara amb una sensació estranya a l’estómac. El camí fins a l’escola li va semblar curt, però intens. Observava els altres nens, els paraigües de colors, les converses que no formaven part del seu món.
A l’aula, la mestra el va presentar amb veu amable. Alguns nens el van mirar amb curiositat, d’altres amb indiferència. En Rafel va seure al fons, estrenyent el llapis entre els dits. Quan la mestra va demanar que dibuixessin casa seva, ell es va quedar quiet. Després d’un moment de dubte, va començar a dibuixar dues cases: una d’antiga i una de nova, separades per un camí llarg.
Quan va acabar, va sentir una calma inesperada. Potser no calia triar una sola casa. Potser podia portar-ne més d’una dins seu. Aquell pensament li va semblar prou fort per afrontar el dia. I, mentre la pluja seguia caient a fora, en Rafel va entendre que els canvis no sempre esborraven el passat, sinó que li donaven un lloc nou on descansar.
