Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira profundament i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

En Rafel fa el que li diuen i s’asseu. El sofà és massa gran i els seus peus no toquen a terra. Sense adonar-se’n, els mou endavant i endarrere. Agafa la motxilla i l’agafa fort, com si així es pogués sentir més segur. Té onze anys, però en aquell moment se sent petit i perdut, com si hagués entrat en un lloc on no hauria d’estar.

La sala és estranya. Tot està massa net i massa ordenat. A les parets hi ha dibuixos de nens: famílies felices, cases amb jardins i sols somrients. En Rafel els mira amb atenció. Alguns tenen colors molt vius, d’altres estan mal pintats, però tots semblen explicar històries senzilles. Ell pensa que no sabria fer un dibuix així. La seva família no és fàcil de dibuixar. A casa, últimament, gairebé no es parla, i quan ho fan, sempre hi ha silencis llargs i incòmodes.

Recorda el matí abans de sortir. La mare li ha dit que no trigaria gaire, però no l’ha mirat als ulls. Ha preparat l’esmorzar en silenci i li ha col·locat la jaqueta amb més cura del que és habitual. Aquell gest, que abans li hauria semblat normal, ara li pesa. És com si ella ja sabés que alguna cosa s’estava acabant.

Al cap d’uns minuts, una dona surt d’un despatx i diu el seu nom. En Rafel s’aixeca ràpidament, gairebé d’un bot, i la segueix per un passadís llarg i estret. El soroll de les seves sabates ressona massa fort. Entren en una habitació petita amb una taula, dues cadires i una finestra per on entra una llum apagada. La dona tanca la porta amb suavitat i li demana que s’assegui.

—Rafel, el que t’he d’explicar és important —li diu amb veu seriosa, però tranquil·la.

Ell assenteix. Ja s’ho espera. Des de fa temps nota que alguna cosa no va bé. La mare està més distant, el pare gairebé no truca, i quan ho fa, tot és molt ràpid, com si tingués pressa per penjar. En Rafel escolta atentament, amb el cor accelerat i les mans fredes.

La dona comença a parlar amb calma. Li explica que els adults han pres decisions, que no sempre són fàcils, i que ell no en té cap culpa. Utilitza paraules complicades que no acaba d’entendre del tot, però hi ha una idea que queda clara: res tornarà a ser exactament com abans. Mentre parla, en Rafel fixa la mirada en una taca a la taula i intenta no pensar gaire.

Quan la dona li diu que no podrà continuar vivint amb la seva mare com fins ara, en Rafel es queda completament quiet. No sap què dir ni què fer. Sembla que el temps s’hagi aturat. De cop, pensa en la seva habitació, en els seus llibres desordenats, en el soroll dels cotxes a la nit, en la finestra des d’on mirava el carrer abans d’anar a dormir. Pensa en les petites rutines que formaven el seu dia a dia i que ara potser desapareixeran.

—Aniràs a viure a un altre lloc —afegeix la dona—, però podràs endur-te'n les coses.

Rafel torna a assentir, encara que no estigui segur de res. Les “seves coses” no són només roba o joguines. També són records, olors, moments que no sap si cabran dins d’una maleta. Té ganes de preguntar quan tornarà a veure la seva mare, si podrà seguir anant a la mateixa escola, si algú li promet que tot anirà bé. Però no s’atreveix. Té por de les respostes.

Quan surt de l’habitació, tot li sembla diferent. El sofà, la sala, fins i tot el soroll del rellotge penjat a la paret. Tot continua igual, però ell no. S’asseu uns segons més, com si necessités temps per entendre què acaba de passar. Finalment, obre la porta i surt al carrer.

L’aire fresc li toca la cara. Camina sense pensar gaire on va, seguint els carrers que coneix de memòria. La ciutat sembla la mateixa de sempre, però ell se sent estrany, com si no acabés d’encaixar-hi. Recorda quan era més petit i pensava que els adults ho sabien tot. Ara entén que no és així, i aquesta idea li fa por.

Arriba a un parc i s’asseu en un banc. Observa altres nens jugant, rient, sense preocupar-se de res. Els mira amb una mica d’enveja. Li agradaria tornar enrere, a un temps en què els problemes no existien o, com a mínim, no eren tan grans.

Sap que aquella notícia li ha canviat la vida completament. Té por del que vindrà, del que haurà de deixar enrere, de no saber adaptar-se. Però, mentre mira el cel i respira profundament, també pensa que potser aquest canvi, encara que faci mal, li ensenyarà coses noves. Potser aprendrà a ser més fort, a entendre’s millor a si mateix.

S’aixeca del banc i continua caminant. No sap exactament cap on va, però sap que no es pot quedar quiet. La seva vida acaba de fer un gir inesperat, i encara que no ho hagi escollit, haurà d’aprendre a conviure amb això. I, molt al fons, com una idea tímida que tot just comença a néixer, en Rafel pensa que potser, algun dia, podrà mirar enrere i entendre que aquell moment, tan dur, va ser també l’inici d’una nova etapa.