La Casa on tot s’amaga.

No em donen temps a respondre.

Andrew obre la porta i m’indica que surti amb un gest educat, però distant.

Els seus ulls eviten els meus, com si mirar-me massa temps fos perillós.

- Ja et farem saber la nostra decisió - diu la Nina amb una calma que em glaça la sang -. Pots marxar.

Em llevo amb les cames rígides. Durant un segon penso que em desmaiaré allà mateix. Davant del sofà de pell i de les parets impecables. Però no ho faig. No puc permetre-m’ho.

Camino pel passadís llarg de la mansió amb la sensació que les parets m’observen. Tot és silenciós, excessivament net, com si la casa sencera contingués la respiració.

Quan la porta principal es tanca darrere meu l’aire fred de fora m’omple els pulmons de cop. Només llavors m’adono que estava tremolant.

Com poden saber-ho?

La Fotografia. La pregunta. Aquella nit.

Em frego els braços i baixo els esglaons amb presses. No he vingut fins aquí per tornar enrere. No després de tot el que vaig perdre.

El meu telèfon vibra dins de la butxaca.

Número desconegut.

Durant un instant penso a ignorar-lo. Però alguna cosa, un pensament desagradable, em diu que no ho faci.

- Si? - responc amb veu baixa.

- Millie - diu una veu femenina, suau, controlada -. He canviat d’opinió.

El cor em fa un salt.

- Senyor Winchester?

-La senyora Winchester.- Una pausa breu. - Pots començar demà al matí.

- Demà?

- Si acceptes, és clar. - Somriu, ho noto a la veu

-. I crec que tots dos sabem que no tens gaire alternatives.



La línia es talla.

Em quedo quieta, amb el telèfon a la mà, sabent que acabo de fer el pitjo error de la meva vida.

O potser l’únic que em pot salvar.



No sé quant temps em quedo dreta davant la casa, amb el mòbil encara calent entre els dits. El silenci del carrer és espès, com si fins i tot l’aire sabés que alguna cosa acaba de canviar. Les finestres de la mansió reflecteixen el cel gris, immòbils, però tinc la sensació incòmoda que darrere el vidre hi ha ulls. Observant. Esperant.

Finalment començo a caminar. Cada passa m’allunya de la casa, però la seva presència continua enganada a la pell. Intento ordenar els pensaments, però tots xoquen entre ells. Demà. Tan aviat. No m’han donat temps ni per dubtar.

Arribo a la cantonada i, sense voler, miro enrere.

La cortina del segon pis es mou lleugerament.

Potser és el vent.

Potser no.

Empasso saliva i accelero el pas. No vull imaginar coses que encara no han passat. No vull donar forma a pors que potser només existeixen dins del meu cap.



Però hi ha una veritat que no puc ignorar: la Nina no m’ha trucat perquè confiï en mi.

M’ha trucat perquè necessita alguna cosa.

I el que més em preocupa no és què volen de mi.

És què saben.

Quan arribo al meu petit apartament, tanco la porta amb doble volta. El clic del pany em dona una falsa sensació de seguretat. Em recolzo a la porta uns segons, respirant fondo. L’habitació és petita, desordenada, real. Res a veure amb la perfecció asfixiant d’aquella casa.



Demà tot serà diferent.

Demà tornaré a creuar aquella porta.

I aquesta vegada no marxaré al cap de mitja hora.

M’estiro al llit sense canviar-me de roba. El sostre em retorna la mirada en silenci.

Tanco els ulls, però només veig la fotografia sobre la taula del despatx. La imatge que no hauria d’haver estat allà. La imatge que ho canvia tot.

Si ells la tenen, vol dir que saben la veritat.

O almenys una part.

I si saben la veritat….potser jo no sóc l’única que ha entrat en aquest joc amb secrets.

La Casa on tot s’amaga no sembla només un lloc.

Sembla un avís.

I demà hi entraré sabent que, un cop dins, potser ja no hi haurà sortida.



Però tot i així hi aniré.



Perquè fugir no m’ha servit de res fins ara. He canviat de ciutat, de feina, de rutina. Però el passat sempre troba la manera de seguir-me. Com una ombra enganxada als peus.



Potser aquesta casa és un error.



O potser és l’únic lloc on podré entendre què està passant de veritat.



Demà al matí prepararé una maleta petita. No massa coses. El just per no semblar desesperada. El just per no semblar que penso quedar-m’hi gaire temps.



Encara que, en el fons, tinc la sensació que un cop entri, no decidiré jo quan marxar.



La Nina sap més del que diu. Ho he vist en la seva mirada. No era només educació freda. Era control. Com si tota la situació estigués mesurada al mil·límetre.



I l’Andrew… ell gairebé no ha parlat. Però el seu silenci pesava més que qualsevol paraula.



Demà tornaré a veure aquells passadissos llargs. Aquelles parets massa blanques. Aquella calma que no és calma, sinó espera.



I aquesta vegada no seré una visitant.



Seré part de la casa.



I potser, només potser, descobriré què és exactament el que s’hi amaga abans que sigui massa tard.