Nina Winchester s'inclina cap endavant al seu sofà de pell color caramel, amb les cames recollides per mostrar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé gaire de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. M'entren ganes d'allargar la mà per sentir la textura de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. De fet, no tinc cap possibilitat de totes maneres…



Almenys, no després del que va passar.



—No hi ha gaire cosa a explicar, senyora Winchester —m'obligo a somriure mentre noto com se'm tanca la gola—. He treballat com a assistenta a algunes cases, però… cap comparable amb la seva.



Ella inclina lleugerament el cap, com si detectés una mentida amagada entre les meves paraules. Té uns ulls de blau glacial capaços d'arrencar qualsevol pensament ocult.



—M'agrada saber amb qui convisc, Millie —diu amb aquella veu suau que sona més a advertiment que a amabilitat—. Especialment si hi ha antecedents.



Una gota freda em fa l'esquena.



—Antecedents?



—Tots en tenim. Fins i tot quan no apareixen a cap registre.



La porta del despatx s'obre i, per primer cop, veig Andrew Winchester. Alt, impecable, amb un rellotge que costa més que el meu sou anual. Però no és això el que em deixa sense alè; és l'expressió fugaç que intercanvia amb la dona. Una mirada carregada de… alguna cosa. Por? Complicitat? O potser un secret massa fosc per posar-lo en paraules?



Andrew m'ofereix la mà amb un somriure tens.



—Benvinguda, Millie. La Nina té molt bon ull per a la gent.



—No sempre —murmura ella, sense apartar els ulls de mi.



Un pessigolleig inquietant em recorre el pit. No sé si aquesta entrevista és per contractar-me o per disseccionar-me.



—Millie —continua la Nina—, l'horari és senzill: matins aquí, tardes lliures, però disponible si us cal. Les tasques… domèstiques, organització, assegurar-te que tot funcioni. I, de vegades, escoltar.



Somriu. Però no és un somriure amable. És un somriure que avisa que res d'això no és tan simple.



—Ho entenc perfectament.



—Magnífic. —La Nina obre una carpeta sobre la taula. Puc veure el meu nom imprès, però també… una fotografia. Una fotografia meva. Presa fa tot just dos dies. Al carrer. Quan ningú no hauria d'haver estat observant-me.



Se'm talla la respiració.



—On… on han aconseguit això?



—És sorprenent el que es pot trobar —diu la Nina, passant una ungla perfecta sobre la imatge— quan algú com tu apareix de cop i volta buscant feina en una casa com aquesta.



El cor em copeja el pit.



No haurien de saber res. No haurien de sospitar res. Vaig venir aquí precisament perquè ningú no coneix el meu passat.



La Nina tanca la carpeta de cop.



—Digues-me, Millie… —els seus ulls brillen amb una curiositat fosca—. Què va passar realment aquella nit?



La sang se'm congela.



Ho sap. O és molt a prop de saber-ho.



Andrew inspira profundament i, per un instant, juraria que a la cara veig pena. Però no en parla. No ho pot fer. O no ho deixen.



La porta del despatx es tanca sola amb un clic suau. I m'adono que, d'alguna manera, aquesta entrevista no va sobre mi.



Va sobre ells. I el secret.



Un secret pel qual, si no tinc cura, podria acabar morta.