Capítol 2

Llum al final del túnel

sis mesos abans



Avui he quedat amb la Mariona, hem quedat en deu minuts, més val que m’afanyi, no li agrada gens que arribi tard. Així que agafo la meva bossa amb les meves coses i surto de casa i li escric un missatge perquè no es preocupi.



Quan arribo a la plaça on hem quedat, ella ja està asseguda esperant-me. La saludo i estem una estona xerrant, al cap d’una estona, decidim donar una volta. Feia temps que notava alguns comportaments estranys en la Mariona, però el que va fer a continuació va confirmar la meva sospita. Quan anàvem a travessar un pas de vianants, no volia trepitjar les línies vermelles, només les blanques. Com a conya la vaig empentar amb poca força, simplement perquè trepitges una línia vermella. Va preferir caure al terra que trepitjar una línia vermella, però en caure, igualment va tocar una línia vermella. Em va cridar en mig del carrer i va començar a caminar ràpidament cap a casa seva, sense trepitjar les línies vermelles, també vaig notar que evitava trepitjar les línies de les rajoles. Vaig sortir corrent darrere seu, però m’intentava evitar, la vaig seguir fins casa seva, on es va tancar.





Vaig estar dos dies escrivint-li i no em va contestar fins al segon dia. Estava molt emprenyada, però al final em va perdonar. Li vaig comentar que hauria de parlar amb els seus pares el que li passava, però es va negar i li va treure importància.





Actualitat



Li envio un missatge a la Mariona, per saber com està, però no em contesta, naturalment, a psiquiatria de normal no deixen els mòbils, perquè no afecti la recuperació. Tinc moltíssimes ganes de tornar a veure a la Mariona. Aquest matí he intentat convèncer a una infermera que em portes a veure a la Mariona, però no m’ha deixat. Començo a estar una mica desesperada.



Quan estava pensant en alguna altre estratègia per poder-la veure, sento que piquen a la porta:

-Passa! – Crido, o ho intento més ben dit, ja que començo a tossir, un altre cop.



No m’ho puc creure, no pot ser.



-Gael!

Surto el més ràpid que puc del llit, ell obra els braços, per abraçar-me i jo em tiro als seus braços. No em puc creure que estigui aquí, en Gael, la meva parella.



Comencem a riure i em fa un petó al cap. Em tiro una mica cap enrere, però sense arribar a separar els nostres cossos, per poder donar-li un peto als llavis, mentre ell baixa les mans per la meva cintura, fins a la part baixa de l’esquena, jo li aguanto la cara amb les mans. Em quedo sense aire, de l’emoció, i per culpa del càncer em costa molt recuperar-lo, per tant, em començo a marejar bastant per la falta d’aire. Suposo que el Gael ho nota, les cames se m’afluixen i si no fos per ell hagués caigut a terra, m’agafa i em porta en braços fins a llit. Mentre em porta em fa un petó al cap, i m’estira al llit amb ell.





Al cap d’una estona, estem asseguts al llit, i ja ens hem posat al dia, m’ha explicat que ha estat treballant, jo li he explicat les novetats, encara que ja estava bastant informat. Ara li estic explicat això de la Mariona.



-Llavors... tenies raó?- Em pregunta una mica incrèdul.- Que fort, i no pots anar-la a veure?

-No, no em deixen, ja ho he intentat- Li explico-. Tant de bo la pogués veure.



M’embolica amb els seus braços, i em fa un petó al cap. De sobte, se separa de mi, de cop.



-He tingut una idea- em diu-. I si parlem amb la Joana?

La Joana és una infermera que no és de la meva planta, és de la de psiquiatria, és la tieta del Gael.



-Doncs... No és una idea tan descabellada.



-Doncs la truco- Diu mentre agafa el mòbil. -. Hola, tieta.





Al cap d’una estona, quan ja li ho hem explicat tot, aconseguim convèncer-la. Ens ha dit que podia passar cap a les quatre, d’aquí a cinc hores.



-Estàs bé amor?- Em pregunta passant-me la mà pel cap.



-Si, si.- En veritat estic una mica marejada, tot em dona voltes, però no li vull dir, per por que cancel·li això d’aquesta tarda.



Em posa la mà al front.



-Estàs segura? Ja saps que no cal que em menteixis. Estic preocupat per tu, t’estàs posant molt pàl·lida i crec que tens febre.- Em fa un petó al cap, com fa la meva mare per veure si tinc febre.



- És veritat, ho sento- Dic mentre se m’escapa una llàgrima-. Estic marejada... i crec que em fa mal el cap.



-Eh, tranquil·la, vine aquí- M’abraça, i jo deixo caure el cap al seu pit.





Al cap d’una estona, a veure una estona, al cap de dues hores, estem jugant a jocs de taula, després d’haver dormit gairebé dues hores, ho necessitava, ara estic molt més descansada. M’he de preparar per a aquesta tarda.



Quan ja són les quatre, algú pica a la porta, la tieta del Gael. Em fa somriure quan veig que porta una cadira de rodes.



-Oh, moltes gràcies, la necessito.- Li dic, i m’aixeco del llit.



Encara que em costi d’admetre, em marejo una mica en aixecar-me. Suposo que la Joana ho nota, perquè s’apropa i m’agafa del braç.



Quan sortim de l’habitació, anem directes a l’ascensor, per pujar a la planta de dalt. A l’ascensor el Gael m’agafa la mà, i la seva tieta porta la cadira.



Arribem a una porta, piquem i algú crida “Deixeu-me en pau!” reconec la veu. Passem, i quan estem cara a cara, quasi no la reconec, té la zona de sota els ulls molt marcada, està més prima, té cara d’estar molt cansada.



Quan em veu es posa a plorar, m’apropo a ella i l’abraço. Estem així cinc minuts, abraçades i plorant. La meva parella i la seva tieta van a donar una volta per deixar-nos soles, sincerament, ho agraeixo.



Quan ja fa una estona que parlem, m’ha explicat tot el que ha passat, em diu que no sap que fer per millorar, que vol que tot això acabi ja, però no sap com. Li dic que està aquí per rebre ajuda, també que ha d’explicar-li tot això a la psicòloga.

-Tot això es culpa meva, hauria d’haver estat al teu costat, si ho hagés estat potser no hauria passat tot això. Vaig llegir que els sentiments i les relacions podien afectar en el càncer. Tot és culpa meva.-Mentre ho deia anava plorant, i jo l’abraçava.



-No, no diguis això, res d’això es culpa teva. En primer lloc, no li facis cas al ChatGPT, no és una font fiable. En segon lloc, no has de culpar-te de tot això, tu no ho has escollit, tots podríem haver fet coses millors o pitjors. Però el passat és passat, i no ho podem canviar, no et mengis el cap pensant en això. Tu ni sabies que anava a passar això ni es culpa teva. Escoltem bé Mariona, no es culpa teva -Les dues estem plorant, li faig un petó al cap. Em començo a sentir una mica marejada, però no li dono importància i continuo.-. Tu no has escollit tenir una malaltia mental, igual que jo no he escollit tenir càncer, sento ser jo qui t’ho digui, però la vida no es justa- Les dues riem entre llàgrimes.-. Si vols culpar a algú, culpa a l’atzar, d’acord? Però mai et culpis a tu. Si estàs a l’hospital és per rebre ajuda, deixa que t’ajudin, estan del mateix costat que tu. No dixis que la malaltia guany, lluita, hem de lluitar juntes. Però vull que em prometis- M’eixugo el nas amb un mocador.- que si per un cas, jo no sobrevisc, tu lluitaràs per les dos. Per tu, que sempre has de ser la primera, tu mateixa, que ets increïble, i per mi, la teva amiga que va lluitar fins al final. Lluita amb tota la ràbia del món, però lluita. I quan et curis, que ho faràs, hauràs guanyat per les dues, quedat amb això, d’acord? Però passi el que passi, lluita, m’ho promets?

-Sí, sí,sí, t’ho prometo.



Ens abracem, plorem, parlem, ens diem coses boniques... Però arriba un moment en què m’estic marejant molt, i començo a veure fosc un altra vegada. Començo a plorar més, i la Mariona ho nota i m’abraça.



-Mariona- Començo a dir, amb la veu més tranquil·la que puc, encara veig negre.- no vull que t’espantis, d’acord?

-Què passa? Estàs bé?

-No del tot, estic bastant marejada, no veig res.- Començo a ploriquejar, m’ha passat moltes vegades, però aquesta vegada, és diferent.- Avisa a un metge...