Capítol1

RECAIGUDA







Fa un parell de dies em vaig assabentar que han ingressat a la Mariona, la meva millor amiga, a l'hospital, a la planta de sobre de la meva, que és la planta de psiquiatria. Quan els hi vaig preguntar als meus pares, van intentar canviar de tema. Em van dir que havia sigut un accident el que li havia passat. Però jo sabia que no havia estat un accident, feia temps que sospitava que la Mariona tenia...



Toc toc!

Ja deuen haver arribat els meus pares.



-Passeu!- No puc gairebé ni acabar de pronunciar la paraula que m’entra un atac de tos.



-Hola, amor – em saluda la meva mare.-, ai, ai, la tosseta. Com estàs? Com et trobes?

- Mama, m’has deixat sola literalment- miro l'hora al mòbil- quinze minuts. Estic igual que quan m’has deixat. No cal que et preocupis tant.



-Que no cal que em preocupi tant? Laura, t’han hagut d’ingressar per vigilar-te durant la temporada que et donin quimioteràpia perquè estàs molt dèbil. I vols que no em preocupi? – Em diu mentre es va apropant cap al llit. I a mi se m'escapen un parell de llàgrimes.



-Ja ho se mama, però m’agradaria oblidar-me una estona de tot això – Li dic mentre faig un gest amb les mans per assenyalar l’habitació de l’hospital.-. Lluito contra el càncer des dels tretze anys- En aquest moment començo a tremolar dels plors.-. I cada vegada que sembla que la cosa millora, recaic, estic farta.



No puc evitar tornar a tossir, ja sense ganes. La meva mare s’acosta i m'eixuga les llàgrimes.



-Ja ho se amor, ho sento.



Ens quedem uns minuts abraçades fins que arriba el meu pare.



-Hola, com està la meva noia?

S’acosta per fer-nos un peto.



-Si us plau, no em pregunteu com estic cada vegada que veniu.



He d’aclocar els ulls una estona a causa del mal de cap i del mareig. En aquest moment sento un soroll a la porta, en obrir els ulls m’adono que és la Fàtima, la meva doctora.



-Hola, bon dia, que, com ens trobem avui?

En aquest moment el mal de cap augmenta, igual que el mareig, fins que començo a veure negre i a sentir que el cor em va més lent.



-Què li passa?- Crec que és la meva mare la que diu això.



- Estàs bé?- Em pregunta la Fàtima, crec que se m'ha acostat.- T’estàs marejant? Tranquil·la, respi...









Quan em desperto em noto molt cansada. Em poso la mà a la boca i m'adono que porto una màscara d’oxigen. Miro cap endavant i veig com la meva mare s’acosta a mi, com la doctora i el meu pare. La meva mare m’acaricia el cap sense cabells deguts a la quimioteràpia, amb els ulls vidriosos mentre la doctora diu:

-Tranquil·la, ja ha passat, ha sigut una baixada de tensió bastant forta, però ja està. Intenta descansar, dorm una estona.



Em passo la resta del dia dormint, estic més cansada del normal. Quan em desperto ja és l’hora de sopar, a la tauleta tinc la safata amb el sopar.



-Hola, amor - diu la meva mare acariciant-me un altre cop el cap.-. Sé que no vols que t’ho preguntem, però, com et trobes?

En el moment en el qual vaig a parlar, m'adono que ja no porto la màscara d’oxigen:

-Tranquil·la, estic millor. I el papa?

-Ha hagut d’anar a casa, ja saps que només es pot quedar a dormir una persona. Vols una mica de sopar?

No tic gaire gana, però perquè es quedi més tranquil·la menjo una mica de sopa.









Quan em desperto l'endemà, una infermera ja m’estàposant la via per proporcionar-me la quimioteràpia.



-Ai!- Dic quan em punxa.



-Perdó, no volia despertar-te.- Diu la infermera realment preocupada.-No et preocupis, m’havia de despertar igualment.- Dic abans d’aclarir-me la gola i tossir.



Al cap d’una estona, quan ja està a punt de marxar, li pregunto:

-Saps alguna cosa de la Mariona?

-Laura, ja saps que és confidencial, ho sento, però no et puc dir res.



-No et faig pena?

La infermera em mira amb una cara desafiant, tot seguit surt de l’habitació.







Al cap d’una estona, quan ja m’he cansat de llegir, em poso a pensar en la Mariona. Feia un mes que no parlava amb ella, l’última vegada que li vaig enviar un missatge va ser quan vaig enviar-li un missatge dient-li que m’havia fet un tatuatge a l’esquena, per cobrir una cicatriu de la meva primera operació, que va ser als catorze anys.



Feia anys que detectava un comportament una mica obsessiu en la Mariona, li havia comentat un parell de vegades, però no em feia cas. Em sembla ridícul que em menteixin sobre el que li ha passat, fa temps que ja sospitava que la Mariona té TOC.