9 del matí i en Toni està ben despert, no per voluntat pròpia, sinó perquè l’Arnau l’ha trucat fa cinc minuts comunicant-li que l’estan esperant sota de casa per anar a esmorzar tots junts i donar-li una notícia.

Ha passat una setmana de la festa, una setmana des que va creure per un moment haver-se retrobat amb la Clàudia, tot i que no va ser així. No era ella, la mateixa veu i, durant uns segons, la mateixa cara, però no era ella. Era, també, una noia molt dolça i riallera, que es va agafar la situació amb humor, però no era la Clàudia. En Toni no sap si se sent agraït o decebut que no fos ella, perquè no en té idea de com hauria reaccionat si en veritat hagués tingut davant a la persona que viurà en la seva memòria per sempre. La nit va acabar bé, però amb una sensació de decepció per part del Toni. Despentinat i amb molta cara d’adormit, en Toni saluda a tots els seus amics amb ànims per acabar esmorzant a la mateixa cafeteria de tota la vida. L’Arnau diu que és una reunió de vital importància, la resta no ho tenen gaire clar.

Bé nois, alguns ho sabeu i d’altres no, però necessito que prepareu maletes i roba d’estiu. – Explica emocional l’Arnau.

No fotem que tornem un altre any consecutiu a la mateixa casa rural amb els mateixos plans de dormir i estar a la piscina tota la setmana.

Toni, deixa’t de cases rurals i històries. D’aquí a quatre dies marxem tots a Malta, així que anul·leu plans i prepareu-ne de nous per la millor setmana de tot l’estiu.

En tornar a casa, en Toni s’ho va estar pensant una bona estona. Ell sap que és una idea diferent i divertida, però alguna cosa dins seu li deia que no hi hauria d’anar. Tot i això, va deixar de costat els seus pensaments i va començar a preparar la maleta. Mentre els dies passaven, en Toni anava sortint amb els seus amics però, tot i això, està nerviós pel viatge. S’ho passarà bé, ho sap. També, està neguitós, com si alguna cosa estranya hagués de passar. Ell suposa que és per la seva tràgica i lamentable vida social que no ha aconseguit remuntar amb el pas dels anys.



Ja és dijous, a dos quarts de dotze del matí surt el seu vol cap a Malta. A les vuit tots estan llevats, arreglats i, sobretot, plens d'eufòria. Han arribat a l’aeroport ben d’hora per assegurar-se de patir cap desgràcia el primer dia. El vol no és gaire llarg, dues hores si fa no fa, plenes de riures, bromes i plans a fer.



Bora les 2, l’avió aterra a Malta i, pel Toni, el camí fins a l’hotel es fa idílic i emocionant, ni tan sols sap com va poder dubtar a fer aquest viatge. Definitivament, té les expectatives altes. L’hotel és bonic i molt, han decidit no escatimar amb el pressupost perquè, com bé diuen ells: “si les coses es fan, es fan bé”. Les habitacions són dobles i espaioses, el balcó de cadascuna dona a unes vistes del mar irreals i, sobretot, tenen bufet lliure. Tots van a la seva habitació corresponent per a fer l’intent d’endreçar alguna de les coses que han dut a les maletes, però ni tan sols deu minuts després ja estaven tots amb el banyador i la tovallola llestos per anar de cap a les aigües cristal·lines que els envoltaven. En caure l’alba tots els nois estaven cansats i abatuts després d’estar tot el dia jugant, nedant i corrent, aquell primer dia no tenien molts plans previstos. Tot al contrari dels següents quatre dies que els hi quedaven, però aquella nit van decidir, malauradament per ells, no sortir de festa per a carregar energies.



En Toni està caminant a la vora del mar, ha sortit perquè té molta calor, o això és el que li ha fet creure als seus amics. No sap ben bé per què ha sortit, l’únic que sap és que ho necessita. Potser necessita temps sol, potser necessita reflexionar o, simplement, admirar en qui s’ha convertit després de tot. És bona persona, això creu ell; és bon amic; li diuen els seus amics; és bon estudiant; li han dit sempre els seus professors; és bon treballador; li recorden diàriament a la feina. Si no té res negatiu, per què a tothom li va millor que ell? No és lleig físicament, mai ningú li ha dit el contrari, però qui sap, potser el destí no està de part seva. Mentre s’enfonsa en els seus propis pensaments, en Toni albira de lluny una persona. A poc a poc, amb passes lentes i tranquil·les, es van apropant. No hi veu gaire amb la foscor de la nit, tot i que la llum de la llum li permet reconèixer uns ulls i un cabell que havia vist no feia molt. És la noia del Big Ben, la que havia confós per la Clàudia. No s’ho acaba de creure i intenta acostar-se el més que pot a ella, però en el moment en què anava a dirigir-li la paraula tot desapareix.



Amb el cor a punt de sortir-li del cor i desorientat, en Toni mira cap a totes direccions i es troba a ell mateix dins del llit, amb l’Arnau adormit a no molts metres de distància. Ha estat tot un somni? No, com pot haver somiat amb algú de qui no sap ni el seu nom? Després d’una estona rumiant, d’alguna manera aconsegueix tornar-se a dormir. Aquell mateix matí, en Toni es lleva, tot i que encara té el gust amarg del somni de la matinada, en Toni no permet que li esguerri el viatge.



Durant els altres quatre dies de viatge, els nois s’ho han passat d’allò més bé, als matins han visitat alguna part de l’illa que els ha semblat interessant, les tardes les han dedicat a explorar platges i cales que semblaven extretes d’un conte de fades i, el més important, totes i cadascuna de les nits han entrat a totes les discoteques que han pogut. En Toni no pot estar més feliç del viatge i de qui té a la vora com amics. Només hi ha una sola cosa que l’ha torturat durant tot el viatge: la noia del Big Ben. Sorprenentment, no es va quedar en un somni d’una nit, sinó que aquella noia, amb uns cabells marrons i llisos que li arriben per la cintura i ulls blaus com el cel, l’ha estat persseguint en somnis cada nit, sense falta. En diferents llocs, moments del dia diferents, companyia diferent… Però ella sempre apareixia, sense dir res, perquè la seva presència ja li treia tot l’aire dels pulmons a en Toni.



És l’última tarda de la qual disposen per a gaudir del mar de Malta, per tant, no tenen intencions de desaprofitar l’’oportunitat. En Toni s’està eixugant el cap després de fer curses de natació amb l’Arnau, per mala sort, només n’ha guanyat una. Agafa el mòbil un moment per contestar a la seva mare que li ha trucat no fa gaire, però de reüll veu com un paperet cau a la seva tovallola estesa sobre la sorra.



“Noi del Big Ben oi? Estic ben segura que no m’equivoco, una cara com la teva no crec que l’oblidi tan fàcilment”. Alhora que acaba de llegir, nota una mà a les espatlles.

Encantada, em dic Bruna, tot i que em confonguis per una altra persona. Tu com et dius?

En Toni es queda congelat mirant fixament a la persona que l’ha estat turmentant durant tota la seva estança a Malta. Potser el destí sí que té alguna cosa positiva prepara per a en Toni després de tot.