Agost, pel Toni, és el mateix que calor, xafogor, suar, molt soroll i, sobretot, acumulacions massives de gent. Mai ha acabat d’entendre quin atractiu li troba la gent a les vacances d’estiu amb les comoditats que hi ha a la feina: aire condicionat, menjar i beure, i estar durant unes hores assegut. Quin problema hi ha amb tot això? Tot i les seves opinions, en Toni rep les seves vacances com cada treballador de l’empresa.
En Toni es lleva amb el pis tranquil, sense crits ni sorolls, sorprenent però gratificant. Encara que pocs minuts després escolta al seu company de pis escridassant algú per telèfon. Qui té tantes ganes de discutir a bones hores del matí? S’aixeca per esmorzar el mateix de cada dia, un cafè amb llet i una torrada amb fuet, i només amb fuet, digues-li tradició o digues-li vici, però només amb fuet. El seu company, acalorat i a punt de treure fum per les orelles, surt de l’habitació. En Toni es qüestiona si li hauria de preguntar què li passa o, simplement, fer veure que és cec i sord. Al final, opta per ser bon amic i li pregunta.
Ei, t’has barallat amb un lleó o has agafat un nou costum matiner de despertar a tot el bloc a crits?
Bon dia a tu també, Toni. Tant de bo m'hagués barallat amb un lleó. És la meva mare, diu que durant l’agost vol que torni al poble a treballar amb l’avi i el pare, així faig alguna cosa de profit. T’ho pots creure?
Home, potser els hi fa falta un cop de mà i creuen que ets la persona indicada.
La persona indicada? L’únic que volen és que no surti de festa. Com si fos un boig que no es controla!
Fa dues setmanes vaig entrar per la porta i em vaig trobar un senyal de tràfic i la llum verda d’un semàfor sobre el nostre sofà. Boig no sé jo, però tocat del bolet potser sí.
El company de pis d’en Toni no hi posa gaire interès en acabar d’escoltar-lo. Fa mitja volta i torna pel mateix lloc per on ha vingut. En Toni ha perdut el compte de quants cops li ha recordat la mateixa bogeria en un termini de dues setmanes. Al pobre noi no li fa molta gràcia recordar-ho, però en Toni considera que és digne de rememorar durant molts i molts anys.
Havent-se acabat el seu esmorzar, torna cap a la seva habitació i li dona per mirar l’hora. Són dos quarts menys cinc d’una, en Toni ha de ser davant de l’Ajuntament a la una, i té com a mínim vint-i-cinc minuts en metro fins allà. Busca la seva millor roba, s’arregla el pentinat, es posa el seu millor perfum i surt escopetejat per la porta.De pressa i corrents, en Toni arriba al metro, pensant si de debò li ha sortit a compte pentinar-se abans de sortir. Entra ben just al metro i, impressionat, troba un lloc on poder seure. Va direcció l’Ajuntament, on es trobarà amb la Carla, una noia que va conèixer farà cosa d'un mes gràcies a un amic de tota la vida. En Toni té total confiança que les coses surtin bé amb la Carla. Ell la considera una noia atenta, bonica, llesta, considerada, maca, extravagant, divertida, optimista…I una extensa llista d’adjectius positius que, probablement, ni ell mateix sap el significat de tots. Està nerviós, el tema de lligar mai ha sigut el seu punt fort, és a dir, dins del seu grup d’amics no és el que més destaca físicament. Tot i això, se sap defensar per no quedar en ridícul i sortir ben parat.
Sempre tindrà un lloc a la memòria per a la primera noia que va entrar a la seva vida, va ser una bonica casualitat que ell mai hagués esperat. En Toni creu que la seva història amb la Clàudia és de pel·lícula. Es van conèixer un dia qualsevol, ell anava cap a l’estació de busos per anar fins a casa l’Arnau, ella caminava en direcció contrària carregada de bosses. Tots dos caminant tranquil·lament, cadascun al seu propi món, quan de sobte tots dos xoquen i les bosses de la Clàudia cauen a terra. Bé, en aquest punt tothom s’espera que en Toni li demani perdó a la Clàudia i l’ajudi a recollir les bosses. Doncs no, en Toni se la va quedar mirant i va continuar el seu camí, sense cap mena de remordiment. En l’arribar a casa de l’Arnau, li va explicar el que li ha passat i va ser llavors quan en Toni va rebre la bronquina més gran que mai ha existit.
Però es pot saber com se t’acudeix? Penses amb el cap o amb els peus?
Que jo sàpiga amb el cap. Arnau, no n’hi ha per tant, les bosses les ha pogut recollir ella de sobres.
A vegades penso que ets ruc de debò. Ni se t’acudeixi tornar a fer una cosa així. Et quedes quiet, demanes perdó, ajudes a recollir el que ha caigut i, si veus que és molt guapa, li demanes el número. Bufar i fer ampolles, Toni.
Van passar els dies i en Toni tornava a casa l’Arnau. En un moment inesperat, de reüll veu una cara que li sonava molt, s’hi fixa bé i veu a la Clàudia. No sap per què, potser per la bronquina de l’Arnau o perquè té ganes de fer un acte de bona fe, però el cor se li accelera i té la necessitat d’anar a demanar disculpes.
A partir d’aquell moment, ni tan sols el mateix Toni sap com, però es van començar a conèixer. Ell li va demanar el número de telèfon i, d’un tràgic xoc, va sorgir l’amor. Almenys això era el que en Toni creia fins que va arribar la situació en què havien de retrobar-se, però aquest cop de forma intencionada. Impacient, ell no va trigar gaire estona a arribar, es pot dir que és la vegada que més aviat ha arribat enlloc. 18:00, l’hora acordada per tots dos per retrobar-se. Passaven cinc minuts, “És d’hora encara i he arribat molt aviat”, pensava en Toni. Passaven quinze minuts, “Hi ha bastant trànsit”, s'afirma per ell mateix. Passaven els quarts, fins i tot una hora, i no arribava. Desesperançat i trist, en Toni va decidir tornar cap a casa. Vint-i-sis missatges, res. Nou trucades, tampoc. Aquella nit, en Toni i els seus amics, van ofegar totes i cadascuna de les penes que tenien en festa i combinats.
El so d’una veu treu en Toni dels seus pensaments, gira el cap i observa a una parella discutint. “Quina mania té la gent amb discutir tota l’estona? No pot ser tan complicat parlar com persones civilitzades.” Mira amunt i veu que la següent parada és la seva, no sap si haver-se endinsat en aquells records amorosos ha estat la millor idea, tenint en compte la situació en què es troba, però no se’n penedeix. Al cap i a la fi, de tot se n'aprèn diuen.
Plaça de l’Ajuntament a la una del migdia, en Toni arriba nerviós, però amb el cap ben alt. Amb la primera ullada que li fa a aquella plaça rectangular ja la veu, sobretot els seus cabells, rossos i llargs, com si fos una princesa treta d’un conte de fades. Primera por d’en Toni superada: no l’han deixat plantat. Fa una gran inhalació acompanyada de la seva sorollosa expiració, com si no li arribés l’aire als pulmons. La Carla el veu i el saluda, caminant cap a ell.Sorprenentment, tot flueix amb normalitat, ni tan sols sembla que s’acabin de conèixer. Estan tots dos asseguts en una taula d’un restaurant, no gaire lluny de la plaça. En Toni es queda mirant a la Carla i, de cop i volta, s’aixeca, paga la seva part, i surt per la porta del restaurant. Se n’ha adonat que no està preparat per una nova experiència.
No sap per què ho ha fet, però ho ha fet. Ni tan sols sap què li ha passat pel cap en aquell moment. Treu el mòbil i mira l’hora, dos quarts de dues. En el moment que comença a guardar el mòbil rep un missatge, és l’Arnau: “Ei, avui festa grossa al Big Ben, a les nou et vull a casa meva guapo com sempre, no tens excusa”. En Toni es llegeix el missatge uns quants cops, l’Arnau té raó, no té cap excusa per no anar. A més a més, fa bastant que no surt de festa i és la seva oportunitat per distreure’s una estona del que acaba de fer.
Com l’Arnau li ha exigit, en Toni està a casa seva a les nou. Al principi, intenta posar bona cara, però mentre passa el temps es va relaxant i no ha de fingir res. És el que fa tindre bones amistats. Són quasi dos quarts de dotze, tots s’organitzen per a recollir i anar cap al Big Ben. En arribar hi ha molta gent, moltíssima, però no és cap impediment per què l’Arnar pugui arribar fins la barra. Tots comencen a demanar beure, compren combinats i xarrups, dels quals estan ben segurs que tots no els han pagat. Quan estan a punt per anar a ballar, l’Arnau li ofereix un últim combinat al Toni. “No, estic perfecte, no en vull cap més”, diu convençut en Toni.
“Estàs segur que no en vols un altre?”, o això creu escoltar d’una veu que li sona familiar, a la qual respon: “N’estic ben segur que…”. És llavors quan comença a mirar en direcció d’aquella dolça veu que l’incita a beure més. Enfoca a la persona ajudant-se de la poca llum de la qual disposa i l’única cosa que es permet pronunciar és un nom: “Clàudia?”. No s’ho creu, de cap de les formes, no pot ser, no té sentit. No pot ser la mateixa Clàudia de què es va enamorar, la mateixa que el va il·lusionar durant mesos i, molt menys, la mateixa que el va deixar plantat durant més d’una hora. O sí?
