Començava a veure borrós. La llum del lavabo em molestava. Vaig aconseguir obrir els ulls per complet. Estava desconcertada. Què acabava de veure? El cor em palpitava més de pressa que mai. De cop el ressò d’una veu va aparèixer, era la Nina; Millie, trigaràs gaire? Em vaig aixecar de cop. El cap em va donar voltes, però, havia de sortir ja. I allà estava. Alta com les parets de la casa, amb el seu típic somriure, una mica psicòpata. Vam continuar amb el recorregut, tot i que estava força confosa. Era incapaç d’escoltar-la. Massa coses m’havien inundat els pensaments.
Anàvem caminant. Cada cop que entrava i sortia d’una habitació sentia una veu. M’intentava dir alguna cosa. Però no ho aconseguia captar. Va arribar un moment, que estava tan desconcertada, que no podia escoltar a la Nina. Tampoc podia escoltar ni comprendre la sensació que tenia per dins. Va durar una hora i, per fi, s’havia acabat aquell tour etern per tota la casa. La Nina em va dir que estigués pendent del telèfon i, que potser em trucaria.
Així vaig fer. Tot el dia amb el sant telèfon al costat. Però res, cap trucada. En realitat, tan sols sabia del cert si volia que em truqués. Aquell lloc tenia unes energies que no em feien sentir segura, o sí. Em sentia estranyament segura. Una casa, sense que ho fos. No entenia absolutament res. En tot el dia, només vaig pensar en aquell desmai, en aquella foto, en la Nina… Tenia el cap ennuvolat i, em pesava. Encara més, si era possible. Em sentia sola. Feia gairebé una setmana que la meva mare havia mort… Entre la tristesa, que no tenia diners, la casa de les energies estranyes… Estava perduda en un mar de coses sense sentit. Però havia de ser forta. Sempre m’ho havia dit la meva mare. No em podia rendir així de fàcil. Tot i que ja començava a ser difícil.
“Ring ring”. Era la Nina. No m’ho podia creure. No sabia si alegrar-me o no fer-ho, però vaig decidir contestar al telefón: “ Hola Millie, vine el més aviat que puguis. Avui ens has de fer el sopar que la nena té molta gana. T’esperem.” No em va donar opció a res més. Corrents vaig agafar totes les meves coses, no eren moltes, així que no fa ser un gran esforç. Mentre pujava cap a casa dels Winchester, que era força lluny, començava a refrescar. Quan més a prop més vent, més fred, més foscor… I la vaig veure. Enorme, antiga per molt ben conservada, amb misteri… Estava davant de la casa. Però el pitjor era que hauria de viure allà. Em vaig plantar amb la porta al davant i vaig tocar el timbre. No van tarda ni tres segons que ja em van obrir. Donava la sensació de que estaven esperant tots a l’altre cantó de la porta.
“Hola Millie, per fi has arribat”, em va dir tota la família a l'uníson, amb el típic somriure de la familia. Vaig assentir amb el cap, crec que em vaig posar una mica vermella. La Nina em va acompanyar a la que seria la meva habitació. Recorríem passadissos, atravessàvem portes, pujàvem escalas… Crec que havia de dormir l'habitació que quedava més lluny. Hi havia certs moments ens els que em venien calfreds, molts calfreds. Sentia una presencia, que em volia dir alguna cosa. El calfred més gran, el vaig notar davant d’un quadre en el que hi havia una senyora molt semblant a la Nina. I tenia sentit, ja que la Nina va fer un petit comentari: “ Ella era la meva mare, va morir ja fa uns anys”. Eren mare i filla.
Al cap d'uns quinze minuts caminant allà estava. Tan sols faltava pujar unes escales que no tenien pinta de massa resistents. Cada graó que pujava feia “crec”. Però vaig arribar a d’alt. “No cal que facis el sopar, la nena s’estava posant pesada i em demanat un delvering. Pots descansar. Demà comença a treballar sobre les vuit preparant l’esmorzar. Espero que dormis bé.” I va marxar fent sonar els seus talons. Semblava que no se’ls treia per res del món, ni que li poguessin. Bé per això no crec perquè diners no li faltaven.
Estava tan cansada que em vaig tombar al llit amb roba. Em vaig tapar amb la manta i, vaig intentar dormir-me sense pensar més del compte. Estava entrant en el somni profund, fins que vaig escoltar una veu que ressonava per les parets, tot i sembla que parlava fluix: “ Ens volien fer viure en una mentida”. Vaig aixecar-me d'un salt. Al obrir la llum no vaig poder veure res. Tot el meu cos tremolava. Estava suant molt. Volia marxar. Eren masses coses estranyes en un dia. Aquella casa no era per mi. Amb molt de compte vaig anar a veure que no hi hagués res a l’armari. La porta va grinyolar i… Plof. No hi havia res. Només un paper. Que ja era groc, tan per la mala conservació que va tenir i, també, perquè semblava vell. “Per qui va preferir el silenci”, semblava la lletra de la meva mare.
