Parla'm de tu, Millie.
Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.
Realment no era gens nerviosa. No ho era, tot i que aquella era la feina que necessitava. Era la feina que em donaria de menjar i, sobretot, un lloc per viure. El que sí sentia era que tot allò em semblava estranyament familiar. Notava que estava com a casa, encara que feia molt temps no en tenia una, que no experimentava aquella sensació. Era el que em feia respirar tranquil·la; sabia que aquell lloc era segur, traqnuil, on tenia prou confiança per no sentirme amenaçada. Encara que aparentment mai l’havia trepitjat. Les parets blanques, els sostres alts, les decoracions que guarnien tots els mobles sofisticats, les fotografies… Les fotografies eren el que més em cridava l’atenció. Postures rígides, somriures exagerats; semblava fins i tot una felicitat forçada.
Mentre la veu segura de la Nina em seguia donant instruccions de com funcionaria la feina… jo mirava totes les fotos, tots els marcs, totes les postals. Observava tots els detalls. Vaig mirar-ho tot, fins que n’hi va haver una que em va cridar especialment l’atenció. Una foto que aparentava ser la més antiga que hi havia. La Nina hi sortia de petita. La veritat és que comparant-la, tenia exactament la mateixa cara. Semblava seguir els requisits estàndards de la família: somriure excessiu, postura tibada, felicitat falsa… Tot era a lloc excepte un petit detall. A un dels extrems es notava clarament com havien arrencat un tros i faltava una part del paper. Estava concentrada en descobrir aquell petit misteri fins que la Nina em va preguntar el següent: “Vols que t’ensenyi la casa?”. Jo vaig assentir tímidament amb el cap.
Acte seguit, ella es va aixecar d’un cop. La faldilla color crema em va enlluernar encara més. Al cap de tres segons aproximadament em vaig aixecar jo. Primer havia de tornar a enfocar la vista, després d’aquella brillantor, és clar. Vam sortir de la sala per les portes enormes mentre la Nina feia sonar els seus talons negres. Ens vam dirigir al passadís de l’entrada, que era just al davant. Un cop allà, la Nina em va tornar a preguntar: “Mira, et dic on és el lavabo, que la ruta per la casa serà una mica llarga”. Al que jo vaig respondre donant peu a la meva primera frase, inoportuna, dita en aquella casa: “Tranquil·la, ja hi vaig jo, recte i a la dreta”. La Nina es va quedar paralitzada. El somriure típic de la família es va esborrar del seu rostre i, fins i tot, la seva faldilla brillava menys que abans. La veritat és que jo també estava espantada; allò començava a ser realment estrany. Em vaig dirigir cap al lavabo. En mirar-me al mirall, el cap em donava voltes. Una visó va entrar dins el meu cap. Una nena plorant, els pares cridant, la porta es va tancar d’un cop fort. Caos. Molt de caos. Vaig caure desmaiada. <div style=""text-align:" justify;"="">
