El salt em deixa sense alè i el meu estómac es queda al teulat del qual acabo de saltar. Sento el corrent d’aire que m’impacta la cara i l’adrenalina m’inunda el cos, convertint els batecs del meu cor en unes pulsacions gairebé doloroses. Mig segon després, impacto amb els peus les plaques de ferro que cobreixen el teulat següent i utilitzo l’impuls del salt per arrencar a córrer, esquivant xemeneies i saltant per sobre de forats estrets.

“El primer salt sempre és el més difícil”, sempre deia la Dent. “Quan aconsegueixis agafar el ritme, ja ni t'adones que estàs a l’aire. És com si volessis.”

Sí. Volar. Aquest és el sentiment que tinc mentre continuo la meva cursa per sobre dels teulats de la Magnàlia.

Fa gairebé una lluna que estic amb la Nina. Durant aquest temps, com a molt he sortit de casa seva mitja dotzena de vegades. Sempre acompanyada per algú dels seus servents, m’he dedicat a aprendre fer petites tasques – comprar verdura al mercat o enviar missatges a algú important. Al principi tot m’havia semblat un gran anticlímax. Després de la primera nit, em vaig preguntar moltes vegades perquè la Nina necessitava algú amb “habilitats especials” per fer les compres. A més, no tenia ni la més remota idea de quines d’aquestes habilitats posseïa jo.

Tanmateix, els últims cops, les coses que m’encarregava la Nina s’han fet més i més delicades. Investigacions de rumors, persecució de persones, furts. Tasques que requerien astúcia i agilitat. Havia de veure-ho tot, però no ser vista; sentir-ho tot en silenci. Havia d’aparèixer i desaparèixer com una ombra, retenint-ho tot sense participar. Havia de ser el que havia nascut per ser – una rata urbana.

I ara, he de robar.

Però no robar una poma d’un mercat. Robar un objecte valuós d’una de les mansions més ben protegides de la Magnàlia.

Però aquest matí, trobant-me un altre cop al món dels teulats, les cames no m’han fet cas. Els records d’una vida ja mig-oblidada m’han inundat l’ànima. Aprofitant que aquest cop anava sola, i gairebé sense adonar-me’n, m’he desviat del camí planejat i m’he trobat reconeixent parts del paisatge de parapets i xemeneies que sempre havia fet servir de pati. La Nina no ho sabria entendre. Jo encara era part de la meva tribu, i no podia perdre aquesta oportunitat per visitar-la, encara que vulgui dir retardar-me en la meva missió.

Salto per sobre d’un parapet i el veig – un tros esquinçat de tela tacat de sang lligat a una xemeneia, ondulant en el vent. La nostra bandera. Sé que, en aquest punt, he de girar a la dreta, passar dos parapets i saltar a un altre edifici amb el teulat de fusta mig-esclafat. Allà, endinsant-me en la destrucció, hauria de trobar un túnel cobert de plaques de ferro que em conduirà al nostre amagatall.

Casa.

Si no han canviat d’habitatge, si no han sofert cap accident – perquè una lluna pot ser la diferència entre la vida i la mort per algú de nosaltres – allà m’hauria d’estar esperant la meva família. La Dent, el Negre, en Tros... i la Crux.

*

La inconfusible olor de sang em colpeja el nas i em penetra els pulmons mentre vaig a quatre grapes pel passadís estret de ferro que fa moltes llunes vam construir junts amb el Negre. Em detinc, vigilant per no clavar-me claus rovellats a les mans. Se’m forma un nus d’aprensió a la panxa; sento la bilis pujant per la gola amb cada respiració. Alguna cosa no va bé.

Avanço a poc a poc i trec el cap per l’obertura del passadís. La petita cambra de fusta on he crescut no ha canviat. Encara hi són els cinc matalassos de palla, els trastos que, al llarg dels anys, hem aconseguit robar o construir – una cadira torta, unes olles, una pila de diaris en el racó. Tot és igual a com ho recordo... menys els cossos ensangonats que cobreixen el terra.

Lluitant contra el pànic, m’apropo al cadàver més proper i miro les faccions desfigurades de la Dent. Una part del seu crani s’ha enfonsat, té els braços plens de talls i bona part del cos coberta de sang. Entre els seus dits inerts estreny un ganivet – un intent inútil de defensar-se. Li tanco els ulls suaument, passant-li els dits pels llavis. No puc oprimir les llàgrimes que em regalimes per les galtes i cauen al rostre de la Dent, netejant-li la sang de la barbeta.

Només miro els altres dos cossos prou temps per assegurar-me que són el Negre i en Tros, i amb feines em reprimeixo les ganes de vomitar. La primera cosa que he après vivint als carrers és que la mort sempre és una possibilitat. He vist morir centenars de persones – de fred, de fam, d’infeccions. Aquesta és la realitat en la qual he crescut. Tot i això, veure les persones que m’havien criat, ensenyat, alimentat, amb qui havia compartit tants moments bons i dolents, convertits en una autèntica carnassa, em fa venir ganes de fugir, de córrer i córrer sense parar, de convèncer-me que els ulls m’estan mentint, que aquestes persones continuen vives en algun raconet de la realitat, perquè aquesta no pot existir sense la seva presència...

M’eixugo les llàgrimes i em dedico a inspirar lentament i treure l’aire per la boca. Una altra lliçó dels carrers: plorar no t’ajuda a sobreviure. Ja ho faré després, sempre després. Ara, tinc coses molt més urgents per fer.

M’obligo a pensar.

Qui es molestaria a matar unes rates urbanes? Nosaltres no participem en les lluites de les cases. Ens dediquem a ajudar-nos a sobreviure i prou. Si, a més, féssim la guerra, moriríem tots. La gent normal no es fixa en nosaltres; tampoc és que influïm gaire en el seu món. I, tanmateix, el que ha passat aquí és, sens dubte, un assassinat planificat i executat a la perfecció.

Caic de genolls davant de la Dent i li poso la mà al canell. La seva pell encara manté un vestigi de la calor que l’omplia de vida. Però això vol dir que l’assassinat ha passat fa molt, molt poc...

Poso la mà al pit de la Dent amb desesperació, sabent de sobres que no trobaré cap batec. De sobte, entre la tela esquinçada que li cobreix la pell, noto un tacte de paper. D’entre els plecs de la seva samarreta extrec un pergamí plegat. Abans d’obrir-lo, l’observo. No està gens tacat de sang, i això només pot voler dir una cosa: ha sigut col·locat aquí després de la mort de la noia.

El desplego amb cautela i agraeixo les hores que he passat amb la Nina, intentant desxifrar aquests símbols misteriosos que representen sons. El pergamí porta un missatge escrit.

“Ets la clau a una porta que condueix a la foscor. Canvia de lleialtats si no vols tenir el mateix destí.”

Arrufo les celles i examino els símbols un per un. Les combinacions desconegudes em ressalten als ulls. “Lleialtat”. No n’he sentit a parlar mai.

Però no queda cap dubte que aquesta matança ha sigut una simple advertència cap a algú que sabien que tornaria aquí. A mi... o la Crux.

I, ara mateix, ella és l'única persona que em pot ajudar.

*

El sol comença a inclinar-se cap a l’horitzó quan deixo enrere l’última estructura digna de ser considerada un edifici i m’endinso en la desolació i les ruïnes que envolten la Magnàlia. Amb els anys, les piles de fusta, cases destrossades i fonaments de pedra s’han convertit en una autèntica selva, amb plantes salvatges obrint-se pas aquí i allà, reclamant l’espai que els hi va ser robat pels homes. Conec perfectament aquest paisatge; sé on es pot trepitjar i on no, en quines cases es pot refugiar i quines és millor evitar. I conec el lloc preferit de la Crux – una torre de pedra mig-arruïnada que encara conserva alguns dels seus esglaons. Des de la seva part alta sempre s’obre una vista magnífica a la posta de sol.

Allà és on la trobo, asseguda sobre les pedres més altes, amb el vent removent-li els cabells castanys curts i la mirada perduda en l’horitzó. El sol tenyeix el seu rostre de colors ataronjats, reflectint-se amb un centelleig daurat en els seus ulls plens de tristesa. En silenci, escalo la paret de la torre i m’assec al seu costat, dirigint la meva mirada on mira ella. La Crux no s’immuta, tot i que sé que em veu.

Ens mantenim en silenci fins que l’últim raig daurat desapareix i el món s’enfonsa en la penombra. Llavors, es gira per mirar-me i veig el rastre de llàgrimes brillant-li a les galtes.

Em tiro endavant i l’abraço. Ella s’aferra al meu cos diminut, i noto que el pit se li mou amb la força dels sanglots. Jo li estrenyo l’esquena i tanco els ulls.

Uns minuts després, se separa de mi i em mira fixament.

- Ho saps. – No és una pregunta.

Assenteixo, muda.

- Ha sigut culpa meva.

- No. – Li premo la mà amb força. – És culpa dels bèsties que ho han fet. Dels imbècils rics que consideren que la nostra vida no val res.

Ella branda el cap.

- He sigut jo. – La confessió se li escapa amb un sospir, i tanca els ulls. – Jo els he portat fins allà. Pensava que només volien... parlar amb tu. Des que te'n vas anar amb la Nina, vaig estar passant més temps amb els Winfernor, i un dia els senyors em van enxampar escrivint-te una carta per demanar-te què tal t’anava. Es van posar a dir coses estranyes. Que la Nina era una persona perillosa, que tramava destruir la Magnàlia, que et volia utilitzar en el seu pla... Al final em van convèncer que t’havia de demanar d’anar-te’n pel teu propi bé. Vaig enviar unes cartes, però pel que sembla no et van arribar. La mansió de la Nina no admetia visitants. Finalment, vaig anar fins al lloc que sabia que visitaries tard o d’hora per deixar-te un missatge. Els Winfernor em van acompanyar. Volia donar la carta a la Dent, però en Brexton va pensar que devia transmetre millor el missatge. En dos segons, tots estaven morts. I jo simplement vaig fugir...

Em quedo amb la boca oberta. El cor em batega desbocat i les mans em tremolen mentre agafo les galtes de la Crux i l’obligo a mirar-me amb els ulls plens de llàgrimes.

- No sabies què passaria. – Destaco cada paraula. – Ho has fet pel meu bé, volent protegir-me. Si la culpa és d’algú, és meva. No devia anar a treballar per a una persona tan enigmàtica com la Nina. – Sospiro. – Però ara, no ens rendirem. És veritat que la Nina m’ha donat un encàrrec, i el penso complir. Ara, el que faig amb el que trobo ja és cosa meva. Trobaré la veritat i em venjaré de la nostra família. Em sents?

Ella assenteix, esbossant un somriure trist.

- Ara. Necessito que m’ajudis. – Li entrego el pergamí. – Què han volgut dir, amb això?

La Crux examina el missatge durant uns minuts. Finalment, pronuncia:

- És la lletra d’en Brexton. Sembla que et diu que la Nina et voldrà utilitzar per a uns objectius dolents, i si continues al seu servei, et mataran.

- Genial. – La meva veu és plena de sarcasme.

La Crux sospira, mirant-me amb preocupació.

- Què penses fer, Li?

- Jo? – Un gran somriure se’m dibuixa a la cara. – El que sabem fer les rates urbanes.

Robar.