Què voldria una dona tan meravellosament rica i educada, vivint al cor de Magnàlia, amb una nena sense sostre, pobre i malnodrida, coberta de pols i brutícia de cap a peus, que sovint havia de robar per no morir de fam i fraternitzar-se amb els grups més marginalitzats de la gran ciutat? Els ulls se m’omplen de llàgrimes només de pensar en el nombre de candidats que segurament han passat per aquest mateix sofà, han estat asseguts davant d’aquesta dona enigmàtica i amable sota la seva mirada a la vegada penetradora i simpàtica, responent a les seves preguntes de la millor manera possible per intentar de ser acceptats a la feina prestigiosa d’assistir a la Nina Winchester. Fills i filles de les grans famílies més poderoses de Magnàlia: els Bloomberg, els Fitzgerald, els Abery, tots lluint els seus somriures més resplendents, omplint el silenci amb cortesies i bromes.

No em costa res imaginar-m’ho; en fi, els he vist moltes vegades als carrers, tot i que sempre de lluny; una rata urbana com jo no té permís per apropar-se a persones d’aquell nivell. A vegades inclòs les veig en els trossos de diari que aconsegueixo trobar en papereres. Fa uns dies, per exemple, hi va haver una notícia que va deixar tota Magnàlia sense alè: l’Elna Bloomberg es casava amb en Hans Fitzgerald, creant una nova aliança entre les seves famílies. Ho vaig veure en el mateix diari on, minuts després, vaig trobar l’anunci de l’oferta de treball de la Nina.

“Nina Winchester. Carrer del Futur, 9. Busco assistenta amb habilitats especials.”

Habilitats especials. Una frase tan intrigant i poc reveladora com la dona qui la va escriure. En veritat, no sé quina mena de bogeria m’ha portat fins aquí. Una part de mi – una part sensata i realista – vol fer la volta i tornar a la meva llar sota un tros de metall recolzat entre dos teulats, a la vida de lladre, a les aventures del carrer amb en Tros, el Negre, la Dent – tots aquells amb qui havia crescut, jugat, après. Però a dins meu hi ha una mà de ferro que em té clavada a la cadira. Sento que, potser, ha arribat el moment de canviar.

M’adono que la Nina m’ha fet una pregunta, i jo he passat completament d’ella. Em continua mirant, hipnotitzant-me amb els ulls. Que li parli de mi? No se m'acudeix cap cosa de la meva vida que pogués anar a favor meu, de moment.

- Jo... eh... soc força... força independent... he viscut sempre sola, ja sap...

Les paraules s’enreden, s’encallen a la meva gola i de la meva boca oberta no surt cap soroll més. El nus a la meva panxa m’entretalla l’alè. Pel primer cop a la meva vida, m’alegro de no haver esmorzat; no em convindria convertir la catifa caríssima de marca de la Nina en un pantà de vòmit.

Als ulls de la dona s’hi esbossa una expressió de compassió, les seves celles s’ajunten.

- Quants anys tens, Millie?

- Eh... – La veritat és que no en tinc ni la més remota idea. Fa dues nevades em vaig despertar amb la sang fluint entre les cames, i, després de calmar-me de l’atac de pànic que vaig tenir, la Crux em va explicar que allò volia dir que ja era una dona. Però a quina edat algú es convertia en dona? Les dones que veig al carrer eren molt diferents – algunes primes i altes, guapíssimes, amb la cara pàl·lida i suau, com la Nina; altres baixes, encorbades i febles, de pell arrugada i articulacions punxegudes. Com sé, jo, en quin tipus de dona m’he convertit? – Jo... soc una dona.

- Una dona. – La Nina riu tentinejant, tirant el cap enrere i cobrint la boca amb una mà. – I a quina família pertany, senyora Millie?

Això ja és més difícil. La vida al carrer m’ha donat el talent de mentir impecablement, però, per alguna raó que se m’escapa, ara mateix no se m'ocorre cap nom de família prou ben sonant per existir, però no tan conegut perquè es noti la mentida. Em quedo mirant els ulls daurats de la Nina amb la boca entreoberta.

Ella sospira, s’aixeca del sofà i m’ofereix la seva mà.

- Veig que això serà més difícil del que em pensava. Vine, Millie. Et dutxaré i després dinarem. A veure si això facilita la teva capacitat de parlar.

Mitja hora després, estic asseguda sobre una cadira de fusta daurada, a sobre d’un coixí blanc com la neu. Porto un vestit blanc de seda i un càrdigan daurat perfectament ajustat, amb unes mitges blanques i sabates de taló baix. La roba em té encantada – sento que no he tocat mai un material més suau del que porto. Tot i això, no estic acostumada a estar en contacte amb una cosa tan fina. Tinc por de moure’m massa, per si la trenco. Davant meu hi ha un plat de porcellana de color blanc lletós amb un tros gegantí de pollastre rostit amb verdures. Tot i que la meva panxa rugeix de gana, no em puc forçar a agafar els dos instruments estranys de metall que hi ha al costat del plat i d’utilitzar-los per fer arribar el pollastre a la meva boca. No sabria fer-ho. Només faria pena. És molt més fàcil amb les mans.

Però no crec que la Nina sigui una persona davant de qui s’hagi de menjar amb les mans. Per això, per ocupar-me-les, agafo la tassa que ha posat davant meu, i faig un glop de llet amb mel. És dolça i tèbia, infinitament reconfortant. Immediatament em sento més encoratjada.

La Nina m’observa amb un lleu somriure.

- T’agrada?

- Molt - admeto. – Ho agraeixo molt, senyora Win...

- Si et plau, digues-me Nina.

- Moltes gràcies, Nina.

- De res, Millie. Ara, tornem a la nostra conversa d’abans. Vas dir que eres una dona?

Em mossego el llavi.

- La rosa ja ha florit dins meu - dic després d’un moment de vacil·lació, utilitzant la frase que va fer servir la Crux. La Nina tanca els ulls i assenteix lentament.

- Entenc. Però no deus tenir més d’uns... onze? Dotze anys, potser? És igual - sacseja el cap, obrint els ulls. – Igualment no pots ser una dona. Una dona pertany a una família, i té un nom. Tu no pertanys enlloc. O sí?

La seva mirada em penetra fins a l’ànima, i se’m fa impossible mentir.

- No. Soc una rata urbana.

S’ha acabat aquí. Ho sé. Perquè una dona com la Nina no voldria tenir res a veure amb una rata. La gent com ella ni es digna a mirar-nos, si té la mala sort de trobar-nos al carrer. No sé què m’havia fet pensar que podia ser la seva assistenta. Que podia reescriure la meva història i canviar el meu destí. Ha sigut la gana, suposo. No es pot pensar bé amb un estómac buit.

De sobte, s’obren les portes del menjador i entra el senyor Wilde, el majordom, amb una safata daurada sobre la qual hi ha una tetera minuciosament decorada i dues tasses de te, juntament amb un plat de galetes.

- Te per la senyora i la seva invitada - diu en Wilde, reposant la safata a la taula i fent una reverència.

- Les galetes semblen exquisides - sospira la Nina. – Agraeix la Wren de part meva.

- No les ha fet la Wren, senyora - la contradiu el majordom amb un somriure. – Han sigut rebudes amb el correu del matí, juntament amb una rosa. La caixa portava el seu nom.

- El meu... nom? I una rosa? – Les galtes de la Nina es cobreixen d’un color rosa intens, se li entretalla la respiració. Sento que s’ha oblidat de la meva presència, i, en veritat, n’estic agraïda; m’agrada molt més observar i retenir que ser la protagonista.

- Sí, senyora, així era. Si vol, després li ensenyo la flor i la capsa de les galetes. No la volia molestar al matí, s’estava preparant per a l’entrevista.

- Ho entenc, Joseph. Més tard vindré a veure-ho. I ara, tinc una invitada. Gaudim del te.

- Si li va bé, senyora.

En Wilde es retira. La Nina agafa la tetera i serveix el te amb un gest elegant. Una olor de gessamí i mandarines envolta l’habitació. Sospiro profundament, inhalant aquella fragància, fins que el meu olfacte detecta un component estrany i alhora familiar en l'olor.

Ensumo l’olor. Em costa recordar-me a on he sentit aquella olor gairebé imperceptible. Va ser al sopar de Nadal de la Crux? O en una altra ocasió?..

Inesperadament, un record inunda la meva ment: una botiga ombrívola, bruta, amb les parets amagades darrere d’estanteries i estanteries d’ampolletes de vidre. Un home malforjat i brut, gairebé sense dents, emetent una pudor insuportable, que s’inclina a sobre meu i gruny, sacsejant una ampolleta davant del meu nas:

- I què voldria una rata urbana en la perfumeria Drogetsky, eh? Eh? Vols amagar la teva olor, eh? No t’il·lusionis, els altres et sentiran igualment. Eh? O potser has sentit rumors que aquí hi ha alguna cosa a part de perfums, eh? Eh?! Doncs millor que aquests rumors les mantinguis ben amagades, perquè un Drogetsky sempre sap... tres gotes d’aquest... heh-heh... perfum i els teus llavis es tancaran per sempre... – xiuxiueja amb veu aspra, sacsejant l’ampolleta amb més violència. – M’has entès, eh? Eh?!

Tot això passa pel meu cap en menys d’un segon, i d’una manera miraculosa aconsegueixo enllaçar l'olor, el seu significat i el lloc d’on prové: la galeta que la Nina està apropant a la seva boca.

- NO!

El meu crit desesperat surt més fort del que volia, però no li dono importància. Salto de la meva cadira i empenyo la mà de la Nina lluny dels seus llavis. La galeta cau a terra i es trenca, escampant molles per tot el tapís. La Nina em mira, la ràbia i la sorpresa barrejant-se als seus ulls.

- Què et creus que fas?

- Estan enverinades - li responc sense alè. – Les galetes estan... enverinades. He reconegut l’olor, es ven a la perfumeria Drogetsky...

La Nina arrufa les celles, agafa una altra galeta i se l’apropa, olorant amb compte. Al cap d’uns segons assenteix, molt pàl·lida.

- La Fragància Blanca - anuncia. A la ràbia ardent de la seva veu hi ressona una nota de pànic. – Conec el verí. Si no hagués sigut per tu, ja estaria morta. – Es passa una mà tremolosa pel front.

- Qui... qui voldria... – No puc pronunciar la paraula.

- Matar-me? – La Nina riu amargament. – Tothom té enemics, Millie. Però les persones riques i poderoses en tenen molts, i de més perillosos. Sobretot aquelles amb un passat... extraordinari.

Allarga la mà cap a la campaneta que hi ha a sobre la taula i la sacseja. Mentre esperem l’arribada del majordom, la Nina em mira, s’empassa la saliva i somriu.

- Enhorabona, Millie. Estàs contractada.