Era juny, i la vida d’en Toni s’havia capgirat de cop. Feia només uns dies que havia rebut la carta que mai no esperava: Metalúrgica Barcelona S.A. l’havia acomiadat. Després de 16 anys entre números i factures, el seu lloc s’havia esfumat en una reunió freda i silenciosa, plena de formalismes i excuses. El món que ell coneixia, ordenat i predictable, s’havia convertit en un espai insegur, com si el terra desaparegués sota els seus peus i ell caigués sense xarxa. Aquella sensació de buit li recorria l’estómac, i cada cop que tancava els ulls veia davant seu la imatge del despatx buit, els arxius que abans dominava i els companys que ara semblaven distants i estranys. A casa, les males notícies no s’aturaven. L’arrendador del pis on vivia havia pujat el lloguer de manera inesperada. Les xifres sobre el paper semblaven petites, però en Toni sabia que, amb la seva situació, eren un pes insuportable. Cada cop que mirava el rebut del banc, sentia un nus a l’estómac, com si les despeses l’ofeguessin lentament. Carles, el seu gat, semblava notar la tensió i es recolzava al seu costat amb un miol suau i tranquil·litzador, però això només accentuava la seva sensació de fragilitat. En Toni es passava els dits pels cabells, pensant en com explicar aquella situació als seus pares, com demanar ajuda sense sentir-se un fracàs. La sensació d’impotència s’enroscava dins seu, com si cada problema fos una corda que l’estrenyia lentament. Com si tot això fos poc, el telèfon va sonar amb una altra notícia dura: el seu pare havia estat diagnosticat amb càncer de pàncrees. La veu de la mare tremolava, i en Toni es va quedar mut durant minuts, sense saber com encaixar una desgràcia sobre una altra. El pensament de la malaltia del pare li va trencar el cor; els records de la infantesa, dels sopars i dels consells paterns, ara semblaven llunyans i fràgils. La impotència s’instal·lava dins seu com una ombra constant que no el deixava respirar. Els ulls se li humitejaven mentre imaginava les llargues sessions de quimioteràpia, les esperes als hospitals i els moments en què el pare només volia una mica de calma. Els dies següents eren una successió de tràmits, trucades i papers. Cada matí s’aixecava amb una sensació de pes extrem. Sense feina, el temps perdia sentit, i cada hora passava lenta, com si s’estirés. Mirava l’ordinador i no trobava cap número interessant; només veia factures, notificacions i recordatoris d’una vida que semblava escapolir-se. La seva rutina, que abans li donava estabilitat, ara semblava un ritual buit, com un eco distant del que havia estat. La cuina, amb els plats sense rentar, els papers apilats sobre la taula i els calaixos oberts, es convertia en un espai on cada objecte recordava el seu fracàs. En Toni passejava pel barri amb Carles, buscant una mica d’aire i silencis que no portessin notícies tristes. Els carrers eren plens de vida, nens jugant, veïns conversant, i ell sentia una mena de distància amb aquell món que seguia funcionant sense ell. Però cada cop que tornava a casa, el pis li semblava més petit i buit. Els problemes s’apilaven: l’atur, el lloguer, la malaltia del pare. Cada nit s’estirava al llit amb una sensació de derrota, mentre Carles s’enroscava al seu costat com un petit consol que li recordava que encara hi havia vida. Les ombres dels mobles s’allargaven amb la llum dels fanals, i en Toni se sentia com un intrús en la seva pròpia vida. Malgrat tot, dins d’ell hi havia un fil de resistència. Sabia que havia d’afrontar tot això, encara que fos lent i dolorós. Cada vegada que revisava els números, buscava una estratègia, una manera de reprendre control sobre la seva vida. Però la tristesa i l’angoixa eren presents, persistents com l’ombra del vespre que entra pel finestral i s’adhereix a la pell. Cada petit gest —preparar-se un cafè, netejar la safata del gat, enviar un correu de sol·licitud de feina— es convertia en un acte de supervivència, un recordatori que encara podia influir en alguna cosa. En Toni es despertava cada dia amb el pes del silenci a sobre. Les hores passaven lentes, i la vida semblava haver perdut el seu ordre. Però, encara que només fos una espurna, dins seu sabia que havia de continuar, per ell, pel seu pare i per aquell gat mandrós que mai no el deixava sol. La vida s’havia tornat més dura, però no havia desaparegut del tot; només calia aprendre a caminar amb el pes que l’acompanyava. I mentre es posava les sabates per sortir de casa un altre matí, amb Carles saltant al seu costat, sabia que, passi el que passi, cada pas era un petit acte de valentia, un gest silenciós de resistència i esperança.