Era maig, i en Toni treballava com a comptable en una empresa de metalls que es deia Metalúrgia Barcelona S.A. Feia 16 anys que hi treballava i era un dels treballadors més antics de l’empresa. Per la majoria, la seva feina era avorrida repetitiva, però per ell era especial, un món de nombres i de feina ordenada. Tot i això, sovint sentia una estranya fatiga que no desapareixia, com si cada dia pesés més que l’anterior.

En Toni era un home de 40 anys, alt i prim, amb ulleres que li lliscaven pel nas i una mica calb. Els seus ulls eren grisos, semblaven sempre cansats i apagats, com si els dies i les nits s’haguessin barrejat dins seu. Sempre portava texans i camises d’un color només, i vivia en un pis petit de Barcelona. L'única companyia que tenia era el seu gat Carles, un British Shorthair de 12 anys, gros i mandrós, que moltes vegades caminava entre les seves cames mentre ell treballava a casa.

En Toni havia passat per moments difícils a la seva vida personal. Feia tres anys que s’havia divorciat i vivia sol. Els dies semblaven semblar-se tots i el silenci del pis feia que les hores es fessin més llargues. Tot i això, mantenia la seva rutina amb disciplina, com si seguir-la fos l'única manera de sentir que encara controlava alguna cosa.

La vida d’en Toni tenia una rutina molt clara. De dilluns a divendres, s’aixecava a les 6:15, encara que sovint ho feia amb sensació de pes al pit. Es dutxava ràpid i després esmorzava un cafè sol amb torrades amb oli i pernil, menjant gairebé sense ganes. A les 6:40 sortia de casa, i a les 6:50 arribava a la feina. Allà, amb la seva calculadora i les factures, començava a treballar amb paciència, com si cada número fos un petit secret que calia resoldre, encara que sovint li costava concentrar-se.

Els últims mesos, a Metalúrgica Barcelona S.A., la situació econòmica s’havia tornat complicada. La fàbrica tenia menys comandes i molts clients no pagaven a temps. Els caps parlaven de reduir costos i hi havia discussions constants sobre acomiadaments i ajustos de salari. En Toni notava l’ambient i es sentia inquiet, amb una por constant que li pesava el cos. Tot i que feia la seva feina amb professionalitat, sovint es sentia que la seva energia es reduïa cada dia.

A més, la pressió del dia a dia començava a afectar-lo. Cada matí, abans de sortir de casa, mirava el mòbil per veure correus urgents o avisos dels proveïdors. Alguns dies, la por de les dificultats econòmiques feia que els números no li semblessin tan clars com abans. Tot i això, es mantenia ferm; la rutina era com un fil que l’aguantava quan sentia que tot al seu voltant s’enfonsava.

També es preocupava per la relació amb els companys. Molts dels més joves s’angoixaven per la possibilitat de perdre la feina, i sovint acudien a ell per demanar consell o ajudar amb els números. Ell els escoltava amb calma, però després es quedava sol amb els seus pensaments, amb una sensació de buit que no sabia com omplir.



Els caps de la fàbrica, en canvi, semblaven cada cop més nerviosos. Les reunions eren llargues i carregades de discussions sobre com aconseguir nous clients o retallar despeses. En Toni hi assistia sense parlar gaire, present notes i controlant els comptes, però sovint se sentia desconnectat del món del seu voltant, com si fos un espectador de la seva pròpia vida.

A la tarda, quan acabava de treballar, en Toni tornava a casa cansat, amb els muscles pesants i una sensació de desgana. Carles, el seu gat, l’esperava el sopar. Tot i que la vida era complicada i solitària després del divorci, aquests petits moments li donaven una mica de calma, encara que fos només una pausa curta en la seva monòtona.

Els caps de setmana eren diferents, però no gaire més alegres. En Toni aprofitava per descansar i fer petites tasques a casa, com netejar el pis o comprar menjar. També li agradava passejar amb Carles pels voltants del barri, tot i que el gat només caminava una mica i després tornava a casa. En Toni sentia sovint una sensació de buit, com si aquests dies passessin sense deixar rastre.

En Toni pensava sovint en el futur. Sabia que la fàbrica podia tancar si la crisis continuava, i això el feia sentir ansiós i cansat. Però també sabia que podia comptar amb la seva experiència i que sempre trobaria una manera de seguir endavant. La seva rutina, el seu sentit de l’ordre i la companyia de Carles li donaven força, encara que fos una força que costava molt de sentir.

Tot i la pressió del treball, el divorci i els problemes econòmics de la fàbrica, en Toni seguia amb la seva vida amb paciència i determinació, encara que moltes vegades sentia un pes a dins que no desapareixia. Cada matí, quan agafava la calculadora i començava a ordenar les factures, sentia una mica de satisfacció, però al mateix temps, una tristesa silenciosa que el seguia a cada pas.