el secret de l’ assassina
Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.
______________________________________________________________
CAP 1.
Sofia (23 anys) – Li encanta fer fotos i somia ser fotògraf professional.
Nina Winchester (24 anys) – Treballa de diseñadora, és tranquil
Camil·la (22 anys) – Estudia disseny gràfic, molt creativa i una mica distreta.
jessica(la mara da la sofía):es diseñadora da rava
—Quin tipus de moda t’agrada treballar? —pregunta la Nina, amb veu calmada, mentre pren apunts.
—A mi m’agrada treballar amb la moda d’estil clàssic —respon la Sofia, intentant sonar segura.
—Interessant… I quin tipus de moda és la que menys t’agrada?
—L’estil minimalista.
La Nina aixeca una cella.
—Per què no t’agrada, si és fàcil de fer?
—Perquè m’agrada el que és complex —diu la Sofia—. I també perquè la meva mare feia moda clàssica. He crescut envoltada d’aquell estil.
La Nina escriu alguna cosa més al quadern i tanca la carpeta amb suavitat.
—Molt bé, gràcies per venir. Ja et trucarem si aconsegueixes el lloc.
La Sofia assenteix, s’aixeca i surt del despatx amb una sensació estranya al pit, com si aquella conversa hagués significat més del que semblava.
De camí a casa, truca a la seva mare.
—Hola, mare.
—Hola, Sofia, què tal t’ha anat?
—Quan arribi a casa t’ho explico tot.
—D’acord, filla. T’estimo.
—Jo també t’estimo
Penja el mòbil i continua caminant. De sobte, una veu la crida.
—Sofia!
Es gira i veu la Camil·la.
—Camil·la! Com has estat?
—Fa molt de temps que no et veia. On t’has ficat? Jo estic bé, i tu?
—Avui he tingut una entrevista de feina… amb la Nina Winchester.
—Què? Això és increïble! —exclama la Camil·la—. Ho sabia, sempre has tingut talent.
—Gràcies… però no sé, hi havia alguna cosa rara en ella.
—Rara com misteriosa o rara com perillosa? —riu la Camil·la.
La Sofia somriu, però dins seu sent un calfred.
—No ho sé… potser només són nervis.
Es despedeixen i la Sofia arriba a casa. Quan entra, el mòbil vibra.
La Sofia llegeix el missatge dues vegades. El silenci de la casa es torna pesant.
—Quines coses no es poden dir? —murmura.
Fi del capítol.
Capítol Dos
La Sofia deixa el mòbil sobre la taula com si cremés. El missatge encara brilla a la pantalla.
«A l’entrevista has dit coses que no s’haurien d’haver dit. Vine demà al despatx. Necessitem parlar.»
—N. Winchester
—Això no és normal… —xiuxiueja.
La seva mare surt de l’habitació, eixugant-se les mans amb un drap.
—Ja has arribat? —diu amb un somriure—. Què era tan important que m’havies d’explicar?
La Sofia dubta un segon, però decideix guardar-se el missatge.
—Res dolent —menteix amb suavitat—. Només… nervis.
Sopen juntes, parlant de coses quotidianes, però la Sofia gairebé no prova el menjar. Té el cap a una altra banda. Aquella frase no para de donar-li voltes: coses que no s’haurien d’haver dit.
Aquella nit, el somni li arriba trencat. Passadissos blancs, maniquins sense cara, vestits clàssics penjats com ombres. I la veu de la Nina, calmada però ferma:
—El talent no és suficient, Sofia.
Es desperta sobresaltada.
L’endemà al matí, el cel és gris. El mateix edifici de l’entrevista sembla diferent, més fred. Quan entra al despatx, la Nina ja l’està esperant, dreta, mirant per la finestra.
—Seu —diu, sense girar-se.
La Sofia obeeix.
—Ahir vas parlar de la teva mare —continua la Nina—. De la seva manera de fer moda. Saps que això no apareix al teu currículum?
—No ho vaig amagar —respon la Sofia—. Només vaig dir la veritat.
La Nina finalment es gira. Els seus ulls són intensos, analítics.
—La veritat pot ser una arma de doble tall. Sobretot en aquest món.
Obre una carpeta i la fa lliscar per la taula. A dins, hi ha fotografies antigues. Desfilades. Dissenys clàssics. Un nom escrit en petit, però clar.
Elena Rius.
La Sofia es queda sense aire.
—Això… això és la meva mare.
—Ho sé —diu la Nina—. I per això ets aquí.
El silenci pesa.
—La teva mare va desaparèixer del món de la moda de cop —continua—. Sense explicacions. Sense acomiadar-se. I va deixar coses pendents.
—Quines coses? —pregunta la Sofia, amb la veu tremolosa.
La Nina tanca la carpeta.
—Coses que ara et tocaran a tu decidir si vols descobrir.
La Sofia s’aixeca lentament.
—Aquesta feina… no és només una feina, oi?
La Nina somriu per primera vegada, però no és un somriure amable.
—No. És una porta.
Quan la Sofia surt de l’edifici, sap que ja no pot tornar enrere. Truca a la seva mare, però el telèfon comunica.
Mira les seves mans. Tremen.
—Què no m’has explicat, mare? —murmura.
I, per primer cop, la moda deixa de ser només somnis i teles. Es converteix en secrets.
Fi del Capítol Dos.
|
