|
| el secret de l'assassina (abouhout) |
| INS Cendrassos (Figueres) |
Inici: L'assistenta (Freida McFadden)
Parla'm de tu, Millie.
Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.
|
| Capítol 1: el secret de l’ assassina |
el secret de l’ assassina
Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.
CAP 1.
Sofia 23 anys – Li encanta fer fotos i somia ser fotògraf professional.
Nina Winchester 24 anys – Treballa de diseñadora, és tranquil
Camil·la 22 anys– Estudia disseny gràfic, molt creativa i una mica distreta.
jessica la mara da la sofía:es diseñadora da rava
—Quin tipus de moda t’agrada treballar? —pregunta la Nina, amb veu calmada, mentre pren apunts.
—A mi m’agrada treballar amb la moda d’estil clàssic —respon la Sofia, intentant sonar segura.
—Interessant… I quin tipus de moda és la que menys t’agrada?
—L’estil minimalista.
La Nina aixeca una cella.
—Per què no t’agrada, si és fàcil de fer?
—Perquè m’agrada el que és complex —diu la Sofia—. I també perquè la meva mare feia moda clàssica. He crescut envoltada d’aquell estil.
La Nina escriu alguna cosa més al quadern i tanca la carpeta amb suavitat.
—Molt bé, gràcies per venir. Ja et trucarem si aconsegueixes el lloc.
La Sofia assenteix, s’aixeca i surt del despatx amb una sensació estranya al pit, com si aquella conversa hagués significat més del que semblava.
De camí a casa, truca a la seva mare.
—Hola, mare.
—Hola, Sofia, què tal t’ha anat?
—Quan arribi a casa t’ho explico tot.
—D’acord, filla. T’estimo.
—Jo també t’estimo.
Penja el mòbil i continua caminant. De sobte, una veu la crida.
—Sofia!
Es gira i veu la Camil·la.
—Camil·la! Com has estat?
—Fa molt de temps que no et veia. On t’has ficat? Jo estic bé, i tu?
—Avui he tingut una entrevista de feina… amb la Nina Winchester.
—Què? Això és increïble! —exclama la Camil·la—. Ho sabia, sempre has tingut talent.
—Gràcies… però no sé, hi havia alguna cosa rara en ella.
—Rara com misteriosa o rara com perillosa? —riu la Camil·la.
La Sofia somriu, però dins seu sent un calfred.
—No ho sé… potser només són nervis.
Es despedeixen i la Sofia arriba a casa. Quan entra, el mòbil vibra.
La Sofia llegeix el missatge dues vegades. El silenci de la casa es torna pesant.
—Quines coses no es poden dir? —murmura.
Sense saber-ho, acaba d’entrar en un joc perillós.
Fi del capítol.
|
|
|
|
| |
| abouhout | Inici: L'assistenta |
| |
|
|
|
