En Daniel es va quedar uns segons amb la mà suspesa davant del panell. El silenci era tan profund que podia sentir el seu propi batec ressonant-li a les orelles. Va mirar al seu voltant una vegada més, com si esperés que algú aparegués i li digués què havia de fer. Però no hi havia ningú. Només ell, el fred i aquell botó vermell que brillava com si l’estigués cridant.

Va inspirar profundament i va acostar encara més la mà. Quan els seus dits gairebé tocaven el botó, va sentir un altre cop metàl·lic, aquesta vegada més a prop. Es va girar ràpidament, amb el cor desbocat. A l’extrem de la sala, una porta automàtica intentava tancar-se sense èxit, obrint-se i tancant-se amb un so irregular.

—Hi ha algú? —va cridar, amb la veu trencada.

Cap resposta.

Va mirar de nou el panell. Si la base s’havia evacuat, devia haver passat alguna cosa greu. Però per què ningú l’havia despertat? Per què ell havia dormit durant tota l’evacuació? I, sobretot, per què havia somiat exactament amb aquell moment?

Amb decisió, va prémer el botó vermell.

Durant un instant no va passar res. Després, les llums de la sala van parpellejar i es van encendre amb més intensitat. Les pantalles del voltant van començar a il·luminar-se una darrere l’altra. Un brunzit suau va omplir l’aire, com si la base tornés lentament a la vida.

En Daniel va fer un pas enrere, sorprès. A la pantalla principal va aparèixer un missatge nou:

“Protocol de seguretat reactivat. Sistema en reinici.”

El seu somni no havia estat un avís per fugir. Havia estat un avís per quedar-se.

De sobte, una veu mecànica va sonar pels altaveus.

—Usuari identificat: Daniel Serra. Últim membre present a la instal·lació. Procediment d’emergència activat.

Ell va empassar saliva. Això ja no era només por; era responsabilitat.

Les pantalles van començar a mostrar imatges de diferents zones de la base. En una d’elles es veia una fissura enorme a la paret exterior, com si alguna cosa hagués impactat des de fora. En una altra, els sensors marcaven nivells d’energia inestables.

Va recordar fragments del seu somni: llums encegadores, un soroll profund com un tro, la sensació que el terra vibrava sota els seus peus. Potser, mentre dormia, alguna cosa havia colpejat la base. Potser l’evacuació havia estat precipitada.

—Informe de danys —va dir, intentant que la seva veu sonés ferma.

La intel·ligència artificial va respondre immediatament:

—Impacte extern detectat fa dotze hores. Personal evacuat segons protocol. Un membre no localitzat durant el recompte final.

En Daniel va tancar els ulls un moment. Aquell membre era ell.

Una nova alarma va començar a sonar, aquesta vegada més suau però constant.

—Nivell d’oxigen en descens a les zones inferiors.

Va obrir els ulls de cop. Si no feia res, la base quedaria completament inoperativa. I potser ell també.

Va respirar profundament i va començar a moure’s amb més seguretat. Si el sistema s’havia reactivat, volia dir que encara hi havia esperança. Va tocar la pantalla i va accedir al mapa general. Havia d’estabilitzar l’energia i segellar la fissura abans que fos massa tard.

Mentre caminava cap a l’ascensor central, va sentir que la por inicial es transformava en determinació. Ja no tremolava tant. Potser el somni no havia estat només un avís, sinó una preparació. El seu cervell havia entès el perill abans que ell fos conscient.

Quan les portes de l’ascensor es van tancar, es va mirar el reflex al metall polit. Estava pàl·lid, amb els ulls oberts de bat a bat, però hi havia alguna cosa nova en la seva mirada: decisió.

—No sé què està passant —va murmurar—, però no penso quedar-me de braços plegats.

L’ascensor va començar a baixar lentament cap a les zones inferiors, on els llums d’emergència tenyien els passadissos d’un to rogenc. Cada segon comptava.

En Daniel sabia que potser estava sol. Sabia que potser havia estat un error quedar-se. Però també sabia una cosa amb absoluta certesa: si aquell terrible somni l’havia portat fins allà, no era per rendir-se.

I mentre les portes s’obrien amb un xiulet metàl·lic, va entendre que el veritable malson no era haver somiat tot allò.

El veritable malson era no fer res per evitar que es fes realitat.