El fet de bategar el cor li revolta dins com un eco metàl·lic. Cada respiració era més i més intensa, una batalla contra el pànic.

Fa molts mesos que havia entrenat aquell moment però res-ni les hores ni els segons feia que continuï així amb energia ,arribat en un punt que no pogués sentir .

De,sobte una llum li va il·luminar a la cara. Un record… O potser un somni .

Va veure el maitex panell cobert de pols.

El botó vermell que brillava amb una llum intensa,escolta una veu -la seva pròpia veu- Parlava entre interferències ``No repeteixis l’error´´tenia molta por ,que va sortir corrents .

Es va adonar compte de que encara estava assegut alt seient de la nau i no havia mogut ni un peu .Tot ho havia somiat dins del seu cap.

Va mirar-se les mans, li tremolaven una mica i va intentar parar-les, però com més ho intentava, pitjor era.

Noi, vinga, no pateixis es va dir a si mateix, com si l’anar-se’n parlant a ell mateix en calmissi.

Però no ho va fer.

La visió del panell cobert de pols, de la nau destrossada ja aquella ment dient-li “no repetiràs els errors del passat” no surten del seu cervell.

Com si el cervell realment intentés advertir-lo. Com si aquest fos el veritable ADN de la seva història, per experiments i processos a la universitat.

Va respirar profundament i va mirar per la finestra lateral. Només hi veia les llums de l'aeroport. Tot era molt silenciat, com si el món se hagués silenciat , esperant el següent moviment que ell faria. Va sentir una punxada al seu davant, no un mal de cap, sinó quasi com un flash que travessa el seu ull. Una altra imatge va aparèixer al seva cap, però aquesta vegada era el maitex .

Va pensar si havia d’explicar-ho pel comunicador. Però llavors es va imaginar els de la base dient-li que era impossible, que estava nerviós, que era culpa de l’estrés. Ell sabia que no era només nervis. Sabia que hi havia alguna cosa rara, encara que no pogués explicar.

Es va acariciar el front i notava que estava completament sudat. Aquella sensació estranya li reapareixia constantment, com un formigueig intern dins del cap. Va observar les llums del quadre i estaven totes en ordre, però ell no es trobava gens bé.

Va observar el botó vermell i li va tornar a recorrer un escalfor pel cos. En totes les visions, apareixia sempre cobert de pols. Però ara l amb tanta intensitat que incomodava una mica la mirada. Aquest contrast el va deixar encara més desconcertat.

La nau va emetre un altre soroll gruixut i el seient va tremolar lleugerament. En Daniel va tragar la saliva. Era conscient que, si callava, tot continuaria com si no hagués passat res. Però si parlava i explicava la seva situació, segurament el farien desembarcar i el tractarien com un boig. I ell no desitjava cap de les dues opcions.

Es va quedar immòbil, fixant la mirada en el panell amb els ulls molt oberts, i de cop li va venir un altre tipus de record. No tan intens com els anteriors, però prou per fer-li posar la pell de punta. Era ell mateix qui escoltava algú pronunciar “ja és massa tard”. No sabia qui ho deia ni quan, però aquella frase el va deixar immòbil.

I per primera vegada, va sentir que potser sí que havia d’actuar, encara que no sabés com. Perquè si el futur ja li estava ensenyant que alguna cosa sortia malament, volia dir que encara tenia una última oportunitat per canviar-ho. I no la pensava desaprofitar.