La cabina de control de la nau estava plena de botons que pampalluguejaven de colors i emetien petits sorollets. Tot semblava tret d’una pel·lícula de ciència-ficció. Una gran pantalla central dominava l’espai, envoltada de pantalles més petites que mostraven tota mena de dades: nivell d’oxigen, trajectòria, gravetat, temperatura exterior.

Hi havia botons i palanques per tot arreu: al sostre, a les parets, als braços de les cadires. Semblava que no hi hagués espai per a res més.

Tot i haver-ho vist desenes de vegades als simuladors, en Daniel no podia evitar sentir-se impressionat. Estar allà veure-ho i notar-ho en primera persona era increïble i no es podia comparar amb cap entrenament.

Ell no sabia perquè servien la meitat dels botons ja que no era la seva funció, allò era la feina del Thomas, però tot i així s’havia hagut d'aprendre el bàsic.

– Compte enrere iniciat – va anunciar una veu metàl·lica.

Trenta segons. Vint-i-nou. Vint-i-vuit.

En Daniel va notar com el cor li començava a bategar amb força. Va inspirar profundament i va tancar els ulls.

En aquell moment un record li va travessar la ment: la Jana i ell, anys enrere, estirats en un prat, mirant les estrelles. Ella li havia preguntat on era la mama, i ell li havia respost que era allà dalt, entre les estrelles, observant-los des de lluny. Un sentiment de tristesa molt profund el va invadir. Va obrir el ulls.

Deu. Nou. Vuit. Set.

Els motors començaven a rugir amb més intensitat. Sis. Cinc. Quatre.

—Tres… dos… un.

L’enlairament va començar. El cos d’en Daniel va quedar clavat al seient mentre la nau s’obria pas cap al cel negre. Durant uns segons, tot va vibrar amb molta força.

I de cop, el silenci.

Flotaven.

A través del vidre frontal, la Terra apareixia immensa i blava. En Daniel va quedar-se sense paraules. Aquella imatge era impressionant, es podia apreciar tota la Terra als seus peus.

La nau avançava suaument, com si llisqués sobre un mar invisible. A l’interior, només se sentia el brunzit constant dels sistemes i alguna respiració continguda.

– Òrbita estabilitzada – va anunciar en Thomas després d’uns segons.

La capitana Garcia va assentir i va començar a donar ordres amb veu segura. En Jack revisava les pantalles secundàries, comprovant que tots els sistemes funcionessin correctament.

En Daniel continuava mirant la Terra. Aquella era la imatge que la Jana sempre havia volgut veure. Va empassar saliva i va tornar a centrar-se en la missió.

– Ens apropem a la zona on hem de prendre dades – va dir la capitana—. A partir d’ara, màxima atenció.

La Terra quedava enrere, cada cop més petita. Davant seu, l’espai es tornava més fosc. En Daniel va notar una sensació estranya, com una pressió lleugera al pit, difícil d’explicar.

Una de les pantalles va parpellejar breument.

– Thomas – va dir en Jack—, tens això?

– Sí… espera. – va respondre ell, teclejant ràpidament – Les dades no coincideixen amb les previsions.

– Error del sensor? – va preguntar la capitana.

– No ho sembla. Les lectures són massa precises.

En Daniel va observar la pantalla central. Els valors canviaven cada dos per tres.

– Què vol dir això? – va preguntar.

– Que alguna cosa està alterant l’espai del sector —va dir en Thomas.

Un silenci tens va omplir la cabina.

De sobte, la nau va vibrar. Només un instant, però suficient perquè tots aixequessin el cap.

– Hem xocat? – va dir en Jack.

– Negatiu. – va respondre la capitana – Però ho he notat.

Les pantalles van tornar a parpellejar.

– Això no és normal, als entrenaments no passava res de tot això. Què hem de fer? – va preguntar el Daniel.

Ningú no va respondre de seguida.

Finalment, la capitana va parlar. – Continuem amb la missió.

La nau A-67 seguia avançant, endinsant-se en un territori desconegut.

I en Daniel va saber que aquell viatge no seria només una expedició científica.

Alguna cosa els observava des d’allà fora.