(Uns mesos abans)

En Daniel, abans de treballar per la Corporació Aeroespacial Aurora, havia estat militar d’elit. Tres missions d’alt risc i algunes medalles d’honor que feien que molta gent li tingués respecte només de veure’l caminar pel passadís.



El Daniel va deixar l'exèrcit per estar més temps amb la seva filla, la Jana. Quan va deixar l’exèrcit, la Corporació el va fitxar com a cap de seguretat. Treballar allà li agradava molt i portava sovint a la Jana a visitar la Corporació. La Jana descobria un nou món cada cada cop que la visitava, alla va descobrir la seva passió, l’espai i gràcies a això, va decidir que de gran volia ser astronauta.



La Jana tenia onze anys, però, parlava de forats negres i radiació solar com si fos la cosa més normal del món. Sempre li deia: «Papa, aniré a l’espai, podràs dir que la teva filla és astronauta i estaràs orgullós de mi.» I ell somreia, i li deia que, i tant.



Però un dia tot va canviar. Una tarda tornant de l’escola, la Jana va tenir un accident. Un cotxe la va atropellar en una cruïlla i va sortir molt malparada. Va passar moltes hores a quiròfan i, finalment, va morir.

I aquell record de veure la seva filla morta, estirada en un llit d’hospital el perseguia cada nit.



Ell, que havia sobreviscut a missions molt complicades, no entenia perquè li havia hagut de passar això, a la Jana. Li va afectar molt i va pensar en deixar la feina, però no va poder. No sabia què fer i necessitava fer coses per distreure la ment, així que va decidir tornar a la Corporació, més dur i apagat que mai.



Els pròxims mesos van ser molt durs, sobretot les nits, que sempre es despertava pel mateix malson una nit rere l’altre.



La Corporació va organitzar una expedició espacial per recaptar dades a bord de la nau A-67 on necessitaven un oficial de seguretat. Li van oferir la plaça al Daniel i ell al principi va rebutjar l’oferta, ja que no volia anar d’expedició a l’espai, però en els següents dies s’ho va estar rumiant i va decidir acceptar-la, ja que potser no era el seu somni. Ara bé, era un dels somnis de la seva filla i, potser, era una manera de deixar enrere alguns pensaments.



La missió no era curta, consistia en recol·lectar dades de l’espai entre la Terra i la Lluna per poder buscar algun rastre de vida o algun ecosistema desconegut.



Durant mesos va estar entrenant amb la tripulació per a poder sortir a l'expedició ben preparats. La tripulació estava formada per quatre persones, ja que la nau no era molt grossa. Hi havia la capitana Garcia, que semblava que mai s’equivoqués i que ho sabia tot; en Jack, expert en sistemes; en Thomas, un pilot amb uns reflexos increïbles i ell.



Tot i així, cada nit, quan es quedava sol li costava molt dormir i quan ho aconseguia es despertava constantment, perquè no es podia treure del cap a la Jana. Sempre era el mateix malson, començava amb ell caminant pel carrer tranquil·lament i veia com atropellaven a la Jana i, de sobte, es trobava a l’hospital on hi havia la Jana morta en un llit d'hospital. Sempre es despertava al mateix punt.



I, finalment, després de molts mesos d’entrenaments va arribar el dia del llançament.



Va caminar fins a la plataforma de l’enlairament amb el vestit espacial a mig cordar i el casc sota el braç. L’A-67 l’esperava, immensa i poderosa. La superfície de la Lluna es veia a la llunyania i ell es va aturar un segon. Va tancar els ulls.



Es va imaginar a la Jana al seu costat rient i feliç, dient-li que algun dia ell ho superaria i que seguiria amb la seva vida.



«Ho faré per tu», va murmurar el Daniel.



I va pujar la rampa que el portava fins a la base de la nau.



El compte enrere era a menys de tres minuts.



I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.



Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.



Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es despendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.