Les setmanes anaven passant i jo encara tenia aquelles fotos al cap, fins i tot, havia somiat en la mare i la nena.



Un dia, la curiositat em va matar i vaig anar a parlar amb la Nina.



Em vaig disculpar per haver ficat el nas on no tocava, però ella no sabia de què li estava parlant.



Em va dir que el seu marit no li havia comentat res, allò em va agafar per sorpresa.



La Nina es va quedar una mica inquieta i vaig decidir deixar-la sola.



Unes hores més tard, vaig sentir com ella escridassava el seu home, li preguntava què li estava amagant, però ell evitava contestar-la.



Aquella nit vaig anar a dormir amb el cap fet un embolic. No parava de pensar en la discussió entre la Nina i el seu marit, i sobretot en aquelles fotos que encara no em podia treure del cap. Quan finalment vaig aconseguir adormir-me, vaig tenir un somni molt estrany, però molt real, fins que em vaig despertar de cop amb el cor accelerat.



En el somni, jo era petita. Devia tenir sis anys com a molt. Estava corrent pel jardí de la mansió, exactament aquell jardí que netejo cada dia. Recordo perfectament la sensació de l’herba mullada als peus i el sol picant-me a la cara.



Darrere meu, una dona reia i m’animava a córrer més de pressa. No veia la seva cara, estava borrosa i la seva veu no em recordava a ningú conegut.



Tanmateix, el collaret que portava la nena em resultava molt familiar, com si ja l’hagués vist abans. Després d’uns instants, me’n vaig recordar, era el mateix collaret que portava la nena de la fotografia de les golfes. No m’ho podia creure, però em va reconfortar que em lleves i només fos un somni.



Un dia, vaig anar a veure els meus pares, em van rebre amb una abraçada, feliços de veure’m. En veritat, no són els meus pares biològics, perquè des de ben menuda em van dir que era adoptada, però per mi això tant és, ja que ells són els qui m’han educat, així doncs, per mi són els meus autèntics pares.



Al cap d’uns dies, mentre jo estava escombrant la sala d’estar, vaig sentir la parella de la Nina parlant per telèfon, no m’agrada ser xafardera, però no em vaig poder aguantar i vaig parar l’orella. Ell li deia que la Nina començava a sospitar i que havien de fer alguna cosa perquè no esbrines res més. Això va acabar de refutar la idea que li estava amagant alguna cosa i jo havia d'esbrinar que era.



Aquell mateix dia a la tarda, vaig veure el marit amagant uns documents a dintre d’un calaix d’una taula que hi havia a l’entrada.



Més tard, vaig anar a buscar-los, però ja no hi eren. De sobte, vaig sentir la presència d’algú darrere meu i quan em vaig girar el cor em va pujar a la gola.

• Què busques això? - em va dir el marit amb els documents a la mà.

Vaig negar amb el cap nerviosa.

• No em menteixis. No vull que tornis a xafardejar coses que no són teves o hi haurà conseqüències - em va advertir enfurismat.

Va marxar i jo em vaig quedar allà quieta estupefacta.



Per primer cop des que treballava a la mansió, vaig tenir por de veritat.



Aquella nit em va costar agafar el son. Cada petit soroll em feia obrir els ulls de cop. Em preguntava quins documents eren aquells i per què els amagava amb tanta urgència. I sobretot, què tenia a veure tot plegat amb les fotografies, amb el collaret i amb aquell somni que encara se’m repetia al cap.



Els dies següents, el comportament del marit va canviar. Estava més atent als meus moviments, com si em vigilés. La Nina, en canvi, semblava distant, més apagada que de costum. Ja no em dirigia gairebé la paraula, però notava com, de tant en tant, em mirava de reüll, amb una expressió que no sabia interpretar.

Un matí, mentre netejava el despatx, vaig trobar una capsa petita darrere d’uns llibres. No l’hauria vista si un d’ells no hagués caigut a terra. Durant uns segons vaig dubtar. Sabia que no hauria de tocar res que no fos meu, però la curiositat em va guanyar. Quan la vaig obrir, em vaig quedar sense alè.



A dins hi havia un collaret que portava el nom de Sophie gravat.

El vaig reconèixer a l’instant. Les mans em van començar a tremolar i un brunzit em va començar a ressonar a les orelles enutjosament. El vaig agafar amb cura, com si cremés, i en tocar-lo, una imatge va travessar la meva ment: una nena corrent pel jardí, rient, amb el sol enlluernant-li els ulls.



Vaig deixar el collaret al seu lloc, espantada, i vaig sortir del despatx gairebé corrent. Em repetia que tot plegat no podia ser real, que m’estava obsessionant. Però al fons meu sabia que el meu passat estava relacionat amb aquella casa.



Al cap d’uns dies, vaig anar a veure els meus pares per demanar-los que em parlessin dels meus pares biològics. Al principi si van negar, però al final m’ho van explicar tot. Em van dir que eren una parella de casa bona que vivien a Nova York i que quan jo només tenia dos anys, van morir en un accident. Se’m van negar els ulls, ara ja no els podria arribar a conèixer mai.



D’altra banda, vaig començar a lligar fils, potser els meus pares eren els propietaris de la mansió Winchester, en aquest cas, quina relació podria tenir jo amb la Nina i el seu marit? Això em va trontollar al cap i vaig decidir anar a parlar amb la Nina.



Li vaig preguntar quant de temps portaven en aquesta casa i em va dir que feia vint-i-tres anys que el seu home l’havia comprat. A més, li vaig consultar si sabia alguna cosa dels antics propietaris, però em va dir que no.



Vaig assentir, intentant dissimular la decepció.

• Per què m’ho preguntes tot això, Millie? - em va dir de cop.

Em vaig quedar en blanc. No podia explicar-li la veritat, no podia dir-li que sospitava que aquella casa potser havia estat meva.

• Simple curiositat - vaig respondre ràpidament.

La Nina va forçar un somriure, suposava que no m’havia acabat de creure.



Vaig marxar d’allà i alhora em vaig posar a pensar en els anys que m’havia dit que feia que vivien aquí, vint-i-tres anys era exactament el temps que feia de la mort dels meus pares biològics.



Necessitava aire. Havia de fugir d’aquella casa, però ja era massa tard.