Obro els ulls i el primer que veig són les bigues del sostre, giro el cap i veig una catifa tacada de color carmesí, el que em passa primer pel cap és que deu ser sang, així que intento incorporar-me, però em sento enganxada a terra, després de molts esforços aconsegueixo aixecar-me i m'adono que tinc les mans tacades de sang.
De sobte, començo a sentir un brunzit a les orelles i penso que és imaginació meva, però al cap d’una estona escolto el grinyol d’una porta i tot seguit passes que s’acosten.
Un any abans
Sona el despertador i em començo a preparar pel dia.
Avui tinc una entrevista de feina, és per ser assistenta de la casa de la Nina Winchester, una dona adinerada que viu a Nova York.
No és la meva feina desitjada, però estic desesperada i no trobo res més.
Més tard, surto de casa i em disposo a anar a casa la Nina.
Quan arribo el primer que veig és una porta majestuosa, prem el timbre i s’obren les portes.
Començo a pensar si ha sigut una bona idea venir aquí, però no m’ho plantejo més i creuo l'immens jardí que envolta l'habitatge.
De cop i volta, s’obre la porta principal i en surt la Nina, porta una brusa de color crema, una faldilla blanca de seda i unes ballarines negres.
La seva vestimenta m’alegra els ulls, ja m’agradaria vestir com ella, però la meva butxaca no m’ho permet.
Malauradament, no opino el mateix de la seva personalitat, ja que salta a la vista que és una prepotent.
Em convida a passar i em fa seure al sofà de la sala d’estar, ella s’asseu davant meu.
- Parla’m de tu Miliie.
Doncs, tinc 25 anys, visc a Brooklyn i m’agrada cuinar - li contesto.
D’acord, tens experiència? - em pregunta la Nina.
No gaire, però aprenc de pressa - li replico ràpidament.
Entesos, ja et trucaré - respon mentre es posa dempeus.
M’acompanya fins a la porta de sortida i ens acomiadem.
Estic molt nerviosa, no sé si li hauré agradat o no, espero haver-li causat una bona impressió.
L’endemà al matí, em truquen al mòbil i a cop calent l'agafo de la tauleta de nit.
- Digui'm?- pregunto inquieta.
Hola, Millie, soc la Nina Winchester - respon una veu a l’altra banda de la línia.
Hola, senyora Winchester - replico a l’instant.
Millie, et volia comentar que la feina és tota teva i si vols pots començar demà mateix - em diu la Nina.
D’acord, moltes gràcies! I demà em va perfecte - exhalo entusiasmada.
L'endemà, em desperto a les set del matí, estic feta un manyoc de nervis.
Em poso uns texans i una brusa de volants blanca. Després, esmorzo una torrada d’alvocat amb tomàquet i un cafè amb llet.
Agafo el cotxe i m’encamino cap a la mansió Winchester.
Quan arribo, aparco el cotxe i em dirigeixo cap a la porta.
Més tard, quan ja soc a dins, la Nina em rep amb un somriure d’orella a orella que no m’acabo de creure i em fa esperar a la sala d’estar.
Al cap d’uns minuts, torna amb un paquet a les mans. És l’uniforme, me’l poso i em comença a explicar les feines que hauré de fer.
M’indica que m’hauré d’encarregar de la neteja general de la casa, preparar alguns àpats i assegurar-me que tot estigui en ordre abans que arribin les visites. M’ha comentat que el seu marit vindrà d'aquí a unes setmanes, després del viatge per feina.
Els primers dies passen sense gaire novetat. La Nina no és a casa i, quan hi és, em parla amb fredor, com si jo fos invisible. Tot i això, la feina em permet guanyar diners i això em tranquil·litza.
D’altra banda, cada vegada que camino pels passadissos tinc la sensació d’haver-hi estat abans. Les parets, els mobles, fins i tot l’olor de la casa em desperten records difusos que no aconsegueixo entendre.
Uns dies més tard arriba el seu marit, un home de metro vuitanta amb els cabells de color bru.
La primera trobada que tenim és estranya, el saludo per presentar-me, però amb mira amb indiferència.
Un matí mentre estava netejant les golfes, vaig adonar-me que un calaix tenia rerefons. El vaig obrir i vaig trobar un recull de polaroids.
Hi sortien una nena petita somrient abraçada a una dona que devia ser la seva mare. Em vaig fixar en el collaret que duia la nena penjat al coll, però abans que pogués apreciar-lo detingudament, unes mans em van agafar la fotografia d’una revolada. Era el marit, estava furiós i em va fer fora de la cambra. També, em va ordenar que no tornés a entrar a les golfes sota cap circumstància.
El primer que vaig pensar va ser que els meus dies treballant en aquella casa s’havien acabat, però van anar passant les setmanes i no em deien res.
L’home evitava estar tot el que pogués prop meu, perquè quan passava, hi havia una tensió que es podia tallar amb un ganivet.
La Nina ho notava, però tant li feia, suposava que el seu home li havia comentat que jo havia vist aquelles fotos, no obstant, no podia estar més equivocada.
