La senyora Winchester em va comentar que podia dormir a la mansió aquella nit. Per acabar d'instal·lar-me.

El rellotge marca dos quarts de deu. Era tard i si estava disposada a dormir aquí, havia de trucar al meu pare. La mama ja ho tenia en compte, ja que li vaig comentar just abans de treure les coses de les maletes.

Vaig decidir contactar amb el meu pare. Li vaig comentar que em quedaria a la mansió aquella nit per acabar de posar les coses al seu lloc. Al final, la senyora Winchester em va dir que començaria a treballar a dilluns a les set del matí. La meva jornada acabaria a les nou del vespre. Era extens, però disposava de moments d'esbarjo per dinar i altres. El seu home em va comentar sobre el cuidat de la nena. Resulta que la nena tenia una tutora particular. Quan aquesta marxava, jo havia de cuidar-la, fer-li el dinar i, si tenia algun favor que em volgués comentar, doncs fer-ho.

La nena no em preocupava. L'Andrew sí. Era un home atractiu i afectuós amb la seva dona, però quan estava sol amb mi actuava d'una forma estranya. Quasi fastigosa. M'agafava la mà sense motiu concret, em mirava pervertidament i, un cop que estava asseguda al seu costat em va intentar posar la mà a la cuixa. Quin fàstic. Li vaig apartar la mà abans que pogués fer res i el vaig mirar fastigosament. Ell es va apartar molt lentament, però continuava mirant-me amb ulls desitjosos.

Vaig fer una nota mental; “No apropar-se a l'Andrew si no és necessari.”

Passaven quinze minuts de les deu quan vaig acabar amb l'habitació. Per desgràcia, l'Andrew era l'únic que estava a casa, ja que la seva dona era fora, sopant amb unes amigues i la Cecília estava dormint a casa dels seus avis.

Em vaig dutxar amb una velocitat superior a la humana per anar corrents a l'habitació, on m'esperava el meu pijama. Feia molt fred.

Aproximadament, a les onze vaig anar al llit i tancà la porta amb pestell. No volia sorpreses.

Agafo el mòbil i miro els missatges que tenia de feia estona. Res important. Menys un. La senyora Winchester m'havia passat un missatge. Em demanava per anar a tancar les portes de la casa, ja que l'Andrew estava a la seva oficina i no agafava el telèfon. Em va dir on estaven les claus i em vaig disposar a sortir. Havia de tancar unes cinc portes.

Em poso el calçat còmode que tenia per anar per casa i vaig sortir.

Tanco la porta principal. La del garatge i les altres. Vaig passar per la cuina per agafar un got d'aigua a la nit.

Deixo les claus al seu lloc i marxo cap al quarto.

Just quan tornava, veig un gat assegut davant de la meva porta. Ulls verds i color negre. Que maco. Obro la porta i l'animal entra primer, pujant al llit com si estigués esperant-me. Torno a tancar porta i llums per estirar-me. Em tapo i el gat s'estira al llit a sobre meu.

Alguns minuts passen i em quedo adormida. Resulta que ho necessitava. Quan encara estava desperta pensava sobre el gat. D'on havia sortit. Si era la mascota de la família. Preguntes semblants.

A dos de tres de la matinada, vaig sentir aquells cops metàl·lics de nou. Estava molt perduda. El gat encara dormia al meu costat i sembla que no es donava compte dels cops. Com sempre, provenien de la planta superior. Aquella on no podia pujar.

Vaig sortir del llit i obro la porta.

Genial.

L'Andrew no estava a la seva habitació. Era a dalt. Era el que donava tants cops.

No sabia si pujar o tancar la porta del quarto de nou. Vaig decidir que trauria el cap per mirar que feia. Miro escales cap a dalt, però no veig res. Pujo alguns esglaons i em fixo en les taques color carmesí que ocupen el terra parets i sostre.

Quan vaig voler pujar completament per mirar què estava passant, sento un soroll molt desagradable provinent de l'interior d'una porta metàl·lica. Era com si algú estigués menjant i bevent desesperadament. Era un soroll fastigós. Em donava ganes de vomitar. Igual que l'olor que feia presència en aquell lloc. Vomitiu.



Vaig escoltar com la porta s'obria i crec que mai havia corregut tan de pressa. Baixo per les escales abans que es pogués obrir la porta. Tanco la meva i entro al llit més ràpid que mai.

L'endemà a les nou, estic desperta. Encara sense entendre res.



No em vaig atrevir a obrir la porta per anar a esmorzar. En el seu lloc, vaig agafar el meu mòbil i començà a mirar missatges i altres.

No tenia cap més opció. Mitja hora després sento com la porta principal s'obre. Imagino que seria la senyora o algun treballador de la casa.

Però la meva cara va canviar quan vaig escoltar l'espetec d'una bala i un pes caure a terra.