Aparco el cotxe i procedeixo a apropar-me a la mansió. Abans d’entrar vaig voler mirar si tenia alguna taca a la roba o veure algun incident sobre aquella tela tan delicada. Al acabar la inspecció, em vaig encaminar cap a la porta. Un cop dins d’aquell mur, se’m tanquen els ulls.



Arribo i truco el timbre. Em vaig fixar em el decorat i mida de la porta. Era immensa. Una de les encarregades de la casa em va obrir la porta. Una dona d’aspecte tranquil i relaxat. Em va agafar la jaqueta i em va acompanyar. Caminant pel terra lluent acabat de fregar, veig la propietària, la mateixa de la publicitat, com somriu falsament, quasi com si mateixa estigués feliç de veure’m.



Vam seure i va començar l’entrevista. Mentre comentàvem diferents aspectes del meu currículum, ella va posar una cara neutra i freda, cosa que feia que la meva ment fos una mescla de por, idees, expectació i crítiques.



Quan comentàvem aspectes de les meves dedicacions anteriors, vam sentir un soroll a les golfes.



La senyora Winchester, amb la cara espantada i de pocs amics, va dir ràpidament:

—No et preocupis! Tenim els gossos de seguretat a la planta superior. Deuen estar jugant —va dir Winchester.



Vaig somriure, dient: «Cap problema».



—Té família, senyora Winchester? —li vaig preguntar, intentant omplir el silenci mentre ella fullejava el meu currículum de nou.



—Una filla, la Cecília. I el meu marit, l’Andrew —va respondre sense aixecar el cap—. Ell és un home molt ocupat.



Mentre continuàvem parlant de les condicions del contracte i de la nòmina, una xifra sorprenentment generosa, un so va tallar l’aire.



Eren cops secs, metàl·lics, provinents del pis superior. Semblava que algú colpegés una porta de ferro amb ràbia, però no tenia res a veure amb el soroll de fa uns moments. Em vaig quedar glaçada, mirant el sostre amb ulls ben oberts.



La senyora Winchester ni tan sols va parpellejar. Va continuar mirant un full de paper com si no hagués sentit res, tot i que els cops feien vibrar les làmpades de cristall del saló.



En aquell moment va aparèixer una nena a la porta. Em va observar en silenci, amb una mirada massa seriosa per a la seva edat. La seva mare la va presentar com la Cecília.



Quan li vaig somriure, ella no va reaccionar. Simplement em va mirar, com si intentés descobrir alguna cosa sobre mi. Mentre parlàvem de les condicions del contracte i el sou —sorprenentment generós— vaig tornar a sentir un soroll a dalt. Aquesta vegada, semblava com si algú arrossegués alguna cosa pesada. Vaig notar com se’m tensaven els músculs.



— A la planta superior no hi pots pujar —va dir de cop la senyora Winchester—. És una norma important.



Vaig assentir sense preguntar res. No volia semblar desconfiada.



Quan l'entrevista va acabar, em va ensenyar la meva habitació. Era petita, però ordenada. La finestra donava al jardí del darrere. Tot semblava correcte. Massa correcte.

Després d’uns minuts plantejant-me la meva existència mirant al sostre, vaig decidir que inspeccionaria la meva petita habitació. Tot era normal al cop d’ull, però no tenia les millors sensacions sobre aquesta casa.

D’igual manera, vaig obrir les meves maletes i vaig començar a posar la roba i altres essencials que portava. Quan estava posant la roba al seu armari corresponent, vigilava de no trencar cap moble, ja que semblava un material molt delicat i antic.



Quan em vaig quedar sola, vaig deixar la bossa al llit i vaig respirar alleujada... fins que vaig tornar a sentir aquell soroll, just a sobre del meu cap.



Em vaig quedar immòbil, escoltant. La casa va tornar a quedar en silenci. Però aquella sensació estranya no va desaparèixer. Vaig comprendre que havia acceptat aquella feina... sense saber realment en què m'estava ficant.